Els jocs populars durant el regnat de Carles IV i Ferran VII

Molts dels orígens dels jocs que ens han arribat fins a l’actualitat es perden en la història. El país del canvi de segle seguia les tradicions heretades i plasmava en les obres dels més il · lustres artistes, la gran importància que tenien els jocs populars en la cultura del moment. Alguns dels més representats i alhora jugats eren:

1. Jocs infantils i juvenils.

Gómez i cols. (1992) considera que jocs i cançons infantils són pràcticament inseparables i, encara que és cert que en l’actualitat hi ha molts jocs on el moviment és el màxim protagonista (jocs esportius), hem d’acceptar, d’altra banda, que també hi ha jocs en els quals la cançó és tan important com el moviment que els acompanya, sobretot en les edats més primerenques i en festes populars i tradicionals. La major part del cançoner infantil, inclou cançons de bressol, cançons d’escola, de felicitació, per fer enfadar, etc., I en aquest sentit, hem rescatat en la pintura de Goya per a aquest apartat, les cançons que, evidentment, s’entonaven durant les activitats lúdiques i recreatives o jocs i que a continuació detallem.

Joc del Pas (1781)

 

El gronxador

El gronxador (1787)

 

El joc era practicat sobretot en sortides festives al camp i es realitzava lligant una soga a una branca molt forta d’un arbre on un company / a es senti i l’altre li impulsa al ritme de cançons com la següent:

“1,2,3,4,5,6, … 10, que se surti la nena del mecedero, si no es vol sortir que li donin que li donin amb el cap d’una paella”.

 

El Balancí

El balancí (1780)

 

Aquest joc rau en balancejar dos o més nens en un tronc d’arbre, recolzat pel seu centre d’equilibri sobre unes pedres. En els extrems del tronc es sentin els participants contrarestant el pes, els qui gaudeixen amb el rítmic pujar i baixar. L’ús quotidià del gronxador prové de la Grècia antiga, i encara que era un element dissenyat en principi per a les nenes, segons Plutarc també l’utilitzaven els nens i vells per mantenir la seva condició física.

 

2. Jocs de rotllana.

Són jocs d’habilitat en què cal destresa, perícia, traça, enginy, etc. i relacions afectives. La competició és un element afegit com a objectiu de vèncer al grup contrari o superar alguna dificultat. La majoria de les classificacions del cançoner popular s’emmarquen les que acompanyen a aquest tipus de jocs dins de les cançons de correndero, rotllana, roda etc., On nens i adolescents entonaven càntics al capvespre. Entre ells hem seleccionat la gallineta cega i el ninot.

La gallina cega

En les places d’alguns pobles, aquest joc sol seguir practicant. És una variació del grup “la gallineta cega” en què a un se li venguin els ulls i se li fa donar diverses voltes sobre el seu eix longitudinal perquè perdi l’orientació, moment en què haurà de capturar a un company i endevinar qui és . El quadre de la gallina cega, de Goya, també rep el nom del “cullerot” a causa del artefacte (cullera de fusta) emprat per l’individu que es troba al centre del cercle.

La gallineta cega (1788)

 

En aquest joc els participants s’uneixen de les mans formant un cercle i van donant voltes i realitzant diferents moviments al compàs de diferents cançons, entre les quals podem assenyalar, com més conegudes:

“El pati de casa meva és particular, quan plou es mulla com els altres …”.

“La rotllana de la patata …”

 

El ninot

Constitueix un tema graciós, on quatre mosses mantean a un titella a la prada del Manzanares. En el rostre d’algunes d’elles s’observa la maligna satisfacció amb que eleven a l’aire una figura ridícula vestida d’home. Sembla com si volguessin venjança burlant-se del sexe “fort”. Avui aquesta diversió popular ha anat caient gradualment en desús, encara que no per això deixa de veure esporàdicament en comunitats juvenils que substitueixen el ninot per un company a qui mantean entre les rialles i cançonetes dels participants.
El nitot (1791)

Ja en els segles XVIII i XIX els jocs populars apareixen representats en les “Al · leluies”, gènere literari popular en el qual podem trobar per primera vegada una secció estrictament infantil amb lectura i imatges per a nens. Generalment l’autor del text i el dibuixant de l’auca són desconeguts.

