Jaume Creus i Martí (1819-1825)

L’ARQUEBISBE REALISTA DE TARRAGONA

L’Arquebisbe Jaume Creus va néixer en una família humil a Mataró el 1760.
Convençut partidari de l’absolutisme, va cursar estudis a Barcelona i a Mallorca, després dels quals es va doctorar en Teologia per la Universitat de Cervera. Després de finalitzar els seus estudis va entrar com a professor de Teologia en el Seminari de Barcelona, a més d’exercir com a capellà de l’església de la Granja, fins que va obtenir, mitjançant oposició, la plaça de canonge doctoral de la Seu d’Urgell, on va romandre fins a la invasió de les tropes napoleòniques, l’any 1808.

Després de prendre partit contra els francesos, Jaume Creus va ser nomenat president de la Junta Superior de Catalunya, posat en el qual va ser distingit amb el títol de Caballer de la Creu Catalana de Sant Jordi, precisament per la seva labor política i organitzativa. Com a representant de Catalunya, Jaume Creus va intervenir activament en la celebració de les Corts de Cadis i en la posterior redacció de la Constitució de l’any 1812 sempre a favor de les postures reaccionàries i contràries al liberalisme i contra qualsevol intent de reforma, en particular la referent al sistema tributari que pretenia fer pagar en proporció a la riquesa.

La seva postura intransigent i defensora dels privilegis de l’aristocràcia, unida al retorn de la monarquia absolutista, va anar degudament recompensada amb el bisbat de Menorca l’any 1815, després de la volta al tro del Rei Ferran VII.

L’any 1819 va ser anomenat Arquebisbe de Tarragona, però a causa de l’agitació política i l’esclat liberal d’aquell temps no va poder-ne prendre possessió. Durant tot el període liberal, la seva defensa de les postures reaccionàries li va portar a integrar-se en les files realistes i a formar, juntament amb el Baró d’Eroles i el Marquès de Mataflorida, la Regència d’Urgel, l’any 1822, formada com a punt de suport i preparació de l’anunciat retorn de la monarquia absolutista de Ferran VII. Una vegada restaurat el règim absolutista, Jaume Creus va passar a ocupar, definitivament, el seu càrrec d’arquebisbe de Tarragona el 18 d’abril de 1824, on va exercir el càrrec de President de la Junta de Fe (la Inquisició restaurada) d’aquesta arxidiòcesi.

Va ser membre del Consell de sa majestat i el gener de 1825 va publicar una pastoral de comiat als diocesans de Menorca.

Moria el 17 de setembre de 1825 a causa d’una greu malaltia que el va sorprendre a Valls. Té la seva sepultura sota el paviment de la capella del Baptisteri, a la Catedral de Tarragona.

 

La Batalla d’Altafulla (24 de gener de 1812)

El Combat d’Altafulla fou una acció bèl·lica que va tenir lloc el 24 de gener de 1812 durant la Guerra del Francès en què els exèrcits bonapartistes venceren la improvisada host espanyola.

El general Decaen, successor de Macdonald com a Governador General de Catalunya, al saber que el Primer Exèrcit, comandat pel general Joaquim d’Ibáñez-Cuevas, baró d’Eroles, tenia bloquejada Tarragona, envià al general Lamarque amb una divisió, que juntament amb una altra que havia sortit de Barcelona sota el comandament del general Maurice Mathieu, el 22 de gener varen ocupar Vilafranca del Penedès. Les dues divisions sumaven 8.000 homes i 4 peces d’artilleria de a 24 polzades.

 

Baró d’Eroles

 

El baró d’Eroles aixecà el bloqueig de Tarragona i es va adreçar al nord, ocupant posicions als voltants d’Altafulla, i allà esperà a les columnes franceses, que es presentaren el 24 de gener. Les seves forces estaven formades per uns 4.000 homes d’infanteria  i uns 250 de cavalleria. El centre de les tropes espanyoles es trobava en posició centrada sobre el Camí Reial, en el punt que aquest creua el riu Gaià. Situà la seva artilleria directament davant del pont, i la reserva a les altures del Castell de Tamarit.

 

Castell de Tamarit

 

El pla inicial del general Lacy, Capità General de Catalunya, era fer que les tropes baró continguessin als francesos i esperessin l’arribada del general Sarsfield per la rereguarda francesa. El Primer Exèrcit es va mantenir sobre el terreny durant un temps, tanmateix, creient Eroles que podia ser embolicat per la columna de Lamarque que maniobrava per la seva esquerra des de el poble de Salomó, per flanquejar-los, i les tropes que, pensava, havien sortit de Tarragona i s’adreçaven a Altafulla, es va retirar cap a Igualada, assenyalant com a punt de reunió a les tropes que fugien el monestir de Santes Creus.

 

 

General Lamarque

 

Aquest moviment es va saldar amb quantioses pèrdues en les dues companyies del batalló de caçadors de Catalunya que destinà a cobrir la retirada i contenir a l’enemic. El coronel Villamil, que comanda els caçadors catalans es ferit mentres cobreix la retirada, i tot recolçat pels Lleials Manresans sota les ordres del coronel Fleires, es veu obligat a retrocedir.

La principal conseqüència d’aquesta desfeta fou el canvi del curs de la guerra al Principat, ja que des d’aleshores l’exèrcit regular espanyol defugí les grans accions en camp obert, i fins al començament del 1813 les seves operacions militars tingueren un caire gairebé exclusivament guerriller i poc coordinades. Des de llavors els francesos van dominar Catalunya. Durant l’acció d’Altafulla la guarnició francesa de Tarragona va fer una sortida, i adreçant-se a Reus va destruir alguns magatzems establerts pels anglesos, i va cremar tots els efectes allà emmagatzemats per al setge. Dos dies més el general Musnier va entrar amb un comboi a Tarragona, procedent de Tortosa.

 

A %d blogueros les gusta esto: