La defensa del Fort de l’Oliva. Maig del 1811 (1ª.Part)

                

 Aquest més de maig celebrem novament la presa del fort de l’Oliva i ens preparem de ple en cel.lebrar novament la commemoració del Setge de Tarragona de 1811.

Francesc Murillo, un dels més prolífers estudiosos de l’època napoleònica a les nostres comarques i un dels més fidels col·laboradors del nostre projecte, en l’especial n. 19 de la Revista A Carn! ens fa un acurós estudi de la defensa del Fort de l’Oliva.

Creiem que es digna de ser conegut i de donar-li la màxima difusió arreu del país. Com que l’article és relativament llarg l’anirem dosificant al llarg d’uns pocs mesos.

Esperem que us agradi.

Quan el director d’A Carn! hem va donar la idea de col·laborar en un número especial amb un article centrat en la presa del fort de l’Oliva, vaig començar a repassar totes les fonts que hi podien donar informació. Volia fer una bona feina, que donés una visió real del que era el fort de l’Oliva i del que hi va passar durant el setge, ja que no havia trobat cap estudi que ho tractés amb una mica de profunditat, i els qui s’hi apropaven bàsicament es dedicaven a repetir allò que deien historiadors del segle XIX o dels primers anys del segle XX. Persistien errors i malentesos importants, que he pogut aclarir amb l’estudi del terreny (el fort encara es conserva parcialment, i es poden reconèixer bona part dels escenaris de l’assalt, com ara la bretxa, el pas de l’aqüeducte, l’ indret on s’aixecava cadascuna de les dues portes,…) i sobretot amb la documentació inèdita procedent dels arxius militars francesos i espanyols. Fins i tot he detectat un error en la descripció d’un dels moments de l’assalt que fa Suchet a les seves memòries, al no encaixar gens amb la documentació generada per ell mateix i el seu estat major durant el setge, ni amb les descripcions que feren altres protagonistes de l’assalt al fort com és el cas de Vacani i de Lissoni (aquest darrer no hi va prendre part, però en fou testimoni presencial). També hi he inclòs l’anàlisi de les forces que constituïen la guarnició del fort al llarg del setge, així com el de les forces napoleòniques que s’enfrontaren amb elles, i com no, un intent d’aproximació a les baixes reals de cada bàndol. Tampoc he deixat d’exposar i analitzar les versions sobre la caiguda de l’Oliva que ho atribuïen a una traïció, les quals tingueren, i encara tenen, un pes important en la visió que manté la memòria col·lectiva sobre aquest fet històric.

 

No ha estat menys important el treball de camp efectuat. Gràcies a l’ajut del Sr. Pere Manuel Llorens, he pogut anar detectant els racons que encara es conserven de la fortificació de l’Oliva. Llorens porta temps reivindicant les restes del fort, i darrerament s’ha dedicat a netejar-ne algun fragment de manera desinteressada, traient-hi l’herbam i la runa que s’hi havia acumulat a sobre. Ha fet una gran feina al llarg de bona part de l’escarpa del mig baluard dret, que ha permès deixar a la vista el coronament d’ aproximadament la meitat d’aquesta, que inclou un dels redents del mig baluard i l’angle que hi havia a la part central de l’escarpa del mencionat mig baluard. Tot i que no sembla que es conservi massa cosa, cal agrair que el fossat d’aquest tram del fort es troba sencer però completament colgat, ja que es correspon amb l’espai que avui ocupa el camí asfaltat. Per tant, ara tan sols hi ha a la vista el coronament de l’escarpa, i aquesta es troba encera sota del nivell del camí. La veritat és que es conserva bona part del fort i que hi ha zones com aquesta que es podrien recuperar, i així aconseguiríem un altre tram del mur frontal del fort i del seu fossat completament sencer.

Bé, he volgut fer un treball que aporti molt de material inèdit, un material que per raons d’espai no podia incloure en el llibre que estic enllestint sobre el setge de Tarragona de1811, becat a la XIIa edició del premi Josep Gramunt i Subiela (Ajuntament deTarragona) i que desitjava que sortís a la llum per poder aclarir què va passar realment al fort de l’Oliva.

 

El fort de l’Oliva: orígens, construcció i l’estat que presentava en

començar el setge

 

Ubicació

 

La muntanya de l’Oliva s’aixeca entre el nucli urbà de Tarragona i el barri de Sant Pere i Sant Pau. Als peus hi té l’antic camí de Valls, l’actual carretera deTarragona a Bràfim (la TP-2031) i el cementiri. Bona part del cim de l’Oliva es troba actualment edificat, ja que s’hi han aixecats xalets des de les primeres dècades del segle XX. Aquest turó d’una alçada similar a la que presenta la part alta de la ciutat, forma part de la sèrie d’elevacions que, en el segle XIX, emmarcaven la ciutat de Tarragona pel seu costat Nord i Est.

19

A principis del segle XIX, l’Oliva era un turó amb un sòl pobre, en el que sovint la roca aflorava a la superfície, i on tan sols s’hi trobaven algunes poques terres de conreu i l’aqüeducte del Gaià que travessava el cim, per tot seguit baixar a la vall i arribar a la part alta de Tarragona, situada a uns 800 metres de distància de la muntanya. Un exèrcit assetjant que ocupés aquest turó podia dominar l’esmentada vall amb la seva artilleria, la qual tindria al seu abast tot el conjunt de fortificacions del front Nord de Tarragona i la mateixa ciutat. D’altra banda, la construcció de fortificacions dalt del seu cim per part dels defensors de la ciutat, impediria que l’exèrcit assetjant es pogués apropar amb facilitat als peus dels murs de Tarragona. La posició estratègica que representava la muntanya de l’Oliva, va acabar convertint aquell espai en un dels escenaris més destacats dels combats del setge de Tarragona del 1811.

 

Primeres obres

 

Els orígens de la construcció d’un fort en aquest indret i en aquesta centúria, cal cercar-los en els primers dies de gener del 1809, quan, després de la batalla de Molins de Rei (21 de desembre del 1808) el VIIè cos d’exèrcit francès va ocupar el Penedès, a les portes de Tarragona i de les comarques del Camp. Davant de l’amenaça que representava el possible avanç d’aquest exèrcit napoleònic, s’iniciaren a corre-cuita treballs de fortificació i l’establiment de bateries per tal de millorar les defenses de la ciutat i del seu port.

En aquest context, el 17 de gener, el coronel d’enginyers Juan Antonio Casanova escrivia al capità general Teodor Reding per informar-lo i donar la seva opinió sobre les obres de fortificació que s’estaven fent i les actuacions que considerava prioritàries per protegir la plaça. En aquest sentit, Casanova defensava el plantejament de protegir tota la línia de turons que des de la muntanya de l’Oliva, seguint pel Llorito i els Ermitans, arribava fins la carretera de Barcelona, amb la construcció de fortificacions de campanya (protegides per part de les tropes que hi havia a Tarragona), que impedissin a les tropes napoleòniques desplegades al Penedès apropar-se a la ciutat per la carretera de Barcelona o bé des del Catllar o els Pallaresos, ja que aquests podien ser els camins pels quals accedirien. En aquelles dates ja s’estava treballant en la fortificació del Llorito i dels Ermitans, però va ser Casanova qui va ampliar aquesta línia fins l’Oliva, amb la proposta de fortificar aquell turó, ja que era absolutament necessari per protegir els forts del Llorito i dels Ermitans, massa avançats respecte a la plaça, i amb el risc de quedar incomunicats amb aquesta si els napoleònics venien des del Catllar o els Pallaresos i s’establien a la muntanya de l’Oliva.

La proposta de Casanova fou aprovada, tot i que la construcció d’un fort a l’Oliva no es va portar a terme immediatament. La manca de recursos de tot tipus per fer front a la gran quantitat d’obres necessàries per refer les fortificacions o per aixecar-ne de noves, no va permetre que es treballés en la construcció d’un fort de caràcter permanent a l’Oliva al llarg dels primers mesos del 1809. Amb tot, els treballs de construcció d’aquest fort devien començar aquell mateix any, duts a terme amb intermitència. Així trobem que el març del 1810 es reprenien aquests treballs, i continuaven amb major o menor intensitat al llarg dels mesos següents.

El 16 d’agost de 1810, en la relació dels treballs que s’havien de fer a les fortificacions tarragonines, que va elaborar el coronel d’enginyers Ramon Folguera, s’informava que les darreres obres que s’estaven enllestint a l’Oliva havien augmentat força la resistència d’aquest fort. Però cal dir que en aquelles dates, les defenses que s’hi havien aixecat tan sols corresponien a una part del fort que s’hi acabaria construint. De fet, Folguera exposava que el fort que s’hi estava fent seria de gran utilitat per donar suport a un cos de tropes que estigués acampat darrera d’aquest, en canvi, la distància que el separava de la plaça en feia difícil la protecció i la comunicació des d’aquesta. Per millorar-ne l’accés des de Tarragona, aconsellava que es netegés d’obstacles el terreny que hi havia entre la plaça i l’Oliva, i que al llarg d’aquests 800 metres s’hi establissin algunes posicions de reduïdes dimensions, per a piquets de tropa que en protegissin la comunicació. Folguera era ben conscient de la importància estratègica de la muntanya de l’Oliva, la qual, considerava que s’havia de defensar i conservar el màxim temps possible, ja que aquesta alçada “es la más favorable al enemigo por su proporcionada distancia y terreno que cubre y protege, de manera que facilita todas sus operaciones. 

 

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: