El Fortí de l’Oliva, de Tarragona, serà la primera de les miniatures de la col·lecció “Fortalezas Españolas S.XVI-XIX” que es presentarà a nivell de l’Estat Espanyol.

L’artista Elies Torres presenta dins els actes del Bicentenari del Setge de Tarragona l’ idealització del Fortí de l’Oliva en format de miniatura de col·leccionisme. Aquest model serà el primer d’una reduïda col·lecció  de models de Fortaleses militars baluartades espanyoles que properament es comercialitzarà per tot l’Estat, via Internet.

 

Durant tot aquest any i en commemoració del Bicentenari del Setge de Tarragona 1811-2011, la ciutat ha realitzat un extensíssim programa d’actes que aquest mes arriba a la seva cloenda. Presentacions de noves publicacions, exposicions, documentals, recreacions històriques, conferències, incloent-hi fins i tot una desfilada popular, han configurat tot aquest ventall d’actes que han estat seguits per un gran públic tant a nivell de ciutat com a nivell exterior.

Un dels últims actes, fora de programa, ha estat la presentació de la maqueta del Fortí de l’Oliva, en el marc incomparable de les restes del Fortí de l’Oliva. L’artista tarragoní va presentar ahir, la primera d’una exclusiva col·lecció de models en miniatura  per a col·leccionistes.

Torres ens comenta que ara fa cosa de dos anys el Ministerio de Defensa m’encarregà el projecte de realitzar una col.lecció de miniatures militars que recreés les més importants fortaleses militars abaluartades espanyoles dels segles XVI-XIX. El projecte era molt complexa, tant per la dificultat de realització com per la dificultat de comptar amb una bona documentació, però tot i així m’he llançat a la piscina i avui ja podem gaudir del número 1 de la col·lecció que he volgut fer coincidir amb el Bicentenari del Setge de Tarragona.

El primer model representa el Fortí de l’Oliva, construït precàriament  durant l’any 1810 i principis del 1811 a Tarragona, i que malauradament no es va arribar a acabar abans del setge. Amb més de 300 m. de llarg va ser el fortí mes gran realitzat durant la Guerra del Francès a Catalunya i avui en dia resta gran part d’ell fossilitzat entre construccions actuals.

 

El model està realitzat en marmolina i està pintat a mà. Tots els models estan numerats i catalogats com a peça de col·leccionisme, essent el seu tiratge limitat. En el cas d’aquest primer número el seu primer tiratge serà de 25 exemplars ampliables a 50 més, de venta amb caràcter nacional.

 Torres ens explica que properament presentarà a Figueres el número 2 de la col.lecció que és el Castell de San Ferran. Per primers d’any està previst presentar el Castell de Hostalric i el Castell de Coll de Balaguer, números 3 i 4 de la col.lecció, i en aquests moments estic treballant amb les miniatures de la Ciutadella de Jaca i el Fortí de San Cristóbal de Badajoz de que vull presentar abans de Setmana Santa.

Pel que fa a Tarragona m’agradaria realitzar una sèrie de recreacions, amb caràcter anual, de les principals defenses de la ciutat, de la qual la primera es el Fortí de L’Oliva. Per l’any vinent podria ser el Fortí de San Jordi, que ja tinc dibuixat i per més endavant es podrien idealitzar el Fortí de la Reina, el Fortí del Rei (desaparegut) o altres baluards.

El model numerat i amb Certificat d’obra d’autor, te un cost de 120 €. Es podrà adquirir a partir del dia 1 de desembre per Internet, al correu electrònic miniaturasmilitares@clarmont.net.

 

 

El model del Fortí d’Oliva davant de les restes recentment excavades del “Cavaller” del Fortí

Reproducció de l’Uniformitat de les Companyes de les “Milícies Urbanes de Tarragona (1810) 1a.Part

El procés de reconstrucció de l’uniforme de les Milícies Urbanes de Tarragona passarà  per diferents fases d’estudi.

A. La casaca de l’oficialitat

En primer lloc tenim una petita informació, a partir d’una petita miniatura, que ens descriu part de l’uniforme d’un oficial. Per aquí començarem.

Casaca curta, de blau turquí, decorada a dreta i esquerra del pit amb un fistó semicircular verd i sis tiretes obliqües, també verdes, aguantades per altres botons daurats. Al costat de les ombreres un altra tireta verda a cada costat.

 Coll blanc amb una part central de color blau turquí limitat per dues fileres perpendiculars de 3 botons daurats. “

Con que no sabem res més de la casaca ens queda descobrir com eren els colors dels seus punys, dels seus vius, de les voltes de la cua curta i del seu folro. Com que no tenim més informació caldrà decidir sobre quins colors hipotetitzarem fins que no tinguem més documentació.

Aquest article que mostra, a partir de les modificacions del dibuix d’un oficial militar publicat en la desapareguda revista Ristre,  les 9 possibles combinacions de com podia ser la casaca d’un oficial de les Milícies, ens servirà per que puguem escollir entre tots quin pot ser l’opció més encertada.

Voldríem que totes aquelles persones que estiguéssiu interessades en el tema ens donéssiu la vostra opinió, per decidir quina es la millor combinació.


Milicíes Urbanes de Tarragona (II)

L’uniforme de les Milícies Urbanes queda ven documentat en diferents actes i ordres del propi regiment.

Per les ordres del Cos del 21 i 25 de novembre de 1810 l’uniforme de la tropa i caporals constarà de casaca (no definida però se suposa que serà fosca, del mateix color que els pantalons), pantalon blau o negre, sabates i no espardenyes, i si es possible mig botí o bota sota el pantalon. Corbatí o mocador al coll, cinyell blau i barret rodó amb escarapel·la.

El cabell ha d’anar recollit sota el barret.

Pel que fa a l’oficialitat ha de vestir amb pantalon blau i botes, gola i cinturó blanc.

Hi ha una bonica miniatura d’època, realitzada per un notable artista, el Sr. Alarma, que destacà a Tarragona en el primer terç del S. XIX, que retrata al Tinent D. Joaquim Fàbregas i Caputo que va ser 2on. Ajudant de la Milícia Urbana. Malauradament no hem pogut trobar-la i tant sols ens queda la descripció realitzada per Adolfo Alegret i la seva reproducció en negre dins la seva obra “Historia del Sitio, Defensa, Asalto y Evacuación de Tarragona en la Guerra de la Independéncia” publicada l’any 1911 per commemorar el 1er. Aniversari del Setge.

Així ens descriu l’uniforme que utilitzava l’oficialitat de la Milícia de Tarragona: Casaca curta, de blau turquí, decorada a dreta i esquerra del pit amb un fistó semicircular verd i sis tiretes obliqües, també verdes, aguantades per altres botons daurats. Al costat de les ombreres un altra tireta verda a cada costat. L’armilla és blanca retallada en la seva part inferior. Coll molt alt, blanc, amb corbatí blau turquí sota la barba, limitat per dues fileres perpendiculars de 3 botons daurats, una a cada extrem del corbatí. El pantalon, de blau turquí. Dues xarreteres daurades si era capità, una a la dreta si era tinent i dues ombrers si era subtinent.

 

Primers dibuixos per a la recreació dels uniformes

L’Associació Projecte Tarragona 1800 ha posat en marxa el Grup de Recreació Històrica “Milícies Urbanes de Tarragona”. La nostra voluntat es que per l’any vinent poguéssim ja presentar una o dues parelles de milicians uniformats. Ells podrien servir per ser utilitzats en actes protocolaris de la ciutat, per realitzar visites guiades, per introduir-nos dins la ciutat de 1800, …, i per donar a conèixer Tarragona fora de les seves fronteres.

La primera tasca a realitzar serà reproduir amb tota mena de fidelitat històrica els seus uniformes, confeccionant-los tal i com es van fer ara fa 200 anys.

Per fer-ho possible l’artista Antonio Zapatero Guardini, autor del soldat de plom que representa un soldat del Regiment de Infanteria lleugera de Tarragona, l’altre grup de recreació que aviat també posarem en marxa, i que ja vam mostrar en aquest mateix bloc, ha fet un dibuix hipotètic de com seria l’ idealització del Tinent Fàbregas.

Els documentalistes Jesús Mª Alía Plana y Juan José Torres Escobar comenten “Resulta evidente la escasa familiaridad del autor con los términos uniformológicos más elementales. Como “festón semicircular” describe el autor al vivo de la solapa, que recorre el borde de la misma y denomina como “seis tirillas oblicuas” y “otra verde a cada lado” a las características botoneras de la época.  El corbatín azul turquí es, sin lugar a dudas, el golpe que se observa en el centro del cuello blanco.”

En la reconstrucción del uniforme los puños y las vueltas de la casaca, el tipo de tocado y el calzado no pasan de ser hipótesis verosímiles.”.

 

Us animem dons a participar en aquest agosarat projecte, primer perquè creiem que d’aquesta manera estem contribuint a donar a conèixer millor el nom de Tarragona i segon perquè d’aquesta manera, entre d’altres, facilitem i incentivem a  explicar millor la seva història.

1a. Sessió informativa del PROJECTE TARRAGONA 1800

 

Aquest dimecres dia 14 de desembre va tenir lloc al Saló d’Actes de l’Associació d’Antics Alumnes de La Salle de Tarragona la primera sessió informativa del Projecte Tarragona 1810.

 

Amb una sala plena d’entusiastes i aficionats del món napoleònic i de la  il·lustració, entre els que estaven nombrosos professionals del món de l’historia i de la recreació històrica, es va explicar que era i que volia ser el nou projecte de recreació històrica i de quina manera es volia posar en marxa.

Us adjuntem un PDF introductori del Projecte pels qui no vau poder venir.

Presentación Projecte Tarragona 1800

 

A primers d’any tindrem la segona sessió informativa que ja servirà per concretar temes per futures actuacions. Us mantindrem informats.

 

Batalla de Valls (2a part)

PONT DE GOI, 25 DE FEBRER DE 1809

Gouvion Saint-Cyr buscava una batalla decisiva contra l’exèrcit de Reding, i conscient de que aquest darrer estava a la Conca, la matinada del 22 de febrer es va dirigir cap a Valls amb les divisions Souham i Pino. El general francès coneixia perfectament el valor estratègic de l’indret on s’aixeca Valls, ja que ocupant la nostra ciutat s’interposava entre Tarragona i les tropes de Reding que estaven a la Conca i en tallava les comunicacions. Aquell fou un dels dies més durs de la història contemporània vallenca. L’exèrcit napoleònic hi entrava per primera vegada, després de superar la breu resistència que va oferir el sometent local, mentre la població, aterrida, fugia cap a Reus i les muntanyes de Prades. Els soldats francesos i italians hi entraren violentament, provocant una vintena de morts entre els veïns que no havien pogut fugir, i la saquejaren a consciència al llarg d’aquell dia i fins el 20 de març, que la van abandonar, a la recerca de provisions i d’objectes valuosos, en ocasions amb el suport d’alguns vallencs que s’aprofitaren de la situació. Del saqueig general no es van escapar ni l’ajuntament, ni les esglésies i convents.

Aquella tarda, Gouvion Saint-Cyr va deixar Souham a Valls i ocupà el Pla de Santa Maria i Cabra del Camp amb la divisió Pino. D’aquesta manera controlava tots els accessos de la Conca a l’Alt Camp, ja que Souham, des de Valls, vigilava l’estret de la Riba i el coll de Lilla, i Pino feia el mateix amb el coll de Prenafeta i el coll de Cabra. Així, quan les forces de Reding tornessin a Tarragona per un d’aquells camins, es trobarien amb part de les tropes de Gouvion Saint-Cyr i aquest hi podria concentrar ràpidament el seu exèrcit, obligant a Reding a combatre en una batalla.

 

 

General Joseph Souham

 

En conèixer l’ocupació de Valls, el general Reding concentrà a Montblanc les seves forces. Aquestes sumaven uns 13.000 homes, majoritàriament de tropa espanyola de l’antic exèrcit regular d’abans del maig del 1808, entre la que s’hi trobaven tres regiments de soldats suïssos al servei de l’exèrcit espanyol i un destacament de soldats valons, que pertanyien a la Guàrdia Reial. Pel que fa a regiments catalans, només hi havia dos terços de miquelets, un d’ells era el 2on de Tarragona i agrupava a les seves files nombrosos miquelets procedents del Camp de Tarragona, entre ells diversos vallencs. Després de que l’estat major espanyol adoptés l’acord de tornar a Tarragona per l’estret de la Riba, el vespre del 24 de febrer, l’exèrcit espanyol es posà en marxa pel camí (ara carretera) que, després de sortir de l’estret de la Riba i passar el poble de Picamoixons, travessa el Francolí pel Pont de Goi i continua en direcció a Tarragona tot passant pel Rourell, el Morell i Constantí, entre altres municipis.

A quarts de sis del matí del dia 25 la meitat dels homes de Reding ja havien creuat el Francolí pel Pont de Goi quan un destacament francès avançat, que vigilava aquell camí, va obrir foc, retirant-se tot seguit cap el gruix de la divisió Souham (amb uns 7.000 soldats francesos, entre els quals s’hi trobava un batalló format per belgues), que es desplegava per les partides del Freixa, de la Granja i del Burgà. La meitat dels seus homes van prendre posicions als dos costats de la carretera de Picamoixons, entre la zona de les Ermites i la balç de la Granja, i l’altra meitat estigué encarada al Francolí, des de la balç de la Granja fins el Puig de Gallissà.

 

Reding, després de la sorpresa, va concentrar el seu exèrcit a la riba dreta del Francolí, dalt de les elevacions del Serradalt. Tot seguit, Reding passà a l’ofensiva i atacà les posicions franceses de la riba esquerra del riu i al llarg del riu Francolí, fent perdre terreny als francesos. Cap el migdia semblava que els homes de Reding guanyarien la batalla. Al llarg del combat, se’ls havien afegit prop d’un miler de sometents de diferents municipis del Camp, entre ells el que quedava del sometent de Valls, els quals donaren suport a les tropes regulars, però tingueren un pes pràcticament simbòlic en el combat.

Gouvion Saint-Cyr estava avisat i envià la divisió Pino al camp de batalla, tot i que les seves avançades i la primera meitat de la divisió no hi arribaren fins prop de les dotze del migdia. L’aparició dels reforços napoleònics va provocar que Reding retirés amb ordre cap a les posicions del Serradalt les tropes amb les quals atacava als francesos. A partir d’aquell moment Reding era conscient que no tenia cap mena de sentit continuar atacant i perdent homes davant d’un enemic que cada vegada es feia més fort gràcies a l’arribada de reforços, i aleshores el general suís optà per mantenir les seves posicions defensives al Serradalt. Una vegada estudiades les diferents opcions, Reding i els seu estat major acordaren que tan bon punt la tropa mengés i descansés una mica, es retirarien cap a Tarragona. Pel que fa a Gouvion Saint-Cyr, que esperava l’arribada de l’altra meitat de la divisió Pino, aquest aprofità el descans per a preparar un atac general contra les posicions espanyoles.

La resta de la divisió Pino arribà al camp de batalla cap a les tres de la tarda. Aleshores Gouvion Saint-Cyr va poder disposar de les dues divisions, amb un total d’entre 14.000 i 15.000 homes, entre francesos i italians (a més d’un batalló format per belgues). A dos quarts de quatre va formar la infanteria en quatre grans columnes, que tot seguit, després de creuar el riu, van atacar al llarg de tota la línia espanyola situada al Serradalt. Una de les columnes ho va fer riu amunt del Pont de Goi, i les altres tres riu avall, mentre que la cavalleria va avançar per l’espai que existia entre aquestes columnes (un dels regiments de cavalleria va creuar el riu pel Pont de Goi). Malgrat el foc de l’artilleria espanyola i de la infanteria, la cavalleria napoleònica i les columnes d’infanteria van trencar la línia espanyola per diferents punts, i aquesta es va desfer. El combat finalitzà cap a les quatre o a quarts de cinc de la tarda, quan les restes de l’exèrcit espanyol es retiraren, més o menys organitzadament, cap a Tarragona i les muntanyes de Prades, perseguits per la cavalleria napoleònica.

 

Reding, va patir l’atac de la cavalleria francesa al Serradalt i va haver de lluitar per salvar la vida, patint un total de cinc ferides poc importants. Aquell vespre Reding arribava a Tarragona amb el seu estat major. Havia perdut uns dos mil homes entre morts i ferits, i un nombre similar de presoners, mentre que les baixes franceses arribaven al miler, entre morts i ferits.

L’endemà gairebé tot l’exèrcit espanyol es concentrà a la ciutat de Tarragona, que estava plena de refugiats i patia una epidèmia de tifus des de feia unes setmanes. L’acumulació de refugiats i tropa, i en especial de ferits als seus hospitals, va provocar l’expansió de l’epidèmia, que acabaria provocant una mortaldat. En els dies següents a la batalla, l’exèrcit napoleònic va ocupar la major part de les comarques del Camp i de la Conca de Barberà. Gouvion Saint-Cyr no disposava de recursos per assetjar Tarragona, però va bloquejar la ciutat, tot esperant que els estralls de l’epidèmia acabessin provocant la rendició de la ciutat. Però, el 20 de març, la manca de queviures va obligar al general francès a tornar al Penedès amb el seu exèrcit, des d’on es va dirigir a Girona per participar en el setge d’aquella ciutat.

La marxa dels francesos va permetre treure tropes i refugiats de Tarragona, i amb ells s’escampà l’epidèmia que va fer estralls a les comarques del Camp al llarg de la major part d’aquell any. A tall d’exemple, Valls va passar de les 346 defuncions de l’any 1808 a l’esgarrifosa xifra de 1.132 pel que fa al 1809. Una de les víctimes mortals de l’epidèmia fou el mateix Reding, que va morir a Tarragona el 23 d’abril, després d’haver-se contagiat a Altafulla, en visitar un hospital militar. Malgrat que la batalla de Valls i l’epidèmia van deixar fora de combat el “Ejército de la Derecha” per espai d’uns mesos, a les acaballes d’aquell any ja tornava a estar completament operatiu.

El record de la batalla del Pont de Goi ha perdurat ben viu fins els nostres dies, especialment entre els veïns de Valls i les poblacions properes, tal com es va poder comprovar en les grans festes que es van organitzar a Valls l’any 1909 per celebrar-ne el centenari. Amb tot, cal tenir present que el nom oficial és el de batalla de Valls, ja que el nom de Pont de Goi, amb el que es coneix la batalla a les nostres comarques, i tot i ser també correcte, empetiteix molt un camp de batalla força extens, que va incloure totes les partides dels termes de Valls i d’Alcover que limiten amb el riu Francolí. Ambdós bàndols donaren importància a aquesta batalla, com demostra el fet de la creació d’una medalla commemorativa per ordre de Ferran VII, destinada a tots els militars espanyols que hi havia participat, i per part dels francesos, el fet de que el nom de Valls estigui inclòs entre les victòries napoleòniques que trobem a l’arc del Triomf, a Paris.

Francesc Murillo Galimany (febrer del 2009)

 

 

 

Antonio Gimbernat i Arbós (1734-1816)

Va néixer en el 1734 a Cambris, (Tarragona). Després de cursar estudis de llatí i filosofia a la Universitat de Cervera, es va matricular el 1756 en el Real Col·legi de Cirurgia de Cadis, fundat per Ferran VI de Castella i vinculat a la Marina Espanyola. El port de Cadis constituïa la base de l’Armada Espanyola, de la qual va entrar a formar part com a cirurgià, reclutat pel cap de Cirurgia de l’Armada, Pere Virgili i Bellver. Virgili va abandonar Cadis per fundar el Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona. És seguit pel seu gendre Lorenzo Roland, professor d’Anatomia a Cadis, que deixa la seva plaça vacant. Reconegut pel seu coneixement i destresa en la dissecció anatòmica, Gimbernat va ser elegit per exercir de professor d’anatomia, abans d’haver aconseguit la seva graduació, a la qual accedeix el 1762.

El mateix any de la seva graduació és reclamat per Pere Virgili en el Real Col·legi de Cirurgia de Barcelona. L’administració central de Madrid es va oposar a la concessió de la plaça de professor d’anatomia, a la qual havia estat proposat per Virgili, al·legant la seva joventut. Inicialment va ser nomenat professor honorari d’anatomia i poc després supernumerari. El 1764 se li concedí la titularitat oficial de la plaça de professor d’anatomia del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona i és també nomenat Cirurgià Major.

A Barcelona, el 1772, descriu per primera vegada el lligament lacunar del canal femoral, pel qual seria universalment conegut, així com l’aplicació de la seva identificació en una nova variant tècnica de la cirurgia de l’hèrnia femoral o hèrnia crural. El seu enginy li impulsà a dissenyar nous instruments quirúrgics entre els quals va destacar un litòtom renal que va gaudir de gran popularitat a la seva època.

El 1774 Gimbernat gaudia d’una acreditada reputació com a cirurgià i aconseguí que el rei Carles III subvencionés la seva estada a l’estranger, per poder aportar a Espanya els avenços més recents en el camp de l’anatomia i de la cirurgia. Inicià el seu llarg periple per Europa a París, al Hôpital de la Charité i a l’Hôtel Dieu, el més antic i insalubre hospital de França, que a més havia sofert un gran incendi el 1772. Posteriorment va viatjar a Londres on assisteix a les classes de l’anomenat anatomista i cirurgià John Hunter. El 25 d’abril de 1777 es va concretar la difusió de la seva contribució a la cirurgia de l’hèrnia crural, quan en una de les classes d’Hunter sobre les tècniques de reparació d’hèrnies, sol·licita i obté el permís per explicar la seva innovació tècnica en aquesta cirurgia, consistent en la secció del lligament lacunar per aconseguir la reducció de l’hèrnia crural estrangulada. Des de llavors, aquest lligament, que correspon a un engruiximent triangular del lligament inguinal en la seva inserció en el tubercle del pubis, és universalment conegut com a lligament de Gimbernat. Va continuar els seus estudis a Edimburg i a la ciutat holandesa de Leiden. Torna a Espanya el 1778.

Monument commemoratiu a Cambrils, el seu poble natal

A la seva tornada a Espanya, se li va encarregar la creació del Reial Col·legi de Cirurgia de Madrid, Col·legi de Cirurgia de Sant Carles, del qual va ser director, al costat de Mariano Ribas, i catedràtic d’operacions i àlgebra (traumatologia). Es nomenat director el 27 de gener de 1787 i el Col·legi és oficialment inaugurat l’1 d’octubre de 1787. El 1789 és nomenat cirurgià de Cambra de Rei i se li concedeix títol nobiliari. El 1801 és nomenat Primer Cirurgià Reial i com a conseqüència, president de tots els col·legis de cirurgia d’Espanya.

Durant la invasió napoleònica presideix el Consell Superior de Salut Pública, organisme en el qual es fusionen les facultats de Medicina i Farmàcia i els col·legis de cirurgia. Després de la retirada dels francesos i l’adveniment de Ferran VII, cau en desgràcia a causa de la seva col·laboració amb els invasors i és destituït dels seus càrrecs. Postergat de la vida acadèmica, pateix un deteriorament de les seves facultats mentals acompanyada d’una gran penúria econòmica en els seus últims anys de vida. La minva de la seva salut també es concreta en la pèrdua de visió. El 1810 es va sotmetre a una intervenció ocular per Josep Ribes, però Gimbernat retira prematurament les benes que cloïen els seus ulls, la mateixa nit de l’operació, provocant una complicació que els va deixar pràcticament cec. Mor a Madrid el 17 de novembre de 1816.

El 1793, Gimbernat va publicar el “Nou Mètode d’operar l’Hèrnia Crural”, dedicat al rei Carles IV. Al llibre detalla la descripció anatòmica del canal femoral i del lligament lacunar. També descriu la tècnica del tractament quirúrgic de l’hèrnia crural estrangulada, mitjançant la secció del lligament per facilitar la reducció del contingut herniari. Al mateix llibre descriu la troballa freqüent d’un gangli en la proximitat immediata del canal femoral, que posteriorment ha estat conegut com a gangli de Cloquet o de Rosenmüller, ja que va ser descrit per aquests autors (Jules Germain Cloquet, 1790-1883, i Johann Christian Rosenmueller, 1771-1820, professors d’anatomia i cirurgia de París i Leipzig, respectivament) com una lesió que podia confondre’s amb una hèrnia crural incarcerada. Aquest llibre va tenir gran repercussió en la seva època i va ser traduït a l’anglès, alemany i francès. La versió anglesa, datada en a 1795, es deu a Thomas Beddoes. La seva contribució també es va concretar en una publicació el 1801 sobre l’ús i abús de les lligadures i una altra sobre la cirurgia corneal, “Dissertació de les úlceres dels ulls que interessen la còrnia transparent” el 1802.

La ciutat de Tarragona li dedica un bust en el seu honor en la façana del seu Ajuntament

Milícies Urbanes de Tarragona (I)

Les Milícies Urbanes de Tarragona són creades el 18 juny 1810 pel Capità General Enrique O’Donnell, per guardar l’ordre interior i la defensa dels punts més estratègics de la ciutat, en absència de les tropes regulars.

Capità General Don Enrique O’Donnell

En elles es podien allistar tots els veïns de la ciutat amb dos anys de residència, compresos entre els divuit i quaranta anys d’edat, que quedaven exempts del servei militar o d’acudir a les lleves de sometent. Es tractava de crear un batalló compost per deu companyies de 100 homes, amb la seva oficialitat corresponent. Els oficials no rebrien assignació mentre que la tropa, en els dies de servei, gaudiria del mateix sou que els soldats de l’exèrcit regular, cinc reals diaris.

Es complementarà amb la seva plana major, esquadra de granaders i banda de tambors i pifres. Respecte d’això l’ajuntament reclama al Capità General deu caixes de guerra, un reglament per a la instrucció de la tropa i un calaix quadrat amb tancament per guardar els documents més importants.

El dia 12 de juliol, el Capità General dóna l’ordre, al comandant d’artilleria de la plaça, de lliurar 400 fusells per armar la milícia.

Un cop constituïda l’oficialitat es va constituir el 15 de juliol una comissió per a l’organització de les companyies que estava formada per dos membres de la Junta corregimentals, dos de l’ajuntament i sis diputats dels gremis i col · legis.

La ciutat havia de sostenir el regiment, però cada milicià hauria de pagar el seu propi uniforme. Els oficials i les classes estaven obligats a anar a classe de teòrica militar un dia per setmana i els milicians havien d’exercitar amb el maneig de les armes diàriament al matí o migdia, en funció de la seva professió perquè fos compatible amb la seva jornada laboral .

La Prefectura Superior d’aquestes milícies correspon al capità general, encara que de fet ho és el sotsinspector, en aquest cas el governador de la plaça. Els altres càrrecs, com a primer cap efectiu i sergent major, els exerceixen militars professionals, i naturals de Tarragona els capitans, tinents i sotstinents, els nomenaments els proposava l’Ajuntament i la Comissió de Defensa.

El tinent coronel Àngel de la Llana és nomenat comandant general, el qual es responsabilitzarà de totes les tasques de la milícia, i el seu sergent major Antonio Roca.

El 24 de juliol s’ordena la formació de tres noves companyies amb gent del port per al servei d’Artilleria. Han de reunir com a condició ser àgils i robusts, de divuit a quaranta anys d’edat i el més possible coneixedors d’aquesta arma. Han dedicar-se en els dies festius en el maneig del canó, per ser útils en la defensa.

El 20 d’agost el tinent de rei Don Luis Hebi exigeix ​​a l’Ajuntament que es cobreixin totes les parades de la plaça amb paisans armats, excepte les guàrdies del principal i de la marina. Cal per a tal menester no tan sols cobrir les 1000 places de les quals encara només hi ha 800, sinó d’augmentar a 2000, 200 individus per companyia o crear segon batalló amb deu noves companyies. Per això s’augmenta la franja d’edat fins als cinquanta permetent l’allistament també a forasters de la ciutat.

Milícies Urbanes

El 15 de setembre es requereix que tots tinguin uniforme, no només per al servei, sinó que per estar tan proper el dia de “la nostra Patrona i Protectora del cos de santa Tecla” s’encarrega molt particularment als senyors oficials han de sortir ja aquell dia vestits d’uniforme per acompanyar la processó.

El 25 de novembre de 1810, el Capità General manifesta que observa que molts oficials, sergents, caporals i soldats no vesteixen d’uniforme en acte de servei, per la qual s’adverteix, per última vegada, que es dóna un termini de vuit dies per complir l’ordenat, havent de presentar cada individu al servei com a mínim amb la casaca i el barret d’uniforme, en cas contrari, patirà el càstig que se li imposi.

El 8 de desembre, dia de la Mare de Déu de la Concepció, Patrona d’Espanya, es beneeixen les Banderes del Cos.

Vençudes les dificultats el segon batalló queda llest a principis de 1811. Amb la nova organització passa a ser el seu sergent major Don. Francisco M ª de Villarejo, capità en propietat del regiment d’infanteria de Savoia, estant a punt per passar revista, a mitjan febrer, els dos batallons amb 10 companyies cada un més 3 companyies d’artilleria. En total 2.500 milicians disposats a donar la seva vida per Tarragona.

Les Milícies Urbanes lluitar valerosament durant els 56 dies del lloc de la ciutat “perint uns amb honor a mans de l’enemic i conduïts altres a França com a presoners”.