A la secció de Belles Arts de la Biblioteca Nacional de Madrid es conserva la col · lecció de vinyetes de Al · leluies “Jocs de la infància” del segle XIX.

Anuncios

La Medalla de Presoners Militars o de Sofriment per la Pàtria (1814)

L’11 de desembre de 1813 a Valençay se signa el tractat pel qual Napoleó reconeix a Fernando VII com a Rei d’Espanya i amb el qual recupera el tron, els territoris i les propietats de la Corona arrabassats el 1808. El Rei és alliberat i torna a Espanya el 14 de març de 1814.

(Col·lecció Particular)

 

Després d’uns mesos d’haver acabat la guerra, milers de presoners civils i militars que van estar captius a França tornen a casa. La quantitat d’espanyols deportats s’estima en uns 50.000, entre presoners de guerra, mariners, ostatges i individus sospitosos. Les seves condicions de vida van ser molt dures. Molts d’ells van intentar evadir-se, altres van prestar o rebutjar el jurament de fidelitat al Rei Josep I i ​​alguns es van allistar en l’exèrcit imperial. Els deportats il · lustres van ser empresonats en fortaleses, els soldats rasos es van dispersar en desenes de dipòsits o van formar batallons de treballadors.

Només en el Lloc de Tarragona van ser capturats entre 8.000 i 10.000 homes, segons les fonts. Un d’ells va ser el General Contreras que va estar presoner al castell de Boullon, de la qual va aconseguir escapar. D’altra banda gairebé tota l’oficialitat de la guarnició de Tarragona va estar presonera en Soissons.

Ferran VII, signa una reial ordre el 6 de novembre de 1814, en els termes següents:

“Volent el Rei nostre Senyor donar una prova de l’estima que li mereixen els individus militars, als que havent cabut la sort de presoners van ser conduïts als castells o tancaments, els uns sense altra causa que la seva constant adhesió cap al seu Reial Persona, i els altres per haver-se fugat, o intentat escapolir dels dipòsits, patint el afrontós càstig de ser portats amb un cadena de ferro al coll, s’ha dignat S. M., … concedir el distintiu d’una medalla d’or, de la mida i figura d’una pesseta per als oficials i Cadets, i de plata per a la tropa, amb una cadena gravada al voltant, i en el seu centre un castell amb la inscripció Sofriment per la Pàtria, la qual portaran uns i altres pendent del trau de la casaca o jaqueta, amb una cinta estreta de color groc amb els cants verds “.

Aquesta medalla seria el distintiu per als presoners militars i milícies urbanes que, fugats dels dipòsits, i capturats pel govern francès, van ser conduïts amb la cadena a diferents castells, per als que fugats i arribats a Espanya es van presentar en les seves unitats, els que van estar presos sense llibertat de moviments i els individus de tropa que van haver estat destinats als treballs públics, o tancats.

Es tracta llavors d’una condecoració creada per recompensar d’una manera públic a aquells militars que sent presoners dels francesos per la seva lleialtat al Rei van ser maltractats i van patir l’afront de ser portats amb una cadena al coll.

Al juny de 1815, s’autoritza el seu ús als individus no militars en les mateixes condicions que s’esmentaven per als militars.

Al Museu de l’Exèrcit, a més de les reglamentàries, es conserven algunes de fantasia.

 

ANTONIO SANT GERMÀ I TORT (1755-1833)

Primer cirurgià de l’Exèrcit durant el Lloc de Tarragona 1811

Nascut a Molins de Rei, Barcelona, ​​el 1755 va iniciar els seus estudis en el Reial Col · legi de Cirurgia de la Ciutat Comtal, es va graduar de cirurgià en la categoria superior (o de nou exàmens) el 1780 i el 1789 es va incorporar com a cirurgià al Reial Cos d’Artilleria, va ser destinat el 1793 al Rosselló com a primer ajudant quirúrgic i el 1795 va ascendir al càrrec de primer consultor supernumerari perpetu de l’Exèrcit, ocupació aquest que tenia annex el de substitut de càtedra del Reial Col · legi de Cirurgia. El 1796 va realitzar el doctorat i el 1797 va guanyar mitjançant oposició la càtedra de “Afectes Externs i Operacions”, del Col · legi de Cirurgia de Barcelona, ​​que va exercir fins al seu retir.
Durant la guerra de la Independència va ser nomenat cirurgià major de l’Exèrcit, destí que portava agregat el títol de cirurgià de cambra Reial, en què va ser confirmat en 1809.

El 1811 el trobem a Tarragona com a Primer cirurgià del Primer Exèrcit. Exercint les seves màximes responsabilitats durant el Lloc de Tarragona (3 de maig a 28 de juny) marxa de la ciutat a finals del mes de maig. Segons les seves pròpies paraules ens diu “Vaig estar a Tarragona fins al 29 de maig on vaig haver de partir per ordre del General en Cap i amb comissió de la Direcció General d’Hospitals per establir al més aviat, vencent tots els obstacles, a la ciutat de Mataró, ja que els molts ferits que teníem no cabien a Tarragona ni a Villanueva “.
Separat, per la seva posició liberal, durant la repressió absolutista, de la càtedra en 1824 al costat d’altres professors, va ser reintegrat en el seu lloc més tard.


La seva obra va ser el primer tractat quirúrgic editat a Barcelona i representa la tasca renovadora de la cirurgia que van realitzar els Reials Col · legis de Cirurgia en la Medicina Espanyola, com a professor del mateix va participar en les Juntes Setmanals del claustre, en les quals es dissertava sobre un tema que era contestat o censurat pels altres, de les quals a la Facultat de Medicina de Barcelona es troben seus seis memòries i tres discursos inaugurals del curs al costat d’algunes censures a la resta de les exposicions dels companys. De la seva contribució urològica es conserven quatre observacions llegides a les Juntes Setmanals del Reial Col · legi de Cirurgia de Barcelona.
Va escriure Tractat d’afectes externs i operacions, en dos volums, com a llibre de text per als seus alumnes en el qual recull les explicacions donades durant el curs 1802-1803; millora amb ell l’obra de Velasco i Villaverde, Curs teòric pràctic d’operacions de cirurgia , de 1763 per a l’ensenyament en els Reials Col · legis, hi afegeix les innovacions recents dels cirurgians francesos i anglesos i, escrit amb claredat i ordre, és de fàcil lectura i compressió; volia publicar el 1805 però, degut a les ordenances dels reials Col · legis de 1804, en què era preceptiu remetre a la censura de la Junta Central Governativa a Madrid qualsevol obra prèvia a la seva edició, al que cal sumar la guerra d’Independència i problemes polítics posteriors, va quedar “oblidada” fins que el 1822 la va poder editar.

És autor de multituds de textos en els que recull tractats mèdics sobre molt diferents aspectes: Les gangrenes de l’exèrcit (1796); Un nou mètode per a la curació de la tinya (1797), Ferida per arma de foc que interessava l’esòfag i la tràquea (1798), Reforma de la part operatòria de la cirurgia (1801), Llavi leporí (1803), Nou mètode de curar certes fístules urinàries (1803), Continuació a la reforma d’operacions i instruments inútils (1804), Fístula salival (1805 ), La cirurgia vindicada, Lligadura de les artèries en l’aneurisma (1819), Càlcul produït a la bufeta urinària (1821), Mètode preferible d’operar la cataracta (1821), i La ràbia, la taràntula i l’escurçó (1828).

A més de les obres ja citades, cal destacar Tractat elemental d’afectes externs i operacions de cirurgia, publicat a Barcelona el 1822, encara que el manuscrit és de 1818, que va tenir una gran influència en tot el primer quart del s. XIX.

 

Els derelictes del Delta de l’Ebre

La flota enfonsada del Tn.General Murray (1813)

 El dia 22 de Gener el Diari Digital Tarragona21 publica la noticia de la localització al Delta de l’Ebre d’una embarcació que ajudava a recuperar Tarragona dels napoleònics. No hem pogut resistir la temptació de penjar-la en el bloc ja que aquest esdeveniment va lligat als fets del Setge de Tarragona de 1813, que en aquests moments estem treballant. Seguirem aprofundim en el tema.

Tanmateix TV3 el mateix dia va oferir dins el programa “Sota Terra” el documental sobre la trobada d’un primer vaixell, anomenat Deltebre I ara fa tres anys.

 Fragment d’un segon vaixell anglès de la Guerra del Francès trobat a la platja del Serrallo de Sant Jaume d’Evenja (ACN).

 

“El passat 16 de gener, l’Ajuntament de Sant Jaume d’Enveja, el Museu de les Terres de l’Ebre i el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) van rescatar un fragment de 15 metres quadrats a la platja del Serrallo d’aquest municipi del Montsià que correspondria a un dels cinc vaixells que van embarrancar a les costes ebrenques, el juny de 1813, després d’una ofensiva contra la ciutat de Tarragona ocupada per les tropes napoleòniques. La peça va ser localitzada per un pescador i caldrà restaurar-la, tal i com informa ACN. Segons ha explicat l’arqueòleg Toni Cartes, el fragment és un indici que existeix un segon vaixell anglès de la Guerra del Francès sota la sorra del Delta. El primer va ser localitzat al 2008.

El nou fragment podria pertànyer a la proa d’un segon vaixell de la flota anglo-hispano siciliota que al juny de 1813 van atacar la ciutat de Tarragona, en aquell moment en mans dels exèrcits napoleònics. La documentació que es conserva explica que una dotzena d’aquests vaixells, de tornada cap a Alacant, van quedar embarracats a causa d’una forta llevantada. Alguns d’ells es van poder recuperar i altres, en concret cinc -el Magnum, el Barum 122, el Southamptom 323, l’Harlequín 73, l’Hablioner 80 o l’Alfred 396-, van quedar enfonsats a les costes del delta de l’Ebre.

L’extracció del fragment, localitzat per un pescador de la zona que feia un parell d’anys que el veia aparèixer i desaparèixer a èpoques entre la sorra, es va dur a terme el passat 16 de gener a la platja del Serrallo de Sant Jaume d’Enveja. La peça s’ha guardat de manera provisional en un magatzem cedit per l’Ajuntament i segons ha explicat l’arqueòleg i tècnic del Museu de les Terres de l’Ebre, Toni Cartes, s’estudia la manera de traslladar-lo a Girona per poder dur a terme les tasques de conservació i restauració pertinents.

L’any 2008 es va descobrir el primer vaixell enfonsat, el Deltebre I. Està sencer de proa a popa i se n’han fet els primers treballs de prospecció i excavació del qual s’ha pogut recuperar part de la càrrega. Segons Cartes, la nova peça localitzada és un indici que existeix un segon vaixell tot i que es desconeix a quina profunditat podria trobar-se i quines serien les condicions de conservació. “Potser amb una propera llevantada es destapa i podem aportar més informació sobre ell”, ha dit. De totes maneres es descarta que la peça trobada pugui pertànyer al primer vaixell ja que el CASC ha corroborat que les característiques que presenta aquest fragment de proa no coincideixen amb Deltebre I.

El perquè han començat a aparèixer les restes d’aquestes embarcacions dos segles després té la seva explicació sobretot en la regressió del Delta. “Des de que es van fer els embassaments, l’Ebre no aporta els sediments que aportava a la desembocadura, i la mar el que fa es guanyar terreny al Delta, ha apuntat l’arqueòleg. Segons Cartes també va ser decisiva la llevantada que va haver-hi per Sant Esteve l’any 2008 que va remoure tant el front de costa que s’estan descobrint molts jaciments subaquàtics nous”.

 

La Batalla de Valls (3a.Part)

PONT DE GOI, 25 DE FEBRER DE 1809

El record de la Batalla de Valls quedà plasmat en la planimetria militar de l’època. En l’actualitat podem realitzar l’estudi de l’evolució de la Batalla de Valls detalladament a partir dels plànols editats per diferents exèrcits.

El plànols que us presentem, procedents del Ministerio de Defensa, donen per acabat l’article sobre la Batalla de Valls que us he volgut presentar en tres parts.

Francesc Murillo Galimany

La gastronomia a la Tarragona de 1800 (2ª part)

La cuina de Tarragona a imatge de la catalana es va nodrir de tota la tradició culinària popular del país rebent grans influències de les cuines d’altres regions espanyoles que seguien la tradició medievalista d’abans. La notable influència d’altres països, especialment de França i Itàlia, va influir en l’evolució de la gastronomia de Tarragona, especialment en les cuines de la noblesa i l’alta burgesia de les ciutats més importants del Corregiment de Tarragona.
Un dels llibres que va influir va ser el que avui presentem, el Nou Art de Cuina, portat des de Saragossa, i que va ser en el seu temps un clar referent de la cuina popular d’aquella època.


Joan Altamiras és el pseudònim d’un religiós franciscà de la Regular Observança, anomenat Fra Raimundo Gómez. Se sap que Altamiras va néixer en els últims anys del segle XVII a la vila de La Almunia de donya Godina i que va morir a Saragossa per l’any 1769. Entre els diferents convents en què va estar de cuiner destaca la seva presència al capdavant del Servei de la Cuina del Col · legi Sant Diego de Saragossa. Aquest era un dels Col · legis majors que hi havia a Saragossa i en el qual residien els estudiants franciscans que acudien a la Universitat. El col · legi estava localitzat al costat del monumental convent de Sant Francesc, el solar ocupa avui el Palau de la Diputació de Saragossa.
Els seus plats estan lluny del nivell adquisitiu que suposaven les receptes de Martínez Montijo o Joan de la Mata pels seus destinataris: els frares que han optat per una vida de sobrietat, i els indigents que eren alimentats per beneficència, i per recursos: sempre escassos. Per això Altamiras lloï el bon fer del cuiner virtuós que pot mitjançant la seva habilitat dissimular l’escassetat. Mètodes de cuina, aprofitament dels recursos i elaboració de plats acceptats pels costums gastronòmiques de l’Espanya del segle XVIII (la qual cosa ens porta a conèixer amb molta certesa la tradició d’aquest poble) són els elements més interessants d’aquesta obra.
L’acceptació de la seva obra Nou Art de Cuina va ser tanta que va esdevenir un dels llibres de cuina més editats del segle XVIII, i fins i tot del XIX, ja que durant aquests dos segles va arribar a ser l’obra amb més influència des del punt de vista culinari. L’obra, que evoca aspectes de la cuina anterior, amb la qual entronca, aporta elements veritablement nous, i el seu autor demostra ser un bon coneixedor de la cuina i la seva tècnica, alhora de saber escriure i transmetre el que desitja, sense faltar- moltes vegades la ironia i el bon humor. Es diu que es tracta de cuina conventual, ja que així es refereix en nombroses receptes, però, analitzat des de la perspectiva dels nostres dies, es pot veure el reflex de la cuina d’una ciutat tan important, llavors, com Saragossa i les preocupacions de qui bé podríem dir cuiner i gastrònom.

“El burgués d’Hamburg” (2ª.Part)

ELS UNIFORMES DE LES TROPES D’INFANTERIA LLEUGERA ESPANYOLA (1802)

En la segona part  us volem mostrar les làmines del manuscrit de Shur que escenifiquen diferents escenes quotidianes, més de caire relaxat i familiar, dels soldats dels dos batallons d’infanteria lleugera destinats a Dinamarca durant els anys 1807-1808.