TARRAGONA i el Francès

 

 Enhorabona a tots! Aquest article es el article 100 dels publicats en el nostre bloc.

En el mes de juny de l’any passat vam començar a gestar el que volíem que fos un projecte sòlid per a donar a conèixer la ciutadania de Tarragona en el 1800, en un període comprès entre els regnats de Carles IV i la reina Isabel I. Amb aquest afany i des de l’iniciativa privada de l’empresa clarmont. net, vam engegar amb la col.laboració de dues altres empreses culturals de Tarragona: Argos Serveis Culturals i Thaleia, Grup de Recreació històrica, el Projecte Tarragona  1800.

Projecte Tarragona 1800 es va constituir com associació cultural de recreació històrica, amb la col·laboració d’una sèrie de professionals i amants de la nostra història, amb un clar objectiu de difondre didàcticament tot aquest període arreu del país.

Després de quasi un any de dur treball, i després d’haver aconseguit grans fites, podem ja fer-vos saber oficialment que enguany, al octubre, realitzarem a Tarragona, amb el suport de l’Ajuntament de Tarragona, la primera mostra de recreació històrica de la Tarragona de 1800, sota el títol de TARRAGONA i el Francès.

De tot això us mantindrem informats durant els propers mesos. Mentres tant i per a coordinar aquest gran esdeveniment, necessitarem repartir esforços, esforços que ens obligaran a prestar menys atenció al nostre bloc, que es veurà reduït mensualment en nombre d’articles, tot i que els que es pengem seran d’igual o major qualitat.

Per altre banda, ben aviat, i gràcies a la col.laboració de l’empresa Argos, que coordina i manté la nostra web i el seu bloc, i molt especialment de la Blanca Cros, introduirem a la nostra plana tota l’informació d’aquesta Mostra i d’altres actuacions que hi van lligades.

Des de aquí us volem donar les gràcies per el vostre suport i per la col.laboració per part de molts de vosaltres i animar-vos a seguir treballant i col·laborant amb el projecte. Ara més que mai.

 

 

Elies Torres Claravalls

Una contribució cambrilenca a la fortificació de Tarragona

 

 

Entre els escassos documents dels fons de l’Arxiu Municipal de Cambrils relacionats amb la Guerra del Francès i, més concretament, amb el setge que va patir la ciutat de Tarragona l’any 1811, hi ha un dels oficis que formen el lligall Correspondència sobre el servei de bagatges (1781/1903), dins del grup de sèries Serveis militars del fons de l’Ajuntament de Cambrils.

L’ofici transmet una ordre del governador de Tarragona, el general Bertoletti (la lectura del nom és dubtosa), adreçada a l’Ajuntament de Cambrils. Concretament, el governador mana als regidors cambrilencs que l’endemà a les 5 del matí enviïn a Tarragona un comboi format per vuit homes i dos carros. Els homes han de ser útils per al treball i se’ls destinarà a fer de peons: uns han de portar arades, uns altres pales i els altres senallons. Sobre els carros, s’especifica que cadascun ha de portar tres mules per estirar-los. A més, tres dies més tard també han d’enviar a Tarragona vint-i-cinc quintars de calç.

La contribució de Cambrils no consistirà només en feina, equipament i materials (persones, carros, eines i calç) sinó també en diners, ja que haurà de pagar els jornals.

El comboi es posarà a les ordres del Capità d’Enginyers, que trobaran davant del convent de Sant Francesc, a la Rambla Vella. Tot i que el document no ho diu expressament, s’entén que en aquest punt de reunió hi arribaran també combois equivalents exigits a altres municipis del corregiment, ja que la mateixa ordre es devia enviar a altres ajuntaments.

També es pot suposar que tot el contingent treballarà en la reparació de les fortificacions i/o les vies públiques de Tarragona (el document només diu que treballen “en esta plaza”), que devien estar força perjudicades després dels enfrontaments de la guerra i, més concretament, del setge de la ciutat de l’any anterior.

Aquest no era el primer contingent que Cambrils enviava a Tarragona, ja que el document inclou una postdata donant llibertat als carros i peons que treballaven fins llavors.

No era pas una ordre extraordinària. Al llarg de la història del nostre país han estat habituals les contribucions dels municipis a obres públiques de caràcter general, obligats pel rei o els seus representants. Els homes i materials dels municipis eren exigits per a reparar camins, carreteres i muralles, sobretot quan es donaven circumstàncies especials com ara la visita del rei –quan calia arranjar els camins per on havia de transitar– o bé en context de guerra, quan calia fer treballs de fortificació preventius o de reparació dels danys que els combats havien pogut provocar sobre les defenses.

Al llarg dels segles, els exemples són innumerables: des del dret senyorial –en època medieval i moderna– d’exigir als vassalls obra de mur i reparació de muralles, fins a les brigades de treballadors que durant la Guerra Civil de 1936-39 van construir “a obra de vila” nius de metralladores de costa, búnquers i refugis antiaeris.

En el cas de l’ordre de 1812 que comentem, el context bèl·lic és ben evident, no únicament pels fets que la precedeixen sinó per la resistència que deixa entreveure el document, si hem de fer cas del to dur amb què està redactada. Inclou dues amenaces adreçades als Ajuntaments per assegurar el seu compliment. La primera intenta evitar la picaresca d’enviar homes inútils per a la feina, que minvaria l’impacta sobre la mà d’obra i la capacitat de defensa del municipi. La segona, potser afegida personalment pel governador o per algú molt proper a ell –està escrita en francès i en la mateixa lletra de la signatura– és més genèrica i amenaça amb mesures rigoroses.

Per acabar, assenyalarem que aquest és un dels documents de l’època de la dominació francesa sobre el nostre territori que, com és lògic, estan parcialment escrits en francès o bé inclouen expressions d’origen francès i italià (aquestes últimes, probablement derivades de l’abast tant europeu de l’Imperi Napoleònic) en el redactat.

Aquesta és la transcripció íntegra de l’ordre:

 

A la cara verso, que un cop doblegat l’ofici servia com a exterior, hi figura a la part superior:

“Service Militaire Prepé (¿).

A sota hi figura el nom dels destinataris: “Aux Magficiens les Membres composants l’Agiuntamento [sic] de Cambrills”.

Al marge inferior esquerre, l’autoritat que emetia l’ofici: “Le General Gouverneur de Tarragone”

 

A la cara recto hi ha el contingut de l’ofici:

“Tarragona 13 mayo 1812

 

Señor alcalde, y Ayuntamiento de Cambrils

 

Para mañana a las cinco de la mañana [inicialment hi deia “tarde” però està corregit] me mandarán 8 hombres, 2 carros, con tres mulos cada carro. El punto de rehunión será en la Rambla, delante San Francisco, donde encontrarán el Capitán de Ingenieros para dar las disposiciones necesarias.

Los peones deven venir una parte con aradas, una con palas, y otra con capazos.

Deverán trabajar quatro días, y en el caso de continuar, se avisará un día antes para el relevo. Toda esta gente deve ser pagada por la población a un jornal regular, y así se castigará severamente el Ayuntamiento que enviare gente inútil.

Dentro de tres días deven también remitirme 25 quintales de cal.

Quedan responsables los individuos del Ayuntamiento del cumplimiento de esta orden. No se disimulará el más pequeño defecto.

El General de Brigada, barón del Imperio, Governador de la provincia de Tarragona.

[A sota, escrit en una altra lletra:] “[Veyez?] que l’Ajuntamento ne n’obligarà pas a prendre des mésures rigoureuses pour être obei exactement”

[A sota, en la mateixa lletra de la frase anterior, hi ha la signatura, potser autògrafa:] “Le General Fertoletti”

 

El document porta aquesta postdada, al marge inferior esquerre: ”Postdata. Los carros que actualmente trabajan en esta plaza, mañana por la mañana quedan libres y se marcharán cada uno en sus casas, junto con los peones.”

 

Arxiu Municipal de Cambrils. Fons Ajuntament de Cambrils. Lligall Correspondència sobre el servei de bagatges (1781/1903). Sig. Top. 326.8

 

 

Arxiu Municipal de Cambrils

Reus durant la guerra del Francès. 1810

           A les 8 del matí del dia 5 de gener, es va convocar a Reus, la junta parroquial per a l’elecció d’un diputat per les Corts Generals, a la parròquia de Sant Pere, inaugurant l’acte d’una missa i sermó.

El 19 de març degut a la progressiva invasió francesa de les principals ciutats del Principat, s’estableix en una de les sales de la casa comú, la Junta Suprema del Principat formada per “seis vocales, tres secretarios, ochos oficiales y dos porteros y casa para tener S.E. sus sesiones y el Despacho de sus oficinas”.

El 30 de març, la població va quedar completament ocupada per forces franceses, mentre els membres de l’Ajuntament estaven absents pel compliment d’un ordre superior; així mateix, el cap francès va nomenar una comissió de les persones que havien quedat, que acompanyada d’una porció de capitans, varen anar una per una per totes les cases, agafant tots els queviures, i exigint amb data del 7 d’abril, “ocho mil duros en efectivo, que por temor á las amenazas de saqueo, fué preciso aprontar”.

El 8 d’abril, l’Ajuntament tornar a la ciutat després de que a conseqüència de la circular del 19 de febrer que obra per trasllat en “el libro copiador” d’ordres d’aquest comú, tenint que marxar-se del poble “en treinta del expirado marzo por haverse verificado en este dia la invasion o entrada de los enemigos en el pueblo”.

El 22 de juliol es varen sortejar 180 homes per a treballar en les obres de fortificació de Tarragona i 18 per a completar el nombre de soldats del sometent a Falset.

En data del 18 d’agost, la vila fou visitada un altre cop pels francesos on “imponen gruesas cantidades y basta la realización del pago, encarcelan á unos en clase de rehenes y á otros bajo el carácter de ser promovedores de jaranas y movimientos populares”.

El 25 d’agost, els francesos varen emportar-se a casi tots els individus de l’Ajuntament i es va acordar nomenar alguns individus per ajudar als dos regidors que es varen quedar, Don Sebastian Torroja y Rabassa i Don Antonio Sardà y Avilés.

El 26 d’agost, els nous regidors varen escriure al General en Cap de l’Exèrcit i Principat de Catalunya on li feien saber que la gent va ser presa pels francesos “fueron prendidos, habiendo experimentado todas las amenazas propias del fervor enemigo que pretende subyugarnos y sido conducidos con fiero aparato entre los horrores de la noche por una escolta de más de dos mil hombres a un campamento que exhiban el lugar del suplicio de donde el amanecer del día de ayer continuaron en ser conducidos por su ruta con el mismo aparato”. Es va demanar un rescat de “treinta y cinco mil duros” pels representants, però davant la negativa a pagar, se’ls va deixar en llibertat però molts d’ells estaven malalts i tenien “síntomas de una existencia comparable con la misma muerte lenta, especialmente los Individuos del Ayuntamiento regresados”. Davant aquesta situació, els nous regidors decidiren continuar les seves funcions de govern.

El 28 d’agost, la Junta rep una carta d’Enrique de Lamas on es comunica que els malats i ferits que han deixat a la vila els enemics “pertenecientes a su ejército” hauran de ser atesos per la gent del poble.

En resposta a aquesta petició, el 29 d’agost es reuniren els membres de l’Ajuntament i decidiren acatar l’ordre rebuda: “fuere suelto unanimamente el que se cumplimentase dicha Superior disposición en el modo y forma que en la misma se expresa”. Es va decidir “proceder inmediatamente á un reparto ó derramo entre sus vecinos”. Varen participar tots els procuradors o prohoms dels Gremis de Reus: Francesc de Bofarull i Bonaventura Sabater (noblesa), Joan Carey i Joaquim Grau i Duran (comerciants), Joan Sardà i Amorós i Josep Pasqual (hacendats), Francesc Gaspar i Pau Sardà (comerciants de pesca salada), Joan Macaya, Francesc Margenaz, Tomàs Broca i Francesc Tarragó (exgremiats), Marià Rocamora, Josep Artés, Pere Gras i Josep Manreso (facultatius i artistes) i Onofre Bonans i Esteve Nogués (expatriats).

Varen acordar el següent: “Que los Procuradores ó Prohombres de las indicadas corporaciones, que por ser pobres ó por falta de los debidos conocimientos en la materia(…) por algún impedimento legitimo no pudiesen asistir a la tasación, puedan en cualesquiera de estos casos, nombrar individuos de sus respectivos gremios, para que desempeñen sus encargos en calidad de substitutos suyos(…) que puedan reducir el número de los elegidos, á ocho ó más individuos que tengan á bien para hacer la tasación, previo los conocimientos que tomen particularmente(…) y últimamente consultados todos los Señores consecuentes á este acto por motivo de la expresión en el precitado oficio de V.E. sobre estar en el concepto de que este Pueblo recibió obsequiosamente al ejército francés, y á fin de manifestarle su ascendrado patriotismo acreditado por todos estilos y en todo tiempo, nada menos que su adhesión a la justa causa de nuestra independencia que gloriosamente defiende La Nación”.          També es va demanar “una representación u oficio exponiéndole la equivocación (al General en cap), la legal e inexpresable conducta de este Pueblo…informándole contra esta villa y á medida de su antojo, lo que no tiene sombra de verdad.

En aquest mateix dia, 29 d’agost, foren inscrits tots els homes solters i vidus sense fills, entre els 18 i 40 anys, i després del sorteig corresponent resultaren incorporats a l’exèrcit espanyol un total de 200 reusencs.

El 10 de setembre, quedaren elegits en Josep Brocà i Jové, Francesc de Paula Borras, Josep Maria Sunyer, Pau Torroja, Pere Odena, Sebastià Torroja, Pau Sardà, Pau Juncosa, Josep de Gavaldà i Domingo Ferrer per a firmar un manifest general i “comprensivo” de tot quant havia fet Reus “en favor de la justa causa de nuestra independencia que gloriosamente defiende la Nación, desde el principio de las hostilidades hasta el día presente”. Es va demanar permís “para que se continúe el diario, á fin de que se sepa y haga notorio por todas partes el patriotismo y satisfacción de este vecindario”.

Amb data del 26 de setembre es va reunir la Junta de Govern de Reus on es decidí per ordre de Pedro Nolasco de Salcedo que “todo inquilino de este Pueblo adelante inmediatamente una mensualidad de lo que contribuyen por el alquiler de su habitación” per a completar les obres de fortificació de “nuestras plazas Tarragona i Tortosa, Cardona, Berga y las demas de Cataluña” ja que s’espera “de ellos auxilios grandes para poner sus murallas y fuertes en un estado respetable de contrarrestar al enemigo”.

El 29 de novembre, Don Juan Pablo Pasqual, capità i ajudant “del Ilustre Señor Comandante de armas de esta villa Don Francisco Cevallo” va posar de manifest una nota de Don Luis Wimpffen que deia el següent: “Prevendrá V.S. por tanto á dicho Ayuntamiento, que sobre ser castigada con inexorable rigor la menor morosidad sobre lo que se le tiene mandado de recoger los carruajes y acémilas necesarias para el transporte de los efectos indicados, pagarán de sus propiedades y haciendas los individuos que los componen, el valor de los utensilios, provisiones, ó cualquier otro efecto que debe de transportarse á esta Plaza, ó caiga en poder del enemigo”.

El 28 de desembre, l’Ajuntament no té fons monetari per a satisfer les “mil quinientas libras a cuenta de las alpargatas con sus cintas tomadas á los maestros de esta villa para la tropa”. Es va decidí treure els diners del “ramo catastral de este Pueblo y se pagan como era justo a los indicados alpargateros sin pérdida de momento”.

Segons Bofarull, “muchísimas veces aconteció; que al salir unos por un estremo de la villa, entraban sus enemigos por el opuesto, tiroteando en las mismas calles, la guerrilla ó avanzada, á la retaguardia. Tomada Reus como á punto de descanso, á fuerza de repararse, el resultado era quedar la población esquilmada de víveres y numerario”, tot i que el general Suchet escollí la nostra vila per tenir sobre ella una especial predilecció i oferint grans millores urbanes. Les seves visites provocaren grans despeses per a la ciutat.

 

Alfredo Redondo

El Fortí del Loreto: El 1er cinturó de fortificacions de la ciutat de Tarragona (2a. Part)

El conegut Santuari del Loreto, seu de l’ordre religiosa dels Pares Rogacionistes, és un dels santuaris fora de la ciutat més estimada per tots els tarragonins. El seu enclavament està fossilitzant el desconegut Fortí del Loreto, un dels punts defensius exteriors de la ciutat durant la Guerra del Francès.

 

Construït entre les anys 1809-1811 conjuntament amb el Fortí dels Ermitans i el Fortí de l’Oliva, formaven el 1er. cinturó defensiu de la ciutat; el més allunyat.

Aquest fortí com el seu veí fortí dels Ermitans van ser abandonats per la seva guarnició tot començar el Setge de Tarragona l’any 1811.

En aquest article us mostrem algunes fotografíes molt poc conegudes on es pot veure la construcció del santuari l’any 1956 i molt clarament les restes del Fortí, amb marcades formes arrodonides.

En l’actualitat el seu estat dels murs és força bo tot i que és difícil d’identificar els murs de contenció del Santuari i dels edificis annexes com murs de l’antic fortí.

Uns convidem a anar a visitar al Santuari i tot voltejant el seu perímetre, gaudiu d’unes magnífiques vistes de la ciutat, tal i com els nostres ciutadans d’ara fa 200 anys les contemplaren.

Elies Torres Claravalls

HISTÒRIA D’UN GUERRER DESCONEGUT

Encetem amb aquest article un nou apartat que l’hem titulat “Armes en acció”, on per part del nostre amic i membre de l’associació, en Francesc Pintado, ens mostrarà amb els seus articles les històries d’algunes de les millors peces de la seva col·lecció particular. En Francesc, que és membre de la Massena International Society, és en l’actualitat un dels més importants col·leccionistes d’armes napoleònics del nostre país i un dels més prestigiosos especialistes d’armes de l’època. Tot un honor poder comptar amb ell.

 

HISTÒRIA D’UN GUERRER DESCONEGUT

El dia 18 d’Abril de l’any 2007, a les deu del matí, em trobava assegut a la Sala de Subhastes «Dreweatt Neale», en la Mansió «Donnington Priory» a Newbury, localitat del Comtat de Berkshire (Anglaterra) esperant que sortís a subhasta un sabre, un sabre dels anomenats d’honor o de recompensa que va pertànyer a un tal Major Henry Blosse LYNCH i que havia intervingut en la Guerra Peninsular, fent al · lusió a Ciudad Rodrigo.
Després de licitar contra un senyor anglès, pèl-roig ell vaig tenir la sort de fer-me amb el sabre del Major Henry Blosse LYNCH personatge que desconeixia del tot igual que a Ciudad Rodrigo que per a mi per aquell temps no era més que un punt al mapa de la nostra estimada Espanya tot i haver llegit sobre la seva història relacionada amb la Guerra Peninsular.
Vaig arribar a casa meva a Tarragona i allí va quedar el sabre penjat a la paret amb els altres 97, de la meva col · lecció particular, esperant que li arribés el torn de fer-li la «autòpsia», dic «autòpsia» a la investigació que aporto a cadascuna de les meves peces a través de les seves marques, punxons i altres vestigis, idioma amb el qual ens parlen aquestes peces i que ens ajuden a situar-les correctament en el passat.

El sabre d’Henry Bloose Lynch

A l’agost de l’any 2008 traslladà el meu domicili a Salamanca, fixant allí la meva residència habitual. Vaig convidar a diversos amics d’entre els quals hi havia la meva gran amiga Muguette, Secretària del Príncep de Essling Victor André Massena, descendent del Mariscal que va assetjar Ciutat Rodrigo en 1810.

Durant els dies que vaig tenir els meus amics a Salamanca realitzem moltes excursions de les quals a petició pròpia de la meva amiga Muguette, havíem de visitar sens falta Ciudad Rodrigo perquè a Ciudad Rodrigo havia una Exposició de gravats referents a l’època napoleònica de la qual li havia parlat molt bé el Príncep d’Essling així com de la Ciutat, que per a ell era una de les meravelles d’Europa.

Doncs bé, arribem a Ciudad Rodrigo i la veritat és que no donava crèdit al que veien els meus ulls, els elogis del Príncep de Essling, no arribaven a l’alçada del que aquesta magnifica Plaça Forta, molt proper al meu Tarragona natal ens oferia. .
Van passar els mesos i les casualitats de la vida em van oferir l’oportunitat de dirigir un Hotel-Palau en la meravellosa Ciutat Rodrigo, el sí no es va fer esperar i vaig entrar a formar part dels habitants d’aquesta bella localitat. Vaig ser acollit generosament per tots els seus habitants, que em van fer sentir com un mirobrigense més.

Vaig conèixer a qui avui considero com un dels meus millors amics, José Ramón Cid.

Em vaig recordar del meu sabre, i no vaig demorar a investigar la seva història, que és el següent:
Es tracta d’un sabre dels anomenats d’honor o de recompensa, ofert per «The Rochester and Chatham Volunteers» al llavors recent ascendit a l’ocupació de Major, el Capità Henry Blosse LYNCH, en atenció al seu comportament durant els seus anys de servei en el precitat Regiment, tant als seus iguals com als seus subordinats, datant aquest esdeveniment el dia 12 març 1809 tot això gravat a l’àcid en l’esplèndida full de Damasc que munta el sabre.

Com conseqüència al seu ascens, Henry Blosse LYNCH, passa a engrossir les files del 13 Light Dragoons Regiment amb l’ocupació de Major (Comandant), integrant-se en la Guerra Peninsular sota el cap del Duc de Wellington, distingint-se en la batalla de Fonts Oñoro i en el lloc i presa de Ciudad Rodrigo, on passa a formar part de la Brigada portuguesa del General Pack sent esmentat el seu nom en els Despatxos del propi Duc de Wellington, la al · lusió diu així:
«El general de brigada Pack, formava la 5 ª Columna i havia de realitzar un fals atac a la façana sud de la Fortalesa per tal de confondre als assetjats mentre el Regl., N º 94 baixava al fossat formant dues columnes a la dreta de la Brigada Mackinnon, donant suport el seu descens per així atacar al peu del canó oberta en la falsa braga «

  «El Brigadier Pack, comenta Wellington, va superar fins i tot les meves previsions, convertint el seu fals atac en real. La seva avantguarda manada pel MAJOR LYNCH, va perseguir a les tropes franceses més enllà de les obres avançades, fins a la falsa braga, fent presoners a tots els que allí es trobaven «-

 

/ 1 – Account of the war in Spain, Portugal and the south of France from 1808 to 1814 inclusivament in two volumes – by John T. Jones Lieut. Colonel, Corps of Royal Engineers – Second Edition Vol I – Capítol XL gener de 1812, pàgina núm 402 – London 1821 –

El 13th., Light Dragoons Regiment, es desplaça a Badajoz i torna a reunir-se amb el gruix de l’exèrcit de Wellington, retirant-se a Portugal en 1813.
La nit del dia 31 de Maig, matinada del dia primer de juny de 1813, en creuar el riu Esla a Zamora, a l’altura de Valdeperdices davant la gran dificultat de gual que presentava l’esmentat riu són sorpresos per Dracs francesos morint un oficial i 32 homes pertanyents al 13rd. Ligth Dragoons Regiment.

Marcatge oficial d’un sabre model de 1796 per tropa de Cavalleria Lleugera pertanyent al 13th. Light Dragoons Regiment

 

Aquesta informació està avalada per la recerca en arxius històrics amb la col · laboració del meu bon amic Miguel Ángel Martín Més, complementant així la informació rebuda dels actuals descendents del Major Lynch.

Per tot això, podem testificar que, el Major Henry Blosse Lynch, neix el 1778 en el si d’una important família propietària de Party House a Co Maig, Irlanda, que segons els seus descendents Henry, com Major del 13th., Ligth Dragoons Regiment, mor en acte de servei a Espanya el dia 1 de Juny de 1813, sens dubte el lloc és la vora del riu Esla a l’altura de Valdeperdices a la Província de Zamora. El cos del Major queda enterrat a Espanya, recuperant les seves pertinences, inclòs aquest sabre, que són retornades a la seva família a Irlanda, conservant fins al dia que decideixen posar en subhasta.
Es tracta d’un sabre per a Oficial de Cavalleria Lleugera.

Muntura d’estrep formada per guarda a l’anglesa acabant amb un llarg galluelo en forma de botó tornat cap a la fulla, puny en fusta folrat en cuir, amb tres tatxes de llautó a cadascun dels seus costats, clavetejades, com a símbol distintiu d’un capità de l’exèrcit britànic. El puny acaba en virolla. Tota la muntura està construïda en llautó ribetejat i daurat al mercuri.

Detall de la típica empunyadura «a la Anglesa»

Important full de Damasc que presenta en el seu tall la petjada d’haver estat usada en combat. És extremadament ampla, eixamplant considerablement en el seu terç final, assemblant-se a una simitarra d’origen turc-otomà molt de moda en aquesta època. Està llaurada amb l’escut del Regiment «The Rochester and Chatham Volunteers» embolicat d’atributs florals i geomètrics en una de les seves cares, en l’altra, figura la següent inscripció:

Detall de la inscripció a l’àcid

«GUIVEN TO CAPTAIN H. B. LYNCH BY THE ROCHESTER AND Chatham Volunteers IN TESTIMONY OF THE HIGH SENSE they Entertain OF HIS Zeal AND THE UNREMITTED ATTENTION HE PAID TO THE Discipline OF THE CORPS, AND ALSO HIS GENTLