Batalla de Valls (2a part)

PONT DE GOI, 25 DE FEBRER DE 1809

Gouvion Saint-Cyr buscava una batalla decisiva contra l’exèrcit de Reding, i conscient de que aquest darrer estava a la Conca, la matinada del 22 de febrer es va dirigir cap a Valls amb les divisions Souham i Pino. El general francès coneixia perfectament el valor estratègic de l’indret on s’aixeca Valls, ja que ocupant la nostra ciutat s’interposava entre Tarragona i les tropes de Reding que estaven a la Conca i en tallava les comunicacions. Aquell fou un dels dies més durs de la història contemporània vallenca. L’exèrcit napoleònic hi entrava per primera vegada, després de superar la breu resistència que va oferir el sometent local, mentre la població, aterrida, fugia cap a Reus i les muntanyes de Prades. Els soldats francesos i italians hi entraren violentament, provocant una vintena de morts entre els veïns que no havien pogut fugir, i la saquejaren a consciència al llarg d’aquell dia i fins el 20 de març, que la van abandonar, a la recerca de provisions i d’objectes valuosos, en ocasions amb el suport d’alguns vallencs que s’aprofitaren de la situació. Del saqueig general no es van escapar ni l’ajuntament, ni les esglésies i convents.

Aquella tarda, Gouvion Saint-Cyr va deixar Souham a Valls i ocupà el Pla de Santa Maria i Cabra del Camp amb la divisió Pino. D’aquesta manera controlava tots els accessos de la Conca a l’Alt Camp, ja que Souham, des de Valls, vigilava l’estret de la Riba i el coll de Lilla, i Pino feia el mateix amb el coll de Prenafeta i el coll de Cabra. Així, quan les forces de Reding tornessin a Tarragona per un d’aquells camins, es trobarien amb part de les tropes de Gouvion Saint-Cyr i aquest hi podria concentrar ràpidament el seu exèrcit, obligant a Reding a combatre en una batalla.

 

 

General Joseph Souham

 

En conèixer l’ocupació de Valls, el general Reding concentrà a Montblanc les seves forces. Aquestes sumaven uns 13.000 homes, majoritàriament de tropa espanyola de l’antic exèrcit regular d’abans del maig del 1808, entre la que s’hi trobaven tres regiments de soldats suïssos al servei de l’exèrcit espanyol i un destacament de soldats valons, que pertanyien a la Guàrdia Reial. Pel que fa a regiments catalans, només hi havia dos terços de miquelets, un d’ells era el 2on de Tarragona i agrupava a les seves files nombrosos miquelets procedents del Camp de Tarragona, entre ells diversos vallencs. Després de que l’estat major espanyol adoptés l’acord de tornar a Tarragona per l’estret de la Riba, el vespre del 24 de febrer, l’exèrcit espanyol es posà en marxa pel camí (ara carretera) que, després de sortir de l’estret de la Riba i passar el poble de Picamoixons, travessa el Francolí pel Pont de Goi i continua en direcció a Tarragona tot passant pel Rourell, el Morell i Constantí, entre altres municipis.

A quarts de sis del matí del dia 25 la meitat dels homes de Reding ja havien creuat el Francolí pel Pont de Goi quan un destacament francès avançat, que vigilava aquell camí, va obrir foc, retirant-se tot seguit cap el gruix de la divisió Souham (amb uns 7.000 soldats francesos, entre els quals s’hi trobava un batalló format per belgues), que es desplegava per les partides del Freixa, de la Granja i del Burgà. La meitat dels seus homes van prendre posicions als dos costats de la carretera de Picamoixons, entre la zona de les Ermites i la balç de la Granja, i l’altra meitat estigué encarada al Francolí, des de la balç de la Granja fins el Puig de Gallissà.

 

Reding, després de la sorpresa, va concentrar el seu exèrcit a la riba dreta del Francolí, dalt de les elevacions del Serradalt. Tot seguit, Reding passà a l’ofensiva i atacà les posicions franceses de la riba esquerra del riu i al llarg del riu Francolí, fent perdre terreny als francesos. Cap el migdia semblava que els homes de Reding guanyarien la batalla. Al llarg del combat, se’ls havien afegit prop d’un miler de sometents de diferents municipis del Camp, entre ells el que quedava del sometent de Valls, els quals donaren suport a les tropes regulars, però tingueren un pes pràcticament simbòlic en el combat.

Gouvion Saint-Cyr estava avisat i envià la divisió Pino al camp de batalla, tot i que les seves avançades i la primera meitat de la divisió no hi arribaren fins prop de les dotze del migdia. L’aparició dels reforços napoleònics va provocar que Reding retirés amb ordre cap a les posicions del Serradalt les tropes amb les quals atacava als francesos. A partir d’aquell moment Reding era conscient que no tenia cap mena de sentit continuar atacant i perdent homes davant d’un enemic que cada vegada es feia més fort gràcies a l’arribada de reforços, i aleshores el general suís optà per mantenir les seves posicions defensives al Serradalt. Una vegada estudiades les diferents opcions, Reding i els seu estat major acordaren que tan bon punt la tropa mengés i descansés una mica, es retirarien cap a Tarragona. Pel que fa a Gouvion Saint-Cyr, que esperava l’arribada de l’altra meitat de la divisió Pino, aquest aprofità el descans per a preparar un atac general contra les posicions espanyoles.

La resta de la divisió Pino arribà al camp de batalla cap a les tres de la tarda. Aleshores Gouvion Saint-Cyr va poder disposar de les dues divisions, amb un total d’entre 14.000 i 15.000 homes, entre francesos i italians (a més d’un batalló format per belgues). A dos quarts de quatre va formar la infanteria en quatre grans columnes, que tot seguit, després de creuar el riu, van atacar al llarg de tota la línia espanyola situada al Serradalt. Una de les columnes ho va fer riu amunt del Pont de Goi, i les altres tres riu avall, mentre que la cavalleria va avançar per l’espai que existia entre aquestes columnes (un dels regiments de cavalleria va creuar el riu pel Pont de Goi). Malgrat el foc de l’artilleria espanyola i de la infanteria, la cavalleria napoleònica i les columnes d’infanteria van trencar la línia espanyola per diferents punts, i aquesta es va desfer. El combat finalitzà cap a les quatre o a quarts de cinc de la tarda, quan les restes de l’exèrcit espanyol es retiraren, més o menys organitzadament, cap a Tarragona i les muntanyes de Prades, perseguits per la cavalleria napoleònica.

 

Reding, va patir l’atac de la cavalleria francesa al Serradalt i va haver de lluitar per salvar la vida, patint un total de cinc ferides poc importants. Aquell vespre Reding arribava a Tarragona amb el seu estat major. Havia perdut uns dos mil homes entre morts i ferits, i un nombre similar de presoners, mentre que les baixes franceses arribaven al miler, entre morts i ferits.

L’endemà gairebé tot l’exèrcit espanyol es concentrà a la ciutat de Tarragona, que estava plena de refugiats i patia una epidèmia de tifus des de feia unes setmanes. L’acumulació de refugiats i tropa, i en especial de ferits als seus hospitals, va provocar l’expansió de l’epidèmia, que acabaria provocant una mortaldat. En els dies següents a la batalla, l’exèrcit napoleònic va ocupar la major part de les comarques del Camp i de la Conca de Barberà. Gouvion Saint-Cyr no disposava de recursos per assetjar Tarragona, però va bloquejar la ciutat, tot esperant que els estralls de l’epidèmia acabessin provocant la rendició de la ciutat. Però, el 20 de març, la manca de queviures va obligar al general francès a tornar al Penedès amb el seu exèrcit, des d’on es va dirigir a Girona per participar en el setge d’aquella ciutat.

La marxa dels francesos va permetre treure tropes i refugiats de Tarragona, i amb ells s’escampà l’epidèmia que va fer estralls a les comarques del Camp al llarg de la major part d’aquell any. A tall d’exemple, Valls va passar de les 346 defuncions de l’any 1808 a l’esgarrifosa xifra de 1.132 pel que fa al 1809. Una de les víctimes mortals de l’epidèmia fou el mateix Reding, que va morir a Tarragona el 23 d’abril, després d’haver-se contagiat a Altafulla, en visitar un hospital militar. Malgrat que la batalla de Valls i l’epidèmia van deixar fora de combat el “Ejército de la Derecha” per espai d’uns mesos, a les acaballes d’aquell any ja tornava a estar completament operatiu.

El record de la batalla del Pont de Goi ha perdurat ben viu fins els nostres dies, especialment entre els veïns de Valls i les poblacions properes, tal com es va poder comprovar en les grans festes que es van organitzar a Valls l’any 1909 per celebrar-ne el centenari. Amb tot, cal tenir present que el nom oficial és el de batalla de Valls, ja que el nom de Pont de Goi, amb el que es coneix la batalla a les nostres comarques, i tot i ser també correcte, empetiteix molt un camp de batalla força extens, que va incloure totes les partides dels termes de Valls i d’Alcover que limiten amb el riu Francolí. Ambdós bàndols donaren importància a aquesta batalla, com demostra el fet de la creació d’una medalla commemorativa per ordre de Ferran VII, destinada a tots els militars espanyols que hi havia participat, i per part dels francesos, el fet de que el nom de Valls estigui inclòs entre les victòries napoleòniques que trobem a l’arc del Triomf, a Paris.

Francesc Murillo Galimany (febrer del 2009)

 

 

 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: