August Ferrer-Dalmau i el Setge de Tarragona de 1811

 

Tarragona està d’enhorabona. Despre´s de molts anys, per fi un pintor s’atreveix a pintar un quadre basat en el Setge de Tarragona de 1811.

Malauradament pocs artistas, exceptuant el celebèrrim Josep Cusachs i el no menysimportant josé Vázquez i Bardina, han prestat atenció als fets esdevinguts durant els 56 dies que va durar el Setges de Tarragona. Afortunadament el nostre desconegut setge està, per diferents camins i circumstàncies, recuperant en pocs mesos el temps perdut i sortint a la llum com és de merèixer.

Gràcies al nostre gran amic i col·laborador en el Projecte Tarragona 1800 Francesc Pintado, un dels més importants especialistes i col·leccionistes d’armes napoleòniques d’Europa, Tarragona tindrà el primer quadre realitzat per l’internacional pintor barceloní, Ferrar Dalmau.

Tot i ser un encàrrec personal del mateix Pintado, crec que també será una miqueta de tots els tarragonins amants de la nostra ciutat.

Si voleu tenir més información sobre aquest quadre, d’unes mesures més que considerables 100 x 80 cm., i veure més fotografíes d’ell, no dubteu en anar-vos als nostres links i teclejar http://guerrasnapoleonicas.blogspot.com

Per la nostra part, no ens queda més que felicitar al Francesc pel seu “capritx” envejable i mostrar unes imatges del quadre en procés de realització.

Les forces militars franceses durant el Setge de Tarragona de 1811

L’EXÈRCIT SITIADOR

La formalització del Setge de Tarragona no va ser una empresa fàcil pel General Suchet. Tot i estant al cap de l’exèrcit d’Aragó amb 40.00 homes armats, el general es prenia molt seriosament la pressa  d’una plaça que segons deia ell mateix al seu germà en una carta escrita a primers d’abril “considero difícil de conquerir-la, per tractar-se d’una plaça amb un vast camp atrinxerat, formada per un triple recinte fortificat i recolzada, des de el ma
r, per la flota anglesa”.

Però a la vegada la seva dificultat augmentava al tenir-se que enfrontar en un vast territori dominat per un exèrcit enemic de més de 25.000 homes i 1500 cavalls, que el mirava d’encerclar. La primera acció que va tenir que fer fou la de distribuir part de les seves forces per mantenir tranquil el sector d’Aragó així com la de protegir les rutes per on circulaven els seus combois d’abastiment. Un cop tot això controlat, clau de l’èxit militar de Suchet, quedava el camí obert cap a Tarragona.

Les seves tropes procedien la major part del 7è. exèrcit i estava formada per regiments francesos i italians. Les podem classificar en:

INFANTERIA DE LÍNEA

– REG. 7è. Va lluitar a la península en Girona, Valencia, Castalla i Tarragona, per acabar a la Batalla de Leipzig. Es ressentia després de dos anys de lluita a Catalunya.

– REG. 14è. Veterans d’Austerlitz i Jena lluitaren en el setge de Saragossa abans de Tarragona.

– REG. 16è. Havent lluitat com a tropa embarcada en la batalla naval de Trafalgar, amb la combinada Franco-Espanyola,i distingit a Wagram, lluità en territori català en  el setges de Girona i Tarragona. Tenia instrucció suficient i estava ben armat i equipat.

– REG. 42è. Després de la Batalla de Wagram fou enviada al Principat on lluità a Girona i Tarragona. Regiment valerós estava un xic atrotinat després de dos anys de dures lluites a Catalunya.

– REG. 116.  En la península lluità a Saragossa, Tarragona, València i Castalla.

– REG. 117. Serviren juntament amb el reg.116 en les mateixes poblacions.

– REG. 1è. POLAC DEL VÍSTULA. La Legió Vístula, un cos polac al servei de l’Emperador Napoleó, participà en els setge de Saragossa i Tarragona durant la seva estada a la península.

– REG. 4t. ITALIÀ. Lluità a Valls en 1809 per després està durant el setge de Tarragona, amb la Brigada del General Palombini. Participà en la Batalla de Sagunt amb la Divisió italiana del General Palombini.

– REG. 5è. ITALIÀ. Participà durant el Setge de Tarragona amb la Brigada del Coronel Balathier.

– REG. 6è. ITALIÀ. Lluità a Valls en 1809 amb la Divisió Pino i després participà en el Setge de Tarragona amb la Brigada del Coronel Balathier.

INFANTERIA LLEUGERA

– REG. 1è. Lluità en la península en els setges de Girona i Tarragona i en la batalla de Castalla on va ser derrotat Suchet. També estaven les seves forces i la seva indumentària força atrotinades després de dos anys al Principat.

– REG. 5è. Lluità en la península a Saragossa, Tarragona, i a Nivelle i Nive, en el país basc.

– REG.2on. ITALIÀ . Després de lluità durant el setge de Tortosa va ser transferit a l’exèrcit  d’Aragó, on prengué part en el Setge de Tarragona. Més tard participà en la Batalla de Sagunt i en la captura de València.

 

CAVALLERIA

-REG. 4t. HÚSSARS. Després d’haver participat, entre d’altres,  en les famoses batalles europees d’Austerlitz i Jena va ser traslladat a la península on participà en les accions militars d’Alcañiz, Belchite, Estella, Chiclana, Tarragona, Sagunt, Yecla i en el Pas de l’Ordal.

-REG.24è. DRAGONS. De 1808 a 1813 prengué part en les accions peninsulars de Roses, Cardedeu, Molins del Rei, Valls, Santa Coloma, Tarragona, Villareal, Sagunt, Castalla i el Pas de l’Ordal.

-REG. 13è.CORACERS. Prengué part en la península en les accions de Tudela, el setge de Saragossa, Villareal, el setge de Lleida, Margalef, el Setge de Tarragona, Sagunt, Castalla i el Pas de l’Ordal.

-REG. DRAGONS DE NAPOLEÓ ITALIANS. Serviren des de 1808 a 1813 principalment en Catalunya i València. Foren 2 esquadrons d’aquest 2on. regiment els que prengueren part en el setge de Tarragona.

 

ARTILLERIA- ENGENIERS – INFERMERIA I EQUIPATGES

 

 

Elies Torres Claravalls

L’equip humà de PROJECTE TARRAGONA 1800: JOSE LUÍS HERNÁNDEZ

José Luis Hernández s’ha vinculat a l’associació Projecte Tarragona 1800 des dels seus inicis. En la seva qualitat d’escriptor, destaca d’aquest període, i en especial de la Guerra del Francès, en pròpies paraules, el coratge, la decisió i la persistència de la població tarragonina que va decidir quedar-se a defensar les seves cases i les seves famílies. Ho van fer «tot i que sabien que el seu destí estava segellat per endavant», ha manifestat.

Què l’ha motivat fer-se soci de l’associació Projecte Tarragona 1800?

L’estar involucrat en un projecte divulgatiu que donarà a conèixer encara més la història de la nostra ciutat dins i fora de les nostres fronteres. La història més enllà de l’època romana, ja que més enllà de la grandiositat que, és evident que va tenir, i que tots coneixem, crec també que és important donar a conèixer també les vicissituds per les que va passar i els herois que es van veure implicats en els fets anteriors, durant i posteriors al setge a què va estar sotmesa la ciutat, i els esforços que els supervivents van fer per tirar endavant en aquells moments tan durs.
Com valora la creació d’una entitat que té com a primer objectiu donar a conèixer la ciutadania de Tarragona i del seu Corregimiento en un període de la història, a cavall de dos segles, el segle XVIII i el S. XIX, i immersa de ple en la Guerra del Francès?

Importantíssima per donar a conèixer que, igual que altres ciutats que han passat a la història de la Guerra del Francès, com la nostra, també mereixen el seu lloc en ella.Ciutats com Saragossa i Madrid tenen el seu reconeixement i el seu lloc en els llibres, Per què no Tarragona? Amb la creació d’aquesta entitat i el treball de tots els seus integrants podem esmenar i col · locar a la nostra ciutat on es mereix per mèrits propis.No tan sols el lloc i la batalla final a les escales de la Catedral, que és el que ens ha arribat a través de la literatura, sinó l’esforç al qual es va veure sotmesa la població per ressorgir de les cendres i aixecar-se de nou.
Considera que els tarragonins coneixen en profunditat l’abans, el durant i el després de l’episodi bèl · lic que va patir la ciutat el 1811?

Jo puc parlar per mi. I sincerament he de contestar que no. Evidentment coneixia per sobre els fets esdevinguts, però el aprofundir i descobrir m’ha apassionat fins al punt de voler involucrar-me en aquest projecte per aportar el meu granet de sorra.

Com a soci col·laborador de Projecte de Tarragona 1800, què pot aportar vostè a l’entitat?

Recrear els episodis esdevinguts des d’un punt de vista històric, creant personatges que enganxin als lectors i amb els que puguin sentir identificats en els seus avatars al llarg de tota l’aventura que iniciarem amb ells.

Té algun projecte per realitzar en el futur?

Finalitzar un llibre que tinc a la recta final, intentar editar, amb un altre que ja tinc acabat i que forma part d’una trilogia, i posar-me a investigar per començar l’esmentat anteriorment.
Què li crida més l’atenció dels successos esdevinguts en ocasió de la invasió de l’exèrcit de Napoleó?

El coratge, la decisió i la persistència de la població que va decidir quedar-se a defensar les seves cases i les seves famílies tot i que sabien que el seu destí estava segellat per endavant.
Creu que la Guerra del Francès va marcar un abans i un després en la trajectòria històrica de Tarragona?

Tarragona és un exemple a seguir de com un poble abatut i destruït va aconseguir tirar endavant sense donar-se per vençut en cap moment. Entre tots van tornar a aixecar les seves cases, les seves famílies, els seus negocis. Com he dit al principi, Tarragona no surt als llibres d’història com la ciutat que va ser arrasada per les forces napoleòniques per donar un exemple a tot Espanya. Aquest projecte aconseguirà que això es posi remei i que l’abans, el durant i el després de Tarragona ocupi el seu lloc en la història, tal com es mereix.

Carles Gosálbez

Els Cuirasses espanyols (2ª.Part)

Oli de José Ferre Clauzel

 

En l’art militar espanyol els cuirassers van estar sempre en el punt de vista de importants pintors, especialment durant el segle XIX. En l’actualitat encara son objecte de ser pintats o reproduïts per prestigioses pintors i modelistes de reconegut valor nacional e internacional. La seva vistositat tant pels colors de l’uniforme com per el significat que van tenir per la nostre cavalleria els fan únics i singulars.

Valguin aquests exemples com una petita mostra de aquesta realitat.

 

 

 

Miniatura de Mario Armando Ocaña Carreño

Detall miniatura de Mario Armando Ocaña Carreño

Col·lecció de l’Editorial El Prado

Olis de Ferré Dalmau

 

Antonio Fernando de Echánove i Zaldívar. L’Arquebisbe perseguit

 

 A la Capella de la Mare de Déu del Claustre hi ha enterrat, D. Antonio Fernando de Echánove i Zaldívar,que va ser arquebisbe de la ciutat de Tarragona des de l’any 1825 fins el 1854. És dons l’últim arquebisbe del període que Projecte Tarragona 1800 vol donar a conèixer.

Va néixer a Otxandiano, el 28 de maig de 1768. Fill d’Antonio de Echánove, de la anteiglesia de Mañaría (Biscaia) i d’Engràcia Zaldívar, d’Otxandiano (Biscaia).

Va estudiar jurisprudència a la universitat d’Oñate, on va ocupar el càrrec de rector. Fou ordenat de prevere el 1792 i després de diferents oposicions a càtedres i prebendes, va restar de mestre d’escola a la Seu de Santiago. Va deixar aquesta dignitat per ser abat de La Granja, el 29 de juny de 1818. Va ser preconitzat a Roma amb el títol de bisbe de Leucosia el 2 d’octubre del mateix any i consagrat a l‘església de Sant Antoni del Prado, de Madrid, el dia 10 de gener següent. En aquella abadia hi estigué fins que, el 26 d’octubre de 1825, el rei el va presentar per la Metropolitana de Tarragona. Va ser preconitzat a Roma el 13 de març de 1825.
A la mort de Ferran VII, el nostre arquebisbe va ser víctima de tota mena de persecucions, que culminaren l’any 1835, amb ocasió de la cremadissa de convents, amb l’assalt i saqueig del seu palau. Amenaçat de mort, i sense trobar en les autoritats locals la protecció deguda, va marxar a Maó dins una corbeta anglesa. Allí tampoc no va trobar la tranquil·litat i protecció que necessitava, i es va refugiar en un buc francès que el portà a Tolon. D’allí va passar a Niça i més tard a Roma, on va viure amb tota austeritat a la casa missió de Montecitorio.
Va retornar a la seva arxidiòcesi el 1845, amb l’encàrrec també de les de Girona i Tortosa. Va ser prelat domèstic de Sa Santedat, Gran Creu de Carles III i senador del Regne.
Va morir el 15 de novembre de 1854, als 86 anys.

Sepultura de l’arquebisbe a la capella de la Mare de Déu del Claustre

El nou uniforme del Regiment de infanteria lleugera “Voluntaris de Tarragona”(1805)

Antic uniforme de 1800

En l’Estat militar de 1805 s’aprova un nou reglament canviant en la seva totalitat el model anterior. El seu uniforme serà: “ guerrera o casaca de color azul turquí con vueltos de los faldones amarillos o rojos según regimiento, pantalón blanco abotonado a media pierna, polainas negras y bicornio negro con plumín verde. Se rescatan las divisas para cada regimiento que se lucirán en cuellos, solapas, bocamangas. Es cada vez más frecuente el uso de gambetos y ponchos de color marrón”.

En el cas del Regiment de Tarragona el coll i la bocamàniga serà de color groc i la solapa serà del mateix color blau turquí que la casaca i en un bordó groc al seu voltant. El botons seran daurats i portaran gravats el nom de Tarragona.

Aquest uniforme no serà portat fins ben entrat l’any 1809.

A continuació us mostrem alguns dibuixos basats en dibuixos publicats en la desapareguda revista Ristre. A disfrutar-los.

 

El Trienni Liberal: Ferran VII jura la Constitució de Cadis

Coronel Rafael del Riego

Com a conseqüència de la repressió contra els liberals i, especialment, per l’existència d’un important nucli liberal en el si de l’exèrcit espanyol, a més de la ineficàcia mostrada pels successius ministres de Ferran VII davant la crisi econòmica i d’Hisenda que patia el país, l’1 de gener de 1820 el coronel Rafael del Riego, cap de les forces que havien de sufocar les sublevacions americanes i constitucionalista convençut, es va aixecar a Cabezas de San Juan en un pronunciamiento contra Ferran VII i va recórrer Andalusia proclamant la Constitució de 1812.

La rebel·lió de les tropes va ser el resultat de la suma de factors provocats per la crisi del país i el fracàs de l’Estat absolutista, però el propi Riego pensava que la sublevació havia fracassat quan només li quedaven uns 50 homes desmoralitzats i cansats després del seu recorregut per Andalusia proclamant la Constitució i va dissoldre la partida. Sense que ell ho sabés, aquesta vegada el pronunciament havia tingut resposta i La Corunya, Múrcia, Saragossa, Tarragona, Pamplona, Barcelona i Cadis van anar sumant-se a la insurrecció. Finalment, a Madrid van esclatar una sèrie d’aldarulls als carrers que va precipitar l’èxit del pronunciament.

Balcó des de el que el coronel Riego dirigí el seu discurs el 4 de octubre de 1820

 

La passivitat de l’exèrcit, l’acció dels liberals a les principals ciutats espanyoles i la neutralitat dels pagesos van obligar Ferran VII a acceptar la Constitució el 10 de març. El triomf del pronunciamiento va suposar l’aplicació de la Constitució de Cadis, fet que va comportar la formació d’un nou govern que va proclamar una amnistia que va permetre el retorn dels liberals i la convocatòria de Corts. La constitució havia estat imposada al monarca en un exercici de sobirania nacional i el règim liberal s’havia imposat sense gaire violència, el que suposaria un model revolucionari per a la resta d’Europa.

Manifiesto Regio de Ferran VII (10 de març de 1820)

 

“Cuando vuestros heroicos esfuerzos lograron poner término al cautiverio en que me retuvo la mas inaudita perfidia, todo cuanto vi y escuché, apenas pisé el suelo patrio, se reunió para persuadirme que la Nación deseaba ver resucitada su anterior forma de Gobierno; y esta persuasión me debió decidir á conformarme con lo que parecía ser el voto casi general de un pueblo magnánimo que, triunfador del enemigo extranjero, temía los males aun más horribles de la intestina discordia.

No se me ocultaba sin embargo que el progreso rápido de la civilización europea, la difusión universal de luces hasta entre las clases menos elevadas, la más frecuente comunicación entre los diferentes países del globo, los asombrosos acaecimientos reservados á la generación actual, habían suscitado ideas y deseos desconocidos á nuestros mayores, resultando nuevas é imperiosas necesidades; ni tampoco dejaba de conocer que era indispensable amoldar á tales elementos las instituciones políticas, á fin de obtener aquella conveniente armonía entre los hombres y las leyes, en que estriba la estabilidad y el reposo de las sociedades.

Pero mientras Yo meditaba maduramente con la solicitud propia de mi paternal corazón las variaciones de nuestro régimen fundamental, que parecían mas adaptables al carácter nacional y al estado presente de las diversas porciones de la Monarquía española, así como más análogas á la organización de los pueblos ilustrados, me habéis hecho entender vuestro anhelo de que se restableciese aquella Constitución que entre el estruendo de armas hostiles fue promulgada en Cádiz el año de 1812, al propio tiempo que con asombro del mundo combatíais por la libertad de la patria. He oído vuestros votos, y cual tierno Padre he condescendido á lo que mis hijos reputan conducente á su felicidad. He jurado esa Constitución, por la cual suspirabais, y seré siempre su más firme apoyo. Ya he tomado las medidas oportunas para la pronta convocación de las Cortes. En ellas, reunido á vuestros Representantes, me gozaré de concurrir á la grande obra de la prosperidad nacional.

Españoles: vuestra gloria es la única que mi corazón ambiciona. Mi alma no apetece sino veros en torno de mi Trono unidos, pacíficos y dichosos. Confiad, pues, en vuestro Rey, que os habla con la efusión sincera que le inspiran las circunstancias en que os halláis, y el sentimiento íntimo de los altos deberes que le impuso la Providencia. Vuestra ventura desde hoy en adelante dependerá en gran parte de vosotros mismos. Guardaos de dejaros seducir por falaces apariencias de un bien ideal, que frecuentemente impiden alcanzar el bien efectivo. Evitad la exaltación de pasiones, que suele transformar en enemigos á los que solo deben ser hermanos, acordes en afectos como lo son en religión, idioma y costumbres. Repeled las pérfidas insinuaciones, halagüeñamente disfrazadas, de vuestros émulos. Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional; y mostrando á la Europa un modelo de sabiduría, orden y perfecta moderación en una crisis que en otras naciones ha sido acompañada de lágrimas y desgracias, hagamos admirar y reverenciar el nombre Español, al mismo tiempo que labramos para siglos nuestra felicidad y nuestra gloria.”

El Regiment d’Infanteria lleugera «Voluntaris de Tarragona» a la Gran Guerra (1793-1795) 1 ª Part.

Saint-Laurent-de-Cerdans en l’actualitat

 

El Regiment de «Voluntaris de Tarragona», durant la Gran Guerra contra França, va jugar un important paper militar en els diferents combats amb els quals es va enfrontar. La seva gran coratge i fermesa davant l’enemic li va merèixer el seu reconeixement i admiració tant en un bàndol com en l’altre.
Aquesta sèrie d’articles estan destinats a donar a conèixer algunes de les accions en què tan gloriós regiment va participar i va donar fama i nom a Tarragona.

Ocupació de Sant Llorenç de Cerdà (17 d’abril de 1793)

Antecedents

El dia de Dijous Sant de l’any 1793 els habitants de la petita vila de muntanya de l’alta vall del Tec anomenada Sant Llorenç de Cerdà van treure en processó les imatges habituals del poble. Assabentat de les seves intencions, el comissionat de la Convenció de la República es va oposar a la processó enèrgicament, manifestant que «ja havia passat l’època de tals mojigangas». No obstant, la processó es va portar a efecte i, al seu pas davant del comissionat, aquest va començar a insultar amb paraules grolleres la imatge de la Verge. Els habitants del poble reacccionaron amb indignació i van carregar contra el comissionat, que es va veure obligat a fugir i refugiar-se a Perpinyà.
El Directori del Departament va enviar 300 homes per castigar els habitants de Sant Llorenç per grandària desacatament a l’autoritat d’un representant de la Convenció. Però el poble es va mantenir ferm en les seves conviccions de manera que la Convenció va instruir un procés criminal contra ells i va condemnar la guillotina a un terç de la població, al presidi a un segon terç ia la confiscació dels seus béns al terç restant. Per a l’execució de la sentència van sortir de Perpinyà dos botxins escortats per un batalló.

Aquest era l’ànim dels habitants de Sant Lorenzo quan el 10 d’abril es van presentar a Figueres els tres principals habitants de la localitat, anomenats Noel, Costa i García, per oferir al general Ricardos l’entrada lliure de les tropes espanyoles a les seves muntanyes.

El general Ricardos va acceptar immediatament l’oferta. Militarment, se li oferia la possibilitat de passar els Pirineus amb les seves tropes i artilleria pel coll de Portell, deixant sense efecte l’amenaça que suposava el fort de Bellegarde, que bloquejava el pas del Coll del Pertús des de La Jonquera. Políticament, si no acceptava la proposició corria el risc que es enfriasen els ànims col · laboracionistes dels addictes a Espanya dins de la vall del riu Tech Per tot això, el general Ricardos va decidir el començament de les operacions sense esperar l’ordre de Madrid.
Preparatius per a la invasió

El 16 d’abril va ordenar que les tropes d’invasió es concentressin a la nit al poble de Maçanet amb quatre dies de pa, sis càrregues de útils, tres enginyers i un recanvi de cartutxos. També va ordenar que a Massanet hagués formatge i vi per donar a la tropa, i que la sortida de Maçanet cap a la frontera es realitzés a la una de la matinada del 17 d’abril.

Massanet era l’última població espanyola abans de la frontera. Aquest punt havia estat el lloc habitual de concentració de les tropes espanyoles durant les guerres entre ambdós països durant el regnat de Lluís XIV, i d’aquest lloc van partir les tropes d’invasió el 1674.

La força d’invasió ascendia a uns 3.500 homes i es va posar sota el comandament del Mariscal de Camp D. Joan Escofet, el segon va ser el brigadier D. Joaquín Palafox. Les unitats d’aquesta força van ser les següents:

• Quatre companyies de granaders del Regiment de Guàrdies Espanyoles.
• Quatre piquets del Regiment de Guàrdies Espanyoles.
• La companyia de granaders del Regiment d’Infanteria de Línia de Burgos.
• La companyia de granaders del Regiment d’Infanteria de Línia de Mallorca.
• El Regiment d’Infanteria de Línia de València, amb els seus dos batallons i la seva companyia de granaders.
• El Regiment d’Infanteria de Línia de Granada, amb els seus dos batallons i la seva companyia de granaders.
• El 1er. Regiment d’Infanteria Lleugera de Catalunya, amb el seu únic batalló.
• El Regiment d’Infanteria Lleugera de Tarragona, amb el seu únic batalló.

Van ser dividits en quatre columnes:

• una columna al comandament del brigadier D. Eugenio Navarro, capità del Regiment de Guàrdies Espanyola, amb missió d’atacar i ocupar el poble de Sant Llorenç de Cerdà.
• una columna al comandament del brigadier D. Antonio Cornel, coronel del Regiment d’Infanteria de Burgos, amb missió d’atacar i ocupar el poble d’Arlés.
• una columna formada pels regiments de València, l’1 de Voluntaris de Catalunya i el de Voluntaris de Tarragona, al comandament del brigadier D. Francisco Javier Negrete, coronel del Regiment d’Infanteria de València, amb missió d’atacar i ocupar el poble de Ceret.
• una columna de reserva, al comandament del Mariscal de Camp Escofet.

Voluntaris de Catalunya

 

Però la concentració de les forces no es va executar tan bé com el pla requeria. Alguns cossos es van extraviar i van arribar tard a Massanet, altres estaven massa lluny i tampoc van arribar a la seva hora, i la provisió de pa per a les tropes va ser deficient. Les últimes unitats van arribar a les 03:30 del matí del dia 17, i la majoria de les unitats van iniciar la invasió sense pa ni roba de recanvi. Com es pot observar, l’operació s’iniciava de forma una mica desorganitzada, però va ser el preu que va haver de pagar per haver canviat el pla original per donar suport i socórrer els habitants de Sant Llorenç de Cerdà.

En vista d’això el Mariscal de Camp Escofet va ordenar la sortida de la columna del brigadier Negrete a l’avantguarda per atacar i ocupar Sant Llorenç de Cerdà, mentre ell romania a Massanet esperant a la resta de les unitats. La columna del brigadier Negrete estava formava per:

• 1er. Regiment d’Infanteria Lleugera de Voluntaris de Catalunya, a l’avantguarda.
• Regiment d’Infanteria Lleugera de Voluntaris de Tarragona.
• Regiment d’Infanteria de Línia de València (un batalló).

Una vegada concentrats tots els cossos, les columnes van anar sortint a continuació. Els passos de muntanya cap a on es van dirigir les columnes espanyoles eren els següents: Coll de Creu, sobre Sant Llorenç de Cerdà; Coll de Faitg, sobre Arles, i Coll de Illas, sobre Ceret. Mentrestant, noves forces anaven concentrant-se en Massanet per cobrir els forts francesos de Prats de Molló i Castell dels Banys, i per unir-se al gruix de la invasió.
Ocupació de Sant Llorenç de Cerdà

A l’altra banda de la frontera es trobava el general La Houlière al comandament de la defensa. Disposava d’un miler de voluntaris de guarnició a Arles i dues companyies d’un batalló de Tarn a San Lorenzo de Cerdà. Aquesta última força era tan feble que va decidir reemplaçar-la per cinc companyies més fortes al comandament del Tinent Coronel Laterrade, un enèrgic cap del 2 º Batalló de Gers.

A primera hora del matí del 17 d’abril les dues companyies sortints estaven formades al poble esperant l’arribada del relleu, quan van veure baixar per la muntanya al 1er Regiment d’Infanteria Lleugera de Voluntaris de Catalunya, que anava a l’avantguarda a la columna del brigadier Negrete. Els francesos van fugir presa de pànic en direcció a Arles, abandonant armes i bagatges. A la sortida del poble els va saludar una nodrida calamarsada de bales que els va causar diverses baixes. Soldats espanyols els van perseguir escanyant i matant als més endarrerits. El regiment va prendre 34 presoners i va patir tan sols dos ferits.

A les 10:00 hores del matí el tinent coronel Laterrade es va presentar davant Sant Llorenç al capdavant d’uns 400 homes, disposat a fer el relleu. En veure el poble ocupat, va prendre posicions en una alçada que domina el poble des del nord-oest. Davant els francesos els Voluntaris de Catalunya van formar en ordre de batalla. El regiment havia ocupat les altures dominants i reforçat l’esquerra de la seva línia amb una companyia del Regiment d’Infanteria Lleugera de Voluntaris de Tarragona, acabat d’arribar a Sant Llorenç. Presentava un total aproximat de 1.000 homes, als quals es van unir els habitants de Sant Llorenç, armats tots ells.
El tinent coronel Laterrade va comprendre la inutilitat d’un atac i va disposar la retirada de les seves tropes a Arles, que es va iniciar ordenadament. Però van ser posats en fugida desordenada pels Voluntaris de Catalunya, que els van assetjar durant més d’una hora causant 4 morts als francesos, prenent 8 presoners i capturant dues banderes, els equipatges, 66 fusells i algun sabre. El regiment només va tenir un mort.

En aquesta presa de Sant Llorenç de Cerdà es van destacar els següents oficials del 1er. Regiment d’Infanteria Lleugera de Voluntaris de Catalunya:

• D. Lluís Vives, coronel del regiment.
• D. José Calvo, tinent coronel agregat al regiment.
• D. Joan Alegre, ajudant.

Finalitzada l’acció, els habitants de Sant Llorenç de Cerdà van rebre als espanyols amb vives demostracions d’alegria, llançant crits de «Visca del Rei», «Viva España», «Visca la Religió» i tocant les campanes de l’església.

 

LA ARTILLERIA ESPANYOLA DURANT EL SETGE DE TARRAGONA 1811

No sabem amb exactitud que uniforme portaven nostres artillers durant el Lloc de Tarragona, el 1811. Durant la Guerra de la Independència, iniciada el 1808 els uniformes s’havien anat degradant i la seva substitució, molt escassa per falta de mitjans, havia introduït nous elements no acords a les ordenances militars. La guerra havia fet evolucionar els uniformes encara que molts d’ells, per falta de mitjans, seguien usant els antics ja molt gastats i pendents de la seva renovació.

Al novembre de 1805 es dóna una nova Reial Ordre que modifica l’uniforme anteriorment descrit quedant de la següent manera:
El nou uniforme de l’artillero serà casaca, solapa, xucla i calçons blau turquí, volta, coll doble, folre i viu encarnats, dues carteres llargues en els faldons de la casaca, solapa blava en la xucla, la tornada de la casaca oberta amb portella blau, barret amb galó d’or mosqueter, i botó ple donat com el que usava abans el Cos, permetent a l’oficialitat, fora d’actes de servei, l’ús de xucla i calçons o pantalons blancs o Maó.

Els oficials i la resta tropa de les companyies d’Artilleria de les Milícies porten el mateix uniforme amb l’única diferència que el coll de la casaca serà blau.

Els uniformes del reglament de 1810 ens els mostren així:

L’uniforme de les tres companyies d’artilleria de les Milícies Urbanes de Tarragona és encara per a nosaltres desconegut. Només sabem que el seu uniforme consistia en casaca i barret rodó, amb pantalons llargs blau. Sabem també que el seu coll era blanc, segons un dibuix realitzat a partir d’un antic gravat d’un sotstinent de la Milícia.
No sabem si el seu coll era blau, com ens diu el reglament de 1805.
En aquest moment no podem precisar amb exactitud com era.

Elies T.C.

Carles IV i la Guerra Gran (2a.Part)

La Guerra Gran, també coneguda com la Guerra dels Pirineus, Guerra del Rosselló o la Guerra de la Convenció, un episodi de les Guerres de la Revolució Francesa, fou un conflicte bèl·lic en què s’enfrontaren el Regne d’Espanya i la República Francesa, entre el 1793 i el 1795.

Antecedents

La Convenció Nacional va considerar que hi havia un clima adient a Catalunya i el País Basc, que havia esclatat amb els rebomboris del pa, que facilitarien el seu objectiu d’eliminar els Borbons i alliberar Espanya del vell ordre, i que havien de trobar prou suport en aquestos territoris, de manera que el 7 de març de 1793, un cop ja havia trencat relacions amb les Províncies Unides i el Regne de la Gran Bretanya va declarar la guerra a Espanya, i el dia 23 el govern de Manuel Godoy ho va fer a la Convenció en resposta a l’execució de Lluís XVI de França, alhora que es decretava l’allistament voluntari.

 

L’atac espanyol

La progresió cap a Perpinyà quedà interrompuda quan els espanyols foren aturats dos cops a prop de la ciutat, a la Batalla del Mas del Comte el 17 de juliol, i a la batalla de Parestortes, de manera que els espanyols es retiraren a posicions més segures acampant a Pontellà, mentre es reben 5.000 homes de reforç portuguesos. Entretant, els espanyols participen en el Setge de Toló a partir de finals d’agost, amb un estol dirigit per l’almirall Juan de Lángara i tropes de terra que surten de Roses.

El contraatac francès

Amb els reforços enviats pel comte d’Osuna i el Comte de La Unión, les tropes portugueses i l’estol britànic que operava a les costes mediterrànies, els espanyols venceren a la batalla de Trullars el 22 de setembre de 1793 quan els francesos atacaren les seves posicions, tot i que després va haver de retirar-se a el Voló per manca de prou reforços, havent ocupat el Rosselló entre l’abril i el setembre de 1793, mentre els francesos ocupaven breument la Baixa Cerdanya i feien un primer intent d’envair l’Empordà.

Ricardos anà a Madrid a demanar més suport a Manuel Godoy per a la campanya, deixant el comandament a Pedro Agustín Girón, Marquès de las Amarillas, però Ricardos acabà morint de pneumònia, mentre el general francès Jacques François Dugommier recapturava el terreny el maig de 1794 després de vèncer l’1 de maig a la batalla d’el Voló, i ocupant Portvendres, on el general Comte de la Unión disposava de 400 nobles francesos de la Legió Panetier.

  General Ricardos (1727-1794)

Per altra banda, el 25 de juliol el general Jacques Léonard Muller dirigí les tropes franceses que entraren al País Basc i hi ocuparen Pasaia, Hondarribia i Sant Sebastià a l’espera de l’ordre d’entrada a Catalunya.

 

General Jacques François Dugommier (1738-1794)

 

Entrada al Principat

Els francesos entren finalment a l’Empordà per Sant Llorenç de la Muga, on després de diferents combats, les tropes espanyoles foren vençudes a la Batalla del Roure (17 al 20 de novembre de 1794) on moriren els generals Dugommier i el Comte de la Unión; els espanyols es desmoralitzaren i fugiren; el general francès Dominique Catherine de Pérignon va prendre la ciutat de Figueres el 28 de novembre.

Al Principat es va organitzar una defensa d’uns 20.000 soldats, miquelets i sometents al càrrec de José de Urrutia que va contenir el front, que es va estabilitzar a l’Empordà mentre continuava la defensa del Setge de Roses fins la caiguda de la ciutat el 3 de febrer de 1795 i evacuació via marítima després d’uns mesos de setge.

Nova ofensiva espanyola

Les tropes espanyoles a Catalunya van iniciar una nova ofensiva, derrotant les tropes de Perignon a la batalla de Pontós el 11 de juny, i del 25 al 27 de juliol les tropes comandades pel general Gregorio Garcia de la Cuesta van atacar la Cerdanya, fent capitular les guarnicions franceses de Puigcerdà i Bellver de Cerdanya. Tanmateix, al front basc els francesos entraren a Bilbao i Vitòria,  arribant fins i tot a ocupar Miranda de Ebro, la qual cosa va dur Espanya a capitular i signar la pau de Basilea, que va acabar amb la guerra el 1795.

El 1796 es signà l’aliança de la monarquia espanyola amb la República Francesa contra el Regne Unit, amb la qual cosa, arran de la derrota espanyola a la Guerra Gran, va continuar la supeditació d’Espanya a França iniciada a l’època dels Pactes de Família.