Projecte Tarragona 1800: Presentació als mitjans de comunicació (2 ª Part)

La posada de llarg de l’Associació Projecte Tarragona 1800, que va tenir lloc aquest passat dimecres, ha creuat fronteres.

La difusió mitjançant les xarxes socials d’Internet, així com l’excel · lent difusió que ens va fer el diari La Vanguardia en les seves dues edicions, castellà i català, acosta molt més el nostre principal objectiu de convertir, encara més, Tarragona, en un referent internacional en el món de la cultura de la Recreació i difusió històrica. Si tot es succeeix segons el previst, Tarragona es posicionarà, molt aviat, com una de les ciutats de referència en el món del Re-enactment històric, a nivell internacional.

Durant aquests dies hem rebut nombroses felicitacions d’importants associacions culturals de recreació històrica del nostre país i d’Europa, especialment de França i Polònia, i que s’han interessat en el projecte.

Que això passi en un any en què Tarragona és Capital de la Cultura Catalana i on les negres núvols de «crisi» no ens deixen sortir de casa, és un símbol inequívoc de la gran fortalesa que els seus ciutadans posseeixen.

A continuació us mostrem la ressenya que va fer el diari La Vanguardia, en la seva edició de dijous passat.

 Neix a Tarragona una associació que recrearà la vida de 1800

Pretén crear aquest any el cos de les Milícies Urbanes (1810) i el Regiment de Voluntaris (1802) | Fusells, sabres i baionetes inundaran els carrers de la ciutat.

Donar a conèixer com era la vida a la Tarragona dels segles XVIII i XIX. Aquest és l’objectiu principal amb què neix a la ciutat una nova associació cultural de recreació històrica. L’entitat Tarragona 1800, sense ànim de lucre, està convençuda que cal divulgar un període de la història poc conegut tot i ser transcendental en l’esdevenir de la ciutat. Una època que coincideix amb els regnats de Carles IV i Ferran VII, tenint com a teló de fons la Guerra del Francès i el Setge de 1811.
El projecte, que compta amb el suport de l’Ajuntament, recuperarà els diversos aspectes de la societat civil, els oficis, la gastronomia, la indústria, l’economia o la cultura que predominava a la Tarragona de 1800. En definitiva, i tal com explica el president de l’associació, Elies Torres, «es pretén explicar com vivia la gent de l’època, tenint en compte que la fam i les epidèmies estaven sempre en l’ordre del dia».
A més, també difondrà els motius de la invasió de la Península Ibèrica per part de l’exèrcit comandat per Napoleó Bonaparte i la tràgica incidència que va tenir a Tarragona i ciutats del seu entorn com Valls, l’Arboç, Vila-seca, Alcover, Montblanc, Falset o Tortosa.
Primers passos
Encara que la iniciativa acaba de donar a llum, l’entitat ja té clar quins seran els seus primers passos que consistiran en donar vida, aquest mateix any, al Cos de les Milícies Urbanes i al Regiment de Voluntaris de Tarragona. Es tracta de dos grups de recreació històrica de l’època de les guerres napoleòniques.
El primer, va ser creat l’any 1810 pel Capità General Enrique O’Donnell per defensar la ciutat. Feia les funcions de la policia local i en ell es podien allistar tots els veïns amb dos anys de residència, compresos entre els divuit i els quaranta, que quedaven exempts del servei militar. Es tractava de crear un batalló compost per deu companyies de cent homes.
L’uniforme de les milícies consta de carcassa curta blau turquesa, sobre el pit una passamaneria semicircular amb botons daurats, armilla blanca i coll alt. El Cos va desaparèixer un any després de la seva creació, amb la presa de la ciutat pels francesos després de 56 dies de dur setge.
El segon grup, el Regiment de Voluntaris, va jugar un paper militar molt important en els combats contra França durant la Gran Guerra. Els seus uniformes estaran compostos per casaca blau turquí, pantalons blancs amb botons a mitja cama, polaines negres i bicorn negre amb plomí verd.
A més llarg termini, l’Associació vol crear també el grup Tiradors de Tarragona. La voluntat és que estigui format per ciutadans de totes les poblacions de l’Antic Corregiment de Tarragona. «No estarà centrada en l’àmbit militar, sinó en la quotidianitat de totes les classes socials», ha matisat el secretari de l’associació, Paco Tovar.

Sense uniformes però amb compromís
L’èxit de la iniciativa arriba fins al punt que, tot i que encara no tenen ni els vestits, els dos grups de recreació ja estan convidats a participar en els actes de la celebració del Bicentenari de la Constitució de Cadis i de la festa anual de la Girona Napoleònica.
A més, la voluntat és que per a la tardor que ve es puguin posar en marxa les Primeres Jornades de Recreació Històrica Tarragona 1800. Ja per al 2013 s’espera poder commemorar el bicentenari de la retirada dels francesos i el renaixement de la ciutat. I és que les conseqüències del setge i el saqueig posterior van ser catastròfiques. El 1813 Tarragona estava en ruïnes i gairebé deshabitada.
L’associació compta, de moment, amb al voltant de quaranta socis, que paguen 20 euros anuals. Són persones apassionades del moment històric que es pretén donar a conèixer. La commemoració l’any passat del bicentenari del setge de Tarragona per les tropes franceses i el festival Tarraco Viva, han estat la font d’inspiració per crear aquesta associació.

Felicitats a tots un cop més per la vostra gosadia i per la vostra voluntat a fer gran aquest projecte de ciutat.

 

Projecte Tarragona 1800: Presentació als mitjans de comunicació

Aquest passat dimecres, dia 25 d’abril, va tenir lloc la presentació oficial de l’Associació Projecte Tarragona 1800 als mitjans de comunicació.

Un gran nombre de periodistes acreditats de premsa, radio i televisió van ser informats de quines son les principals activitats que vol portar a terme l’associació i quines seran els seus principals objectius per enguany.

Us fem arribar unes imatges dels articles publicats en la premsa escrita i en la premsa digital perquè gaudiu del moment tant esperat.

 Des de aquestes línees volem agrair, en primer lloc, a totes aquelles persones que ara fa ja nou mesos van apostar per aquest Projecte i pels seus objectius; en segon lloc a totes aquelles altres associacions, entitats i nous membres de l’equip, que en aquests moments estem treballant colza a colza; i per últim com no podia ser menys, agrair als mitjans de comunicació la seva difusió desinteressada. A tots gràcies.

Diari Mes Tarragona

 

          Diari de Tarragona

No ens queda més que encoratjar-vos a seguir la nostra trajectòria, i per suposat poder comptar en vosaltres per fer gran el Projecte Tarragona 1800.

 

La Junta

Martí Franquès

Antoni Martí i Franquès neix a Altafulla E14 de juny de 1750, fill de la família dels Ardenya, per aquest motiu se li conegués també com Martí d’Ardenya, és un aristòcrata tarragoní que va saber fer-se un noble entre els científics més prestigiosos del seutemps.

Estudiant a la Universitat de Cervera, la seva preocupació cap a les millores en l’agricultura i la indústria li va fer impulsar en els seus dominis avenços en la indústria del cotó, la terrisseria o el cultiu d’oliveres. Home il · lustrat i del seu temps, a rebuf dels aires modernitzadors que bufaven impulsats per la Corona durant el regnat de Carles III, va ser el fundador a Tarragona de la Societat Econòmica d’Amics del País el 1786, any en què també va ingressar a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Interessat pels estudis del francès Lavoisier, entre 1788 i 1790 realitza els experiments més importants de la seva vida, consistents en descobrir la quantitat d’oxigen que hi ha en l’aire: agafant mostres d’aire del Teatre de la Santa Creu a Barcelona, situat a lesRambles, publicar la seva obra Memòria sobre la quantitat d’aire vital que es troba en l’aire atmosfèric i sobre diversos mètodes de conèixer-la. La importància de les seves investigacions ho farà viatjar a diferents capitals: el trobem a Madrid el 1795, a París i Londres el 1801 ia Berlín el 1805.

Partidari de les teories del suec Carl von Linneo sobre la sexualitat de les plantes (havia donat a conèixer la funció dels estams i pistils en 1729), teories que van intentar ser refutades per altres científics com l’italià Lazzaro Spallanzani, exposa diferents cultius a diversos experiments (canvis d’orientació, forma de plantar les llavors per veure com evoluciona la planta, les sotmet a diferents graus d’insolació, …) i confirma la teoria de Linneo en el seu estudi Experiments i observacions sobre els sexes i fecundació de les plantes, publicat el 1791, influint postivamente en l’il · lustre botànic britànic Joseph Banks.

La seva fama i el seu rigor faran que sigui cridat per l’Acadèmia de França i col · labori en els estudis per mesurar el Meridià de París. Viatger incansable, veu les seves obres publicades a Amsterdam, Brussel · les, Londres o París, des de 1798 instal · la la seva residència en el seu palau del carrer Santa Anna de Tarragona, on tindrà no només la seva biblioteca personal sinó també un bon laboratori i una important col · lecció de minerals . Els seus coetanis li tindran un gran respecte per la seva seriosa metodologia així com pel seu rigor científic.

El seu esperit il · lustrat no va poder menys que sentir contrariat amb la invasió de Napoleó i l’esclat de la Guerra de la Independència el 1808. Allistat a les Milícies Urbanes, en el setge de Tarragona de 1811 el seu fill, oficial de les mateixes, va morir estocando francesos al Pla de la Seu i ell va veure com la seva casa era saquejada i la seva imponent col · lecció i les seves notes eren dispersades i destruïdes, de manera que malauradament només han arribat fins a nosaltres les notes dels anys 1816-1826.

Acabada la guerra el trobem promovent la carretera entre Tarragona i Lleida, i el 1822 signa un manifest per la recuperació de la Universitat de Tarragona, alhora que realitza un estudi pioner sobre la millor fecundació de les garroferes.
Morirà el 20 agost 1832 mentre li llegien els Annales de chimie et de physique.

Firmat: Paco Tovar

Pere Virgili i Bellver: Cirurgià Major de la Real Armada Espanyola

 Pere Virgili i Bellver, considerat com el restaurador i renovador de la cirurgia a Espanya al segle XVIII i precursor de la florent cirurgia del segle XIX., va néixer el 15 febrer 1699 a la població de Vilallonga del  Camp (Tarragona).

Diferents autors i diferents pàgines electròniques com mcn.biografias ens apropen al seu important figura.

Fill de pagesos, va començar a practicar de barber i als catorze anys va passar a l’Hospital de Tarragona com sangrador, on va romandre un temps formant-se. Amb disset anys se’n va anar a Montpeller per estudiar medicina, acabant l’especialització en cirurgia amb 24 anys.
En 1724 va ingressar com a cirurgià en els Reals Exèrcits, quan va ingressar com a militar a l’Hospital Reial de Tarragona; des d’allí va passar al de València com a practicant major. En el Lloc de Gibraltar va ser cirurgià ajudant a l’hospital que es va crear a Algeciras, on aviat va ascendir a cirurgià major. En aquesta ciutat va conèixer precisament al cirurgià Jean La Combe, cridat per Felip V per elevar el nivell dels cirurgians de l’Armada. La Combe estava projectant en aquests moments la creació d’una escola al Reial Hospital de l’Armada de Cadis, en la qual, entre altres coses, existiria l’obligatorietat d’assistir a les demostracions anatòmiques. Virgili va trobar tan suggestiu el projecte, que va decidir abandonar l’Exèrcit per passar a Cadis a les ordres del cirurgià francès com a ajudant de cirurgià major de l’Armada. Va viatjar de nou a París i per tres vegades a Amèrica, el que li va servir per prendre contacte amb els problemes reals d’un cirurgià en un navili.
Se li va destinar a una Flota d’Índies al comandament del tinent general Rodrigo Torres amb les que va estar realitzant viatges a Terra Ferma i Nova Espanya, així com a Cuba, començant l’any 1738 i romanent fins a 1740. En el mateix any va ser nomenat per Reial Cèdula Cirurgià Major de l’esquadra, pertanyent al Departament Marítim del Ferrol.
L’any 1743 va demanar llicència per passar a París a acabar de perfeccionar les seves tècniques, d’on va tornar l’any 1745, passant a demostrar els seus nous coneixements va defensar la cirurgia. Aquest mateix any, a petició seva, s’ordena i obliga els propietaris i capitans dels vaixells de Carrera d’Índies a portar en els seus viatges com a mínim un barber-sangrador per vaixell.

Reial Col·legi de Cirugia de Cadis

 

L’any 1747, va elevar un memorial al rei D. Ferran VI, en el qual li indicava la manca de cirurgians en l’Armada, causa per la qual un gran percentatge de morts es produïen per no poder ser atesos els malalts. El resultat d’aquesta demanda va ser que l’any següent va fundar el Reial Col·legi de Cirurgians de l’Armada, a Cadis, origen dels altres col·legis de Cirurgia que es van anar creant per tot Espanya a partir d’aquest moment.
Per Reial Ordre del dia 4 gener 1749 se li va ascendir a Cirurgià Major de la Reial Armada.
Virgili va arribar a ostentar fins i tot títol de noblesa. A causa de la seva fama, va ser cridat el 1758 a la Cort, al principi com a metge de la reina Bàrbara de Bragança i més tard del propi Ferran VI. Encara que va mantenir la seva vinculació amb el Col · legi de Cadis, del qual va continuar sent director, la seva estada a Madrid va suposar una disminució de la seva activitat científica, agreujada a més per les polèmiques amb Vicente López sorgides amb motiu de la malaltia de la reina, i les ja antigues amb els protometges de l’Armada, que volien monopolitzar les institucions professionals dels cirurgians.

L’arribada del nou monarca Carles III va ser també al principi negativa per Virgili, que va ser jubilat com a cirurgià de cambra. Tanmateix, la seva inactivitat va ser curta, ja que aquest mateix any (1760) va projectar la fundació d’un nou col·legi de cirurgia a Barcelona i, malgrat l’oposició mantinguda per la Universitat de Cervera, va poder dur a feliç terme el projecte, amb la ajuda del cirurgià de cambra Pere Perchet. En 1764 es va inaugurar el Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, situat al costat del vell hospital de la Santa Creu i amb les mateixes característiques estructurals i idèntiques activitats que el Col·legi gadità.

 Reial Col·legi de Cirugía de Barcelona

Entre els seus treballs de més mèrit, va estar la «Memòria sobre la broncotomía» que en any de 1743, es va publicar a París, per l’Acadèmia de Medicina i «Compendi del art d ‘assistir» publicada a Barcelona l’any 1765.
Va morir després d’una llarga inhabilitació per causa de problemes greus reumàtics a la ciutat de Barcelona el 1777.
En 1780, Antonio Gimbernat i Mariano Ribas, deixebles de Virgili a Cadis, van fundar el Real Col·legi de Sant Carles a Madrid, on també es formaven cirurgians civils.
Virgili va mantenir vinculacions molt estretes amb les més importants figures científiques del moment, com Antonio d’Ulloa i Jorge Juan, i va participar activament en l’Assemblea amistosa i literària que aquest últim va fundar a Cadis. Va ser cap i mestre d’una important escola de cirurgians que va comptar entre les seves files noms de la talla de Francisco Canivell, Diego de Velasco, Francisco Villaverde, Francisco Puig i, sobretot, el seu més immediat successor, en qui va culminar la cirurgia espanyola del segle XVIII: Antoni de Gimbernat.
L’any 1893 el seu retrat va ser penjat a la Galeria de Catalans Il · lustres de l’Ajuntament de Barcelona.
L’hospital militar de Barcelona ha passat a anomenar-se Parc Sanitari Pere Virgili, en honor seu un cop ha deixat les activitats militars per donar pas a activitats civils.
Porta el seu nom un premi de cirurgia atorgat per l’Ajuntament de Cadis, la Reial Acadèmia Nacional de Medicina i la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Cadis.

 A Vilallonga del Camp i gestionat pel Centre d’Estudis Doctor Pere Virgili, hi ha el Museu-Arxiu que porta el seu nom i que va ser inaugurat l’any 2000. El Museu acull una exposició permanent dedicada a la cirurgia del segle XVIII i del qual parlarem amb més extensió en un altre article del nostre bloc.

Bonaventura Hernández Sanahuja (Tarragona 1810-1891)

Un dels personatges més importants dins de l’arqueologia del segle XIX, a les nostres comarques, va ser sens dubte Bonaventura Hernández Sanahuja. Serveixi aquesta breu biografia per recordar un dels tarragonins que va néixer en plena Guerra del Francès.

 

Va néixer a Tarragona l’any 1810, al número 30 del carrer Merceria, fill d’una família de menestrals i comerciants. El seu pare trasllada a Tarragona, des de Barcelona, el seu negoci de passamaneria.
Cursa humanitats al Seminari de Tarragona i a la Llotja de Barcelona, estudia també a l’Escola de Dibuix de la plaça del Pallol.
L’any 1844 es crea la Comissió Provincial de Monuments amb la finalitat primera de protegir el patrimoni i es funda la Societat Arqueològica Tarraconense amb interès similar.
L’any 1845 Bonaventura Hernández ingressa a la Societat Arqueològica i també va ser nomenat soci de mèrit de la Societat Econòmica d’Amics del País.
El mes de març de 1850 va tenir lloc la trobada de l’esmentat sepulcre egipci, fet que el portà a difondre una sèrie d’informes a acadèmies espanyoles i europees. Després d’una important polèmica Hernández Sanahuja reconsidera la seva cronologia i rectifica les opinions inicials.
L’any 1851 va ser nomenat responsable del Museu Arqueològic i més endavant, l’any 1853, l’Acadèmia de la Història, de la qual era membre des de 1851, el va designar Inspector d’Antiguitats.
El seu càrrec i la seva vàlua com a arqueòleg van fer possible la salvació de moltes troballes, tant a la Pedrera com en altres sectors. L’arqueòleg Hernández veia en el mètode denominat estratigràfic utilitzat per geòlegs una forma efectiva d’estudiar.
Els treballs de restauració de l’aqüeducte de les Ferreres (1854 i 1856), fets per encàrrec de la Comissió de Monuments, li reportaren prestigi internacional.
L’any 1870 va participar activament en les accions dutes a terme per part de la Comissió de Monuments i la Societat Arqueològica per evitar la destrucció de la muralla romana de Tarragona.
D’entre les seves obres podem destacar l’Indicador arqueològic de Tarragona (1867), Tarragona en poder dels àrabs (1882), Opuscles històrics, arqueològics i monumentals (1884), El Pretori d’August a Tarragona (1888), Història de l’antiga ciutat de Tarragona (1891) i el Catàleg del Museu Arqueològic de Tarragona (1894).

Reus durant la Guerra del Francès (1808-1815) 1a.Part

    A la vil·la de Reus, el 8 de gener de 1808 es va celebrar a l’Ajuntament una reunió extraordinària, on varen ser presents tots els seus membres, per a tractar el tema del finançament de les tropes establertes a la ciutat. Josep de Bofarull va posar de manifest un plec on es parlava de la situació: “…se encontró dentro de él un oficio del Muy Iltre. Sr. Dn. Francisco Requena fecha de este propio dia juntamente con una copia de otro que le pasó bajo la misma fecha D. Diego de Torres, teniente coronel de los esquadrones de Lusitania de quartel en esta villa en que pide por via de prestamo veinte mil reales de vellon…”. Aquesta quantitat de diners seran retornats després “de su cuerpo cobre las cartas de pago, que se le han librado por el Señor Intendente que montan a trescientos sesenta mil reales de vellón y para el qual sale hoy de Montblanch”.

Les primeres referències de l’entrada dels exèrcits francesos a la península van arribar a Reus amb data de 10 de gener de 1808.

El 17 d’abril, els francesos entraven a Tarragona, i a Reus es ventaren les campanes “y se reunieron quatrocientos hombres y luego comparecieron mucha gente de los pueblos diferentes donde los armaron con fusiles, escopetas y otros con sables, porque los señores se vieron comprometido de los pobres porque querían dineros y armas”. De fet, els exaltats s’espantaren a mig de Tarragona, on anaven a atacar a l’enemic, i varen tornar cobrant deu rals cada un a l’arribada a Reus.

Els ànims es van tornar a encendre quan va sorgir el rumor que s’havia de subministrar aliment als francesos instal·lats a Tarragona; aquest fet va provocar el toc a sometent i el poble volia anar amb els carros de les vitualles a matar als francesos, que, davant la segona derrota al Bruc, el 14 de juny, es retiren i els exaltats van tornar a Reus on foren obsequiats amb licor per tal de calmar els seus ànims. Dies després, el doctor en lleis Joan Casas i Nogués va dirigir un sometent que el 20 d’octubre es va integrar en el cos de miquelets. Un bon nombre de reusencs duien una cinta al barret amb el lema “Por Fernando séptimo vencer o morir”.

El 23 d’abril, Josep Alonso de Valdés i Vives, notari reial i públic de Reus, així com també escrivà secretari de l’Ajuntament, certifica que, degut a l’exaltació popular produïda per la pujada al tron de Ferran VII durant els díes 17, 18 i 19 del mateix mes, es varen produir trets de mosquet i va haver música a l’Església Major, aquests actes varen concentrar gran quantitat de gent.

El 6 de juliol, Don Melchor Rovira, capità del primer de voluntaris de Barcelona, havia arribat a Reus fugint de Fiona i va ser nomenat comandant del segon terç de miquelets dels 400 que hi havia aixecats a la vil·la.

El 23 de juliol es reben notícies de l’arribada a Tarragona del nou general “el Sr. Marques de Palacios, hombre de mucho talento, y tan político como militar (…) conduce 3.500 soldados, 50 cañones y 200 artilleros, procedentes de Mallorca y Menorca…”; el dia anterior “salio nuestra tropa con todo su tren de artillería hácia Barcelona con la mayor precipitacion…”.

A finals de mes, a la sortida del correu s’assegura que “el general en xefe Duhesme ha sido hecho prisionero, y conducido al castillo de Cardona. Tambien se daba por cierto que el exército frances que se habia dirigido contra Hostalric, se halla muy apretado (…) Ayer, por órden del nuevo general marques de Palacios se pasó oficio á los pueblos para que acudiesen á Tarragona con un gran número de mulos y bagages, y hoy ha salido todo el exército que estaba allí. Se cree va en derechura á Barcelona”.

Per vocal de la Junta Corregimental del govern, la vil·la escollir com a vocal a Tomas Antonio Ortiz amb data de 2 de setembre, que en un manifest va dir: “Haber dado Reus jornal á más de 1.500 hombres empleándolos en la reparacion de caminos. Enumera los acilos y auxilios prestada á ancianos, mugeres y niños. Haber asistido á más de dos mil somatenes, con provisiones de guerra y boca, que habían transitado por la villa. Las sopas públicas á los necesitados. Establecido un servicio de espías para observar al enemigo. Haber ausiliado á los espatriados de Barcelona, y concluye proponiendo verificar una cuestacion de ropas, hilas, & c. para los hospitales”.

Un dia després, el secretari de l’Ajuntament, José Alonso de Valdés i Vives, contesta a la carta enviada el dia anterior per Tomas Antonio Ortiz: ”El Ayuntamiento y Junta de Gobierno de esta Villa, enterada del contenido de la proclama que antecede, por acuerdo de este día, ha aprobado de conformidad el pensamiento que en ella se propone, y en su conseqüencia ha mandado se imprima y publique, y se pase a ejecutar, nombrando á ocho Eclesiásticos, seculares y regulares, é igual numero de personas distiguidas para que desde el dia cinco del corriente, pasen á recoger de las casas de los vecinos los articulos que en la misma proclama se expresan y para que dicho pensamiento produzca los mejores efectos, se pasen oficios al Reverendo Prior de esta Iglesia Parroquial y Prelados de las Comunidades Religiosas, á fin de que en el dia de mañana en la Misa mayor después del Ofertorio, exorten á los vecinos á que contribuyan con mano franca á un obgeto tan piadoso, y en el que todos deben tomar mayor interes”

En resposta a la crida, la població reusenca va aportar el següent material: “514 sabanas finas y comunes, 40 medias sabanas, 31 varas de lienzo nuevo, 473 camisas finas, 8 almohadas llenas, con sus sobrefundas de lienzo fino, 392 fundas de almohadas, 20 manteles, 464 servilletas, 82 tohallas, 1130 vendas de varios tamaños, 12 capotes nuevos de bayeton, 1 dicho de indiana usado, 1 cubierta de ídem, 2 mantas, 20 pañuelos, 27 pares de medias de hilo, 157 gorros, 35 pares de calzones de lienzo, 13 chalecos, 3 peinadores, 4 copias de hilo, 14 piezas de cintas de hilo, 10 cajones de trapos de toda clase, una porcion de idem para cozina, 1 cajon de ilas”. Tot aquest material estava dintre de 47 caixons i dos fardells. També es varen recollir alguns diners destinats a pagar el trasllat del material als hospitals de l’exèrcit.

Com a resposta a aquest enviament de material, el 15 de setembre, el Marqués del Palacio, dirigent del Quartel General de Vilafranca va escriure una carta a la ciutat: “Renuevo á V. mis más expresiva grácias por el celo y patriotismo que ha manifestado en el acopio gratuito de varios efectos de urgentisima necesidad para los Hospitales del Exercito…”.

El 20 de setembre es va produir a l’empadronament dels homes de la vil.la que teníen entre 16 i 40 anys “de cuyo alistamiento resulta contener este pueblo 1441 casados, 612 mancebos, 30 viudos y 240 miqueletes que se hallan actualmente en el Ejército”. Es varen comptar les armes que tenia la ciutat per a poder reclutar als homes per anar a lluitar, el resultat fou de 88 escopetes i 11 pistoles, a més d’unes 170 que teníen els miquelets que ja estaven servint a l’exèrcit.

El dos d’octubre es varen trobar al convent de Las Carmelitas Descalzas, després d’un registre, la quantitat d’onze caixes de cartutxos. Es va presentar un “Alferez del Real Cuerpo de Artilleria en el Convento de los P. Descalzos de esta villa con orden del Ilustre Señor Vicario general y Oficial de esa ciudad” que els va inventariar i els guardar a l’ermita de Misericòrdia.

Un dia després, el dia 3, l’Ajuntament va rebre de Juan Smith la següent notificació: “Haviendo pasado a los cuarteles de esa villa por disposición mia la parada de Cavalleria ligera de Catalunya que se hallava en esta plaza, dispondra Vm de suministren a los individuos de ella las raciones de pan correspondientes y cogiendo los debidos recibos con las formalidades prevenidos para el abono competente por la Real Hacienda”

En data de l’onze d’octubre, la Junta reusenca rep de mans del director interí del Real Hospital Militar de Vilafranca, Antonio Coris, presbiteri de l’Oratori de Sant Felip, una carta on aquest dóna les gràcies a la vil·la pels materials adquirits i reconeixent el “afecto al bien comun de la Patria, y á la justa causa de nuestro amado Rey Fernando Séptimo…”.

El 22 d’octubre, els conductors de carros, que transportaven material per a l’exèrcit, es queixaven a l’Ajuntament pels problemes que patíen per l’arribada de conductors estrangers, ja que ells en paguen les conseqüències. Els afectats també exposen que “los continuos bagages que han de afrontar en una época en que faltan de la presente villa treinta y quatro carros de quatros mulas cada uno, los siete que se hallan en el exercito de Galicia, veinte y tres que se llevaron los franceses en su referida uhida de Tarragona, y los dos que se quemaron quando se voló el almacén de polvora de Tarragona”. Per tot això, en reclamen la paga dels bagatges.

Sota els rumors que s’havien de subministrar aliments als francesos que es trobaren en els quartels a Tarragona es varen encendre els ànims i es tocar a sometent i el poble vol anar amb els carros de les vitualles a matar als francesos que, davant la segona derrota del Bruc, es retiren i els exaltats, tornats a Reus, reben abundants quantitats de licor per tal d’apaivagar els seus ànims. Pocs dies després, un franciscà va tornar a exaltar els ànims de la població i es va aixecar un sometent que va sortir a les ordres del doctor en lleis Joan Casas i Nogués i que, amb data del 20 d’octubre, s’integrà en el cos de miquelets.

Davant la gran utilització de bestiar de transport, el 16 de novembre es fa una crida a aquells que tenen mules i no fan el servei de transport de material i mercaderia per a que treballin igual que els altres. Cinc díes després, davant la demanda diaria de carros per al transport de material per a l’exèrcit i el no pagament de dits transports del qual depenen els carreters i llurs famílies per a sobreviure, l’Ajuntament proposar l’augment de preus dels carros que es venguin a la vil·la durant les actuals circumstàncies “y no mas podria con ello remediarse la necesidad de aquellos infelizes dandose de todo parte el Excmo. Señor Capitan General”

Per altra banda, les estretes ordres en que va trobar-se la Junta per part del Capità General de l’Exèrcit el qual reclamava la no demora en el pagament del primer terç del cadastre de l’any.

El 5 de desembre de 1808, l’Ajuntament es reuní per a tractar una carta datada el 30 de novembre i enviada pel Capità General on es deia que “se providenció el aprovo de las quinientas sesenta y dos libras diez sueldos que pidió el comisionado Don Juan Batlle subteniente del Parque de Artilleria de Tarragona a los efectos que se indican en el propio oficio”. Es va lliurar el rebut que va quedar sota mans de Don Jaume Mestre, subtinent del Reial Cos d’Artilleria.

Amb data del 10 de desembre, es proposa com a nou batlle de vila a Don Baltasar Gil i com a jutge local al Dr. Josep de Gavaldà per al trienni 1809 i 1810. Ambdós passaren pels corresponent despatxos a finals de mes per tal de prendre possessió dels seus nous càrrecs.

L’onze de desembre, Juan Smith es queixa de la falta de carros per al subministrament de les tropes i reclama a l’Ajuntament que faci una llista de la destinació de cada carro amb el material que transporta.

Sis dies després, el 17 de desembre, es nomena a Jaume Mestre, dipositari dels llibres i altres papers francesos a Tarragona que s’han posat a la casa consistorial. Jaume Mestre tindrà “los poderes y facultades necesarias” per a poder portar a terme la seva tasca.

Aquest mateix dia, el general francés Saint-Cyr derrotava a Llinás i Cardedeu a les tropes espanyoles, quedant al mateix temps el general Vives derrotat i desacreditat.

Firmat: Aldredo Redondo

 

El Fossar dels Jans: Un cementiri protestant a la Tarragona de 1800

Cada dia descobrim indrets nous dins el nostre territori que si bé son coneguts per un petit nombre de persones, per la majoria en son ben desconeguts. Aprofitem aquest bloc per a donar a conèixer aquest desconegut i a l’hora vetat espai de Tarragona.

Aquest emplaçament funerari, tot i que no està reconegut institucionalment com a lloc turístic, es tindria que donar a conèixer, encara que no més fossin durant uns dies a l’any. Ambròs Domingo i Jordi Valls, entre d’altres autors que en parlen d’aquest espai, ens en fan cinc cèntims.

Molts tarragonins coneixem fossars importants, com ara el Fossar de les Moreres, a Barcelona, a tocar de santa Maria del Mar; però molts menys sabem del Fossar dels Jans, a la nostra ciutat, amb entrada pel número 26 del passeig de Rafael Casanova, el passeig que pràcticament uneix la platja del Miracle amb la platja de l’Arrabassada. La veritat és que tots dos fossars guarden una relació que es remunta al segle XVIII. Al Fossar de les Moreres s’hi enterraren molts dels defensors de Barcelona durant el setge que patí la ciutat el 1714 quan la Guerra de Successió Espanyola.

Al Fossar dels Jans es va crear arran de l’estada de tropes angleses a la ciutat a partir del 1709. Avui en dia el sòl segueix sent propietat de la Corona Britànica, ja que els terrenys es van ser cedits a aquesta a principis del segle XVIII amb motiu de la Guerra de Successió. En un inici va acollir les sepultures dels soldats britànics, aliats amb la Casa d’Àustria,  que van defensar la nostra ciutat de les tropes franceses de Felip V  (soldats i mariners principalment) i amb els segles van ser enterrats els súbdits estrangers que van morir a Tarragona.  Molt probablement en el període que ens ocupa, més d’un deuria de ser enterrat.

‘Jan’ és una paraula que en català significa ‘home comú’. Hem d’entendre que en aquest context home comú és aquell que no té un vincle particular amb la ciutat, que és estranger a la ciutat, anònim als seus habitants, per dir-ho així. En aquest sentit, jo donaria per bona la caracterització que ens proporciona Adolfo Alegret a Tarragona a través del siglo XIX (Torres & Virgili impressors; Tarragona, 1924). Ens diu Alegret que el fossar estava destinat a l’enterrament de “pilots, mariners i altre gent estranjera, als qui vulgarment s’anomena a Tarragona Jans, o sia homes de mar vinguts de llunyanes terres i que viuen fora de la comunió catòlica”. Alguns entenen ‘Jans’ com una manera de referir-se exclusivament als estrangers d’origen anglosaxó, i consideren potser que ‘Jan’ és una contracció de ‘Joan’ i que fa referència als ‘Johns’, als homes comuns d’origen britànic. Personalment no em sembla encertada aquesta interpretació tot i que, com de seguida veurem, les despulles enterrades al fossar són fins allà on sabem de ciutadans d’origen britànic.

És significativa la precisió que ens feia Alegret respecte dels jans: “que viuen fora de la comunió catòlica”. Per aquesta raó el cementiri es coneix també com a cementiri protestant, encara que no tots els qui hi són enterrats eren protestants. Per exemple, Una Hodge, una ciutadana britànica i veïna de Tarragona, hi fou enterrada l’any 1992 i era catòlica.

El cementiri es coneix també com a cementiri britànic perquè la majoria de les persones que hi van ser enterrades, entre les quals els soldats britànics de què parlava al començament, tenien aquest origen. De fet, val a dir que el terreny del cementiri és actualment propietat de Gran Bretanya i que, de fet, es tracta d’un dels quatre cementiris més importants d’entre els cementiris britànics –uns vint– que hi ha a l’estat espanyol.

Aquests soldats, morts per accions bèl·liques o per malaltia, serien enterrats primerament en els glacis de les muralles tarragonines, sent traslladats posteriorment a una pedrera prop del port, si bé l’ampliació d’aquest de l’any 1808 va fer que s’haguessin de tornar a treure i reubicar en el lloc actual. Tot i així encara consta en un document de 1817 la seva ubicació en la pedrera del Port.

L’actual emplaçament del Fossar dels Jans data de 1849 i consta que l’any 1850 l’Ajuntament de Tarragona va cedir el terreny a la Corona britànica, després que un any abans tingués lloc el que podríem considerar primer enterrament modern en aquest indret, encara que el terreny ja tenia funcions funeràries des de temps enrere. D’aleshores ençà, en el cementiri han rebut sepultura diversos ciutadans britànics. El primer, el mateix any 1849, John Bridgman, que va ser vicecònsol de Rússia i Portugal. L’última, l’any 1992, Una Hodge, la veïna de la nostra ciutat a qui m’he referit abans.

L’estat de conservació del cementiri és, des de el nostre coneixement, molt precari. Si llegeixo la descripció que Alegret ens fa de l’ indret quan, tot dibuixant una aurèola de misteri, ens diu que “n’és un lloc feréstec, silenciós: la veu retrona; l’herbatge s’humilia; les margenades ennegreixen; tot respira tristor, melangia, oferint un conjunt agre com cap altre n’hi ha als voltants de Tarragona”, mentre que a un i altre costat del cementiri “el quadro n’és molt distint, verdaderament panoràmic, encar que’s vegi d’esquitllevit, prenent per punts de vista les escletxes que allí ofereix la configuració del terreny”, em costa representar-me bé aquest contrast tan extraordinari. Avui dia el cementiri és envoltat de construccions modernes i passa fàcilment desapercebut, a no ser que siguem una mica tafaners quan hi passem passejant pel davant.

L’interior del cementiri no ha escapat durant temps a l’abandonament; però no a un abandonament reposat, com el que presenten molts cementiris, sinó a un abandonament maldestre que l’ha conduït a un estat ruïnós. Tot i que ara fa uns anys es va sanejar potser caldria una rehabilitació completa.

El 2008 va ser netejat d’herbes tant l’interior de la cripta com el recinte per part de marines britànics.

Es tracta del cementiri protestant més antic de tota Espanya i el quart en importància dels 20 que es conserven arreu de l’Estat.

L’edifici està considerat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).

En qualsevol cas, esperem que aquesta breu ressenya serveixi perquè no caigui en l’oblit.

 

Els uniformes militars durant el regnat de Carles IV (1788-1808)

D’esquerra a dreta:
– Companyies de Caçadors Artillers de la Guàrdia Reial; 1793.
– Companyies de Caçadors Artillers; 1800.
– Granader de les Reials Guàrdies Valones.
– Capità General.
– Hússar de la Guàrdia de l’Almirall; 1800-1805.
– Brigada d’Artilleria Volant de les Reials Guàrdies de Corps; 1797.
– Oficial del Real Cos d’Enginyers.
– Artillers del Reial Cos d’Artilleria; 1806.

El genial uniformòleg D. José M. Bé Carrera és autor de nombroses obres sobre la uniformología espanyola però sens dubte la seva obra més il·lustrativa de la trajectòria i evolució de l’uniforme espanyol és «Soldats d’Espanya, l’uniforme militar espanyol des dels Reis Catòlics fins a Joan Carles I».
Aquesta obra va ser declarada d’utilitat per a l’Exèrcit per Ordre de 3 d’agost de 1978, obtenint el segon premi en l’apartat de Literatura i Periodisme en els Premis Exèrcit de 1978.
En aquesta ocasió podrem gaudir dels dibuixos que representen els uniformes militars durant el regnat de Carles IV, un regnat en què hi va haver nombrosos canvis en la uniformitat i en l’equip dels soldats de l’exèrcit espanyol.
-1785: Es suprimeix el fusell i corretjam per a l’oficialitat dotant-se de  l’espasa com a únic armament. Més tard es canviaria pel sabre, més còmode i útil.
-1791: S’aprova una nova uniformitat introduint les solapes en les casaques i botins de drap negre, quedant els alts botins de llenç blanc per parades de gala. La xucla i les calces sempre del color de les casaques, excepte algun regiment com a excepció.
-1793: Es dota a la tropa d’un uniforme marró per campanya, el barret rodó amb l’ala esquerra aixecada com a peça de cap i es va abolir l’ús de bucles i pols en el pentinat i s’haurà de dur curt i amb «patilla».

-1797: Es torna a l’anterior uniforme blanc amb coll alt, recte i obert per davant però més curt. Com peça de cap es recupera el tricorni. Es torna a tomb empolsat però mantenint la «patilla». L’uniforme marró es va mantenir en els regiments destinats a assetjar la plaça de Gibraltar.

-1800: Nou uniforme blanc amb solapes i com a peça de cap s’opta per una «mitra» alta folrada del color de la divisa i amb un escut d’armes reials al capdavant. La frontalera és rematada per un pompó amb flama.

-1802: Nou uniforme blau cel amb divisa negra i vius vermells per a tots els regiments. S’opta pel bicorn com a peça de cap dotant d’un plomall vermell.

-1805: S’opta per un nou uniforme blanc i amb divisa diferent per a cada regiment. Amb aquest uniforme s’inicia la Guerra de la Independència de 1808.

 

D’esquerra a dreta:
– Regiment de Dracs del Rei; 1796.
– Regiment de Cavalleria de Línia Algarbe; 1793.
– Soldat de Cavalleria de Línia; 1802-1805.
– Hússars Espanyols; 1800-1802.
– Metge d’Hospital; 1793.
– Regiment de Caçadors de Cavalleria Voluntària d’Espanya; 1787.
– Regiment de Caçadors de Cavalleria Olivenza; 1802.

D’esquerra a dreta:
– Regiment d’Infanteria de Línia de Mallorca; 1792.
– Regiment d’Infanteria de Línia de Toledo; 1793-1797.
– Regiment d’Infanteria de Línia de Granada; 1801-1802.
– Fuseller d’Infanteria de Línia; 1802-1805.
– Regiment 1 de Infanteria Lleugera de Voluntaris de Catalunya; 1789.
– Regiment 2 º d’Infanteria Lleugera de Voluntaris de Catalunya; 1800.
– Infanteria Lleugera; 1802.
– Oficial d’Infanteria Lleugera en uniforme de passeig; 1807.

D’esquerra a dreta:
– Reials Guàrdies de Corps; Companyia Italiana.
– Reial Cos de Guàrdies Alabarders.
– Fuseller de les Reials Guàrdies Valones.
– Tinent General en uniforme de gala.
– Capità del Reial Cos d’Enginyers.
– Minador 1 º en uniforme de parada del Regiment de Sapadors Minadors.
– Granader del Regiment d’Infanteria de Línia Guadalajara.

 

 

D’esquerra a dreta:
– Fuseller del Regiment Irlandès «Irlanda».
– Sergent de fusellers del Regiment d’Infanteria Lleugera «Voluntaris de Girona».
– Tambor del Regiment d’Infanteria de Línia de Màlaga.
– Oficial d’Artilleria a cavall.

 

D’esquerra a dreta:
– Oficial del Regiment d’Hússars Espanyols.
– Caçador del Regiment de Caçadors a cavall «Voluntaris d’Espanya»; 1807.
– Porta estendard de Dracs de Lusitania.
– Trompeta de Dracs de Pavía.
– Regiment de Cavalleria de Línia Algarbe.

La recreació dels uniformes de les Milícies Urbanes de Tarragona de 1810

Uniforme de la tropa, a partir de dibuixos de J. M. Bueno

 

Un dels objectius prioritaris del Projecte Tarragona 1800 és la creació de diferents grups de recreació històrica de l’època de les guerres napoleòniques. Un dels primers grups que ens hem proposat és la de les Milícies Urbanes de Tarragona, que van ser creades l’any 1810 per defensar la ciutat de Tarragona i que van desaparèixer el següent any amb la presa de la ciutat pels francesos després de 56 dies de dur setge.

Uniforme d’oficial, a partir de dibuixos publicats a la revista ristre

 

Afortunadament hem pogut comptar amb les actes de l’Ajuntament de Tarragona de 1810 que ens han posat en antecedents sobre la creació d’aquest cos i de l’uniforme que van adoptar.

Com aquesta informació no estava prou clara per no haver utilitzat en el redactat dels textos l’exacta terminologia militar pel que fa a les diferents parts de l’uniforme, ens vam posar en contacte amb el Sr Luis Sorando, a Saragossa, que és un dels majors especialistes en l’estudi dels uniformes militars de l’època.

Luis Sorando és el president de l’Associació Històric Cultural Voluntaris d’Aragó i és el vicepresident de l’Associació Napoleònica espanyola. No ha dubtat ni un moment en col · laborar en el projecte de la recuperació dels uniformes de les Milícies civils voluntari que van participar en el Setge de Tarragona el 1811. La seva gran experiència ens ha permès esbossar, segons tota la informació que hem pogut recollir fins al moment, com van ser els uniformes d’aquest cos.

Amb tot el nostre agraïment per la seva col.laboració en el nostre primer caminar, us convidem a tots aquells que estigueu interessats en col·laborar en aquest ambiciós projecte, a formar part del grup de recreació històrica Milícies Urbanes de Tarragona (1810).

 

José Sánchez Real: Un il•lustre tarragoní

Serveixi aquest article per homenatjar el Professor Sánchez Real, un incansable investigador amb el qui vaig tenir l’ocasió de col · laborar en nombroses ocasions, i que en va fer descobrir la Tarragona de 1800 ara ja fa molts anys. Algunes de les seves més importants i conegudes obres sobre la Tarragona de 1800 son la Defensa de Tarragona en 1811 (1982 ) i Port de Tarragona, 1802-1829 (1995).

José Sánchez Real neix el gener de 1918 a Gaucín (Màlaga), passa la seva infància a Figueres (Girona) i la seva joventut a Màlaga i Granada, on es llicencia en Ciències Químiques el 1940.

El 1943 passa a ser el catedràtic d’institut més jove d’Espanya obtenint la càtedra de química amb només 25 anys a l’Institut «Antonio Martín Franquès» de Tarragona «traslladant juntament amb els seus pares i germana a Tarragona. Inicia la seva tesi doctoral el 1944 a la Universitat de Barcelona i al CSIC, sota la direcció del Doctor José Pascual Vila, encara que durant l’estiu de 1944 per motius familiars va estar treballant-hi a la Universitat de Granada. El 1948.11.16 va defensar la tesi «Obtenció de àcid ganma-benzoilbutirico i derivats «a la Facultat de Ciències de Madrid.

El 1956 obté la càtedra de didàctica de la química a l’Escola Normal de Tarragona i el 1967 la de professor en els ensenyaments professionals (Universitat Laboral de Tarragona). El 1954 obté el títol de mestre, per complaure els desitjos del seu pare, professió aquesta, la de mestre de primària, que no va arribar a exercir mai. El 1950 és nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola de la Història, el 1954 l’Institut Arqueològic Alemany, el 1985 de l’Acadèmia de les Belles Arts de Sant Jordi i el 1994 de la Reial Acadèmia de la Cultura Valenciana.

 El 1967 es trasllada a València on continua com a docent a l’Institut Isabel de Villena i a l’Escola de Magisteri Ausiàs March, tot i que torna en vacances a Tarragona. Després de la seva jubilació com a docent, per la qual molts l’han conegut com «Professor Sánchez Real» a principis dels 80 torna a Tarragona on continua la seva tasca com a historiador i escriptor.

El 1994 és nomenat fill adoptiu de Tarragona, el 1998 fill adoptiu de Constantí (Tarragona) i rep el Premi Servir del Rotary Club de Tarragona.

Els últims anys de la seva vida els va viure retirat de l’activitat docent i investigadora amb la seva dona, fills i néts a València.

Va morir als 90 anys d’edat envoltat de la seva família a València el 25 d’abril de 2008.

Va publicar més de 1.000, entre articles i llibres, dels seus dos grans passions que han estat l’ensenyament i divulgació de la ciència i la investigació històrica. Entre les obres més conegudes podem destacar: La història dels hospitals, El braç de Santa Tecla, Defensa de Tarragona en 1811, La construcció d’una campana, El Port de Tarragona, i les excavacions de la muralla romana de Tarragona.

Amb la curiositat com a bandera, després d’arribar a Tarragona aquest inquiet catedràtic encomanar la seva passió a altres professors i junts es van dedicar a excavar, classificar i fotografiar tot el que trobaven a Tarragona i en pobles del voltant com Altafulla, Renau, l’Arboç o Montblanc. El resultat d’aquelles expedicions segueix vigent cinquanta i seixanta anys després. Que no és poc. Els seus estudis van obrir camí i va abastar àmbits en què ningú abans havia reparat. Va fer les primeres excavacions estratigràfiques de Tarragona en el claustre de la catedral i a la muralla romana. Sánchez Real va ser membre de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense i també l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

Defensava les seves tesis amb rigor i propiciar debats i per sobre de tot la reflexió, encara que les seves tesis no fossin compartides per tots i susciten, sovint, controvertits debats amb arqueòlegs i historiadors coetanis. I no va deixar de fer-ho durant dècades. Molts dels seus treballs van ser recollits en la seva Obra menor, editada per la Diputació de Tarragona, la qual recollia els seus primers articles publicats al Diari Espanyol i el Diari de Tarragona. Posteriorment es van publicar quatre volums més. Sempre disposat a lliurar batalla per allò en el que creia, va ser sonada la seva oposició a la construcció de l’actual centre comercial Parc Central, ubicat sobre una basílica paleocristiana. Aquella lluita la va perdre, però Tarragona li deu molt a aquest polifacètic químic.

 

Elies Torres Claravalls