La gastronomia a la Tarragona de 1800 (1a part)

Un dels llibres més famosos de la cuina catalana de principis del segle XIX va ser sens dubte el que presentem a continuació. Obrim amb ell tot un seguit d’articles que aniran dirigits a conèixer millor com es cuinava al nostre país durant aquest període i quins van ser els autors que més van donar a conèixer la cuina que, per tradició, ens ha arribat fins als nostres dies.

La cuynera catalana

La cuynera catalana (La cuinera catalana) o amb el seu títol complet La cuynera catalana, o sia, regles útils, fácils, segures i econòmiques per cuynar Bé; escull dels autors que Millor han escrit sobre aquesta matèria (La cuinera catalana, és a dir, regles útils, fàcils, segures i econòmiques per cuinar bé, escollides dels autors que millor han escrit sobre aquesta matèria), es tracta d’un receptari pràctic anònim, escrit en català l’any 1835.

Escrit per descriure part de la cuina catalana del moment que segueix la tradició culinària desenvolupada en el segle XVIII i de principis del segle XIX, no només conté receptes sinó tot el relacionat amb la cuina, des dels principis bàsics de neteja, ordre, etc. En el quart llibre defineix el públic al qual va dirigit el manual, que està fet amb «un mètode clar i senzill, proporcionat a la capacitat i intel · ligència dels ignorants». Les mesures de volum de líquid en aquest llibre es fan amb porrons, una antiga unitat de capacitat.

Està compost per quatre quaderns temàtics, cada un d’ells en dues parts, una més teòrica i general sobre com mantenir la cuina neta etc. i una segona part que consta d’un llistat de receptes:

  • En el primer quadern es fa una introducció del que ha de ser un bon cuiner en l’època (o cuinera, és a dir, a casa i no en un   restaurant), i hi ha nombroses receptes de sopes i cuits, plats de verdura i part dels plats de carn.
  • En el segon quadern es parla de la neteja i l’ordre i es passa a les receptes de carns, farcits, bolets, salses i ous.
  • En el tercer quadern es parla de les normes d’etiqueta i com ser un bon amfitrió, en aquest cas no es dirigeix ​​només a les dones (el títol diu «cuinera») sinó que generalitza «a tot amo de casa». Les receptes són totes de peix excepte les dues últimes, que són postres, concretament el menjar blanc (que per aquest autor equival al mató de monja, que no és un mató, sinó una espècie de flam en forma de teta que feien les monges de Pedralbes) i la crema catalana, que hi és, simplement, «crema».
  • El quart quadern està dedicat a la «rebosteria» salada i dolça. Comença per una breu introducció en la qual es recomana conèixer els ingredients, emprar els que són de bona qualitat i avisa que en aquestes receptes s’han de seguir les proporcions donades i no posar una quantitat qualsevol de cada ingredient. En la primera part del «Tractat de rebosteria» s’inclouen plats de macarrons, empanades salades i coques, i pastissos salats de peix, carn, pollastre, verdures i fins i tot hi ha uns pastissets de granotes. Després, com si fos un nou quadern, parla de nou de consells generals, aquesta vegada per als dolços, i defineix conceptes de confiteria com els diferents punts del xarop (punt de bola, etc.), En les receptes explica com confitar fruites i verdures, galetes i pastetes (trucades pastilles), bombons, melmelades, caramels, coques (biscuits), panellets, massapans, torrons i licors.

Més endavant en altres articles anirem descrivint cadascun dels quatre quaderns amb tot tipus de detalls. Fins llavors bon profit.

 

 

“EL BURGUÉS D’HAMBURG” (1ª.Part)

ELS UNIFORMES DE LES TROPES D’INFANTERIA LLEUGERA ESPANYOLA (1802)

En el Reglament Militar de 1802 les tropes d’infanteria lleugera canvien el seu antic uniforme per un altre que serà igual per a tots els regiments. L’uniforme, de gran vistositat al estil dels hússars, és de color verd amb les mànigues i el coll de color vermell. Els pantalons son blancs i va el cap protegit per un casc de pell endurida. El gravat del nom del regiment en la placa que porten al casc és l’únic que els diferencia entre ells.

En 1807-1808 hi va haver la famosa expedició de les tropes espanyoles a Dinamarca, dirigides pel Marqués de la Romana, on dos d’aquests batallons hi van tindre un paper important. Es tractava del Batalló de Voluntaris de Catalunya i del Batalló de Barcelona, d’igual uniformitat que el nostre Batalló de Voluntaris de Tarragona.

El professor Christopher Suhr va dibuixar tot una sèrie de làmines que representaven els diferents regiments militars espanyols de l’expedició, tal i com ell els veié desfilà per Dinamarca. Aquest manuscrit va ser publicat per primera vegada a France l’any 1902 i també va ser editat definitivament l’any 1968 per M. Henri Achard.

Per nosaltres és una obra excepcional per poder recrear amb la màxima exactitud el nostre regiment de Tarragona. Cal observar que algunes figures van uniformades amb jaquetes vermelles que van ser entregades a Dinamarca. Van ser una excepció.

Tanmateix en aquest article hi presentem només les làmines del manuscrit que corresponen als regiments d’infanteria lleugera, que son del tema que ens interessa. Aquestes làmines, que estan triplicades cada una d’elles, corresponen a l’ interpretació feta per diferents copistes, al llarg dels anys.

Disfruteu d’elles com ho hem fet nosaltres.




Els metges i cirugians a la ciutat de Tarragona durant el setge francès de 1811

En la plana web de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Tarragona hi tenim una relació dels principals metges i cirurgians que es van veure involucrats en el Setge de Tarragona de 1811. Val la pena recordar els seus noms. Més endavant intentarem saber-ne més de cada un d’ells.


CARLES NOGUÉS I PEDROL.
Nasqué a Santa Coloma de Queralt. Metge destacat a la guerra del Rosselló.

BENITO CORBELLA I SONDEVILA.
Metge de l’hospital de Sta. Tecla. Vivia al Pla de la Catedral, en concret al número 3.
MANUEL DALMAU I MAGNIFICH.
Metge destacat de la sanitat local de Tarragona. La seva intervenció va ser decisiva per preveure i per tant evitar una nova epidèmia entre 1810 o 1811.

FRANCESC BAHI I FONSECA.
Metge consultor de l’exèrcit del Principal. Participà a la guerra del Rosselló.

JOSEP MARTÍ.
Metge destacat que participà en diverses comissions de caire polític-social. Va viure a la Baixada Peixateria, 20.

FRANCESC SANPONS I ROCA.
Destaca per haver instal•lat Hospitals militars de campanya on convinguessin.
Personatge destacat de la medicina catalana.


PERE VILANOVA.
Metge de l’hospital de Santa Tecla de molt prestigi a Tarragona. Residí al carrer Portella,5.

TOMAS VENTOSA.
Va viure al carrer de les Monges Descalces, 14.

JOSEP CANET I PONS.
Metge de l’Hospital de Santa Tecla en dues ocasions. Va escriure “Enfermedades del Ejército y del Pueblo”, memòria referent a l’epidèmia de 1809 a Tarragona.

SEBASTIÀ TRUCH.
Va exercir durant molts anys a Tarragona. Vivia al carrer Granada, 12. En finalitzar la Guerra de l’ Independència va sol·licitar plaça de metge numerari de l’Hospital de Santa Tecla i no la obtingué.

JOAN FERRE.
Fou metge de l’Hospital de Santa Tecla. Consta que fou l’encarregat dels pobres malalts durant el període de 1810 a 1812. Visqué a la Rambla, 63.

 

ANTONI SAN GERMAN.
Cirurgià Major del Principal. Molt prestigiat a Tarragona.
FRANCESC ALSINA.
Cirurgià amb residencia al carrer Misser Sitges, 5.

JAIME PERCET.
Cirurgià molt destacat de la Ciutat. Metge de l’Hospital de Santa Tecla. Amic personal d’Antoni Martí i Franqués. Va viure al carrer Cuireteries Velles, 8.

JOSEP M. CAPDEVILA I AVILA.
Fou primer ajudant de cirurgia de l’exèrcit i Cirurgià Major de l’Hospital Militar de Tarragona. Va escriure el seu “Aviso Patriotico-Politico-Mèdico” sobre l’epidèmia del 1809 de Tarragona.
Va viure a la casa de la Rambla,27.

 

Joaquim Fàbregas Caputo, Capità de les Milícies Urbanes de Tarragona el 1811

      Un dels personatges civils de més relleu en l’episodi del lloc de Tarragona de 1811, va ser Joaquim Fàbregas Caputo, descendent d’una família burgesa local, nascut a Tarragona el 2 de novembre de 1778. Els Caputo eren originaris d’Itàlia, però ja es troben a Tarragona en la segona meitat del segle XVIII, quan el negociant Francesc Caputo Gallo exercia d’agutzil (1731-1739).
El nostre personatge era fill del notari Ramon Fàbregas Seguí, prior del Col · legi d’Escribanos públics, i de M. Francesca Caputo Morera (filla al seu torn de Francesc Caputo Sostres, notari, i de Teresa Morera), i tenia per germans: Antoni, Sebastiana i Vicenç Fàbregas Caputo.

Quan es van succeir els principals fets polítics de la guerra de la Independència, Fàbregas Caputo es va declarar en desacord amb les autoritats locals, a les que va considerar afrancesades. Ell i el seu pare van impulsar un recurs davant la Junta Superior el primer dia d’agost de 1808, i van encapçalar la fracassada insurrecció que va proclamar a Fernando VII.

Juntament amb el pare es va presentar voluntari a les Milícies Urbanes creades el 18 de juny de 1810. El prestigi cultural, la valentia i l’esperit de servei que va demostrar, li van fer ascendir ràpidament a sotstinent, l’últim dia d’aquell any, ja tinent ajudant el 6 d’abril següent (1811). Se li van confiar diverses comeses de responsabilitat, com a auxiliar a les tropes regulars amb batudes i vigilàncies urbanes, la comunicació de missatges d’enllaç ol’organització de guerrilles.

Durant els dos mesos de setge napoleònic, Fàbregas Caputo i els seus homes van tenir encomanada la defensa de Portalet. Llavors hi havia ja ascendit de tinent a capità graduat de les Milícies Urbanes. El dia de l’assalt final, aquell fatídic 28 juny 1811, les tropes del mariscal Suchet van penetrar a la plaça pel baluard de Sant Pau i ràpidament es van disseminar per tot arreu dirigint cap a la Rambla Vella. Fàbregas va defensar el seu lloc intrèpidament, batent un bon nombre d’atacants, i quan la situació es va fer insostenible, no va dubtar a replegar-se i ordenar als seus homes la lluita cos a cos, a la desesperada, una lluita que va continuar per la plaça de la Font i
per la baixada de Misericòrdia. A l’alçada del carrer Major, un soldat francès li va caure a sobre, però Fàbregas el va matar amb el seu sabre, així com també va abatre un altre enemic que l’atacava per l’esquena. Al pla de la catedral, va rebre cinc ferides, les més greus al pit i el cap, fins que va ser reduït i capturat pels napoleònics, que el van conduir a la caserna de Constantí.

Els francesos van fer poques excepcions amb l’ordre de passar per les armes a tots els defensors, i només van capturar als oficials de
alta graduació. Segons una relació publicada per J. SALVAT I BOVÉ, aquests afortunats van ser únicament 16 militars, dels quals Fàbregas, resident al Cós del Bou núm. 12, era un dels principals comandaments, només per darrere del capità primer Josep M. de Cadenes i del tinent coronel graduat Marià de Guardiola de Borràs.

Un cop curat de les ferides, va ser conduït a França i reclòs en els castells de Grijon, Saint François d’Ayxé, i en la ciutadella de Montpeller. D’allà va intentar una fugida, cosa per la qual va ser traslladat al castell de Jou, on va romandre durament encadenat per temps de cinc mesos.

Finalment, va aconseguir escapar, i tornar a Tarragona. En 1817 va ser nomenat notari causídic, continuant la tasca del pare en la
escrivania pública del Reial Col · legi de la Ciutat, va ser distingit amb la placa de fidelitat de les Milícies Urbanes. Cal indicar que segons apuntava A. ALEGRET, i d’acord amb la reproducció del dibuixant Salvador Alarma Tast, l’uniforme de les Milícies Urbanes de Tarragona consistia en una casaca curta en blau aturquesado; sobre el pit una passamaneria semicircular en verd i en tires petites, amb botonadura daurada; armilla blanca tancada per la part inferior i coll alt on figurava un distintiu, davant de la papada, les espatlles també eren alçats, amb un ribet verd i l’indicatiu de graduació.

Políticament, Joaquim Fàbregas va destacar pel seu prestigi com a defensor de la ciutat, i la seva lleialtat a la Monarquia. Durant el Trienni Liberal va ser comandant de la Milícia tarragonina.
En 1854, i durant uns pocs mesos (entre agost i octubre) va ser designat alcalde de la ciutat per la Junta Revolucionària formada arran del pronunciament del general O’Donnell i l’aixecament progressista, i va posar en ordre les resolucions municipals més urgents. Entre aquestes va estar la d’enderrocar les muralles i baluards per obrir pas a la Rambla Nova, iniciant les obres pel portal de Sant Joan. També va destinar cabals a les zones més afectades del Casc Antic, neteja de runes i reconstrucció de tot el destruït per l’artilleria francesa. Va reorganitzar la Milícia Nacional i va establir un cordó sanitari per salvaguardar la ciutat de l’epidèmia de còlera
Joaquim Fàbregas Caputo va morir a Tarragona l’any 1857. Va deixar escrita una Relació d’oficials de la Milícia Urbana durant el lloc.

 

Jordi Morant i Clanxet

 

A %d blogueros les gusta esto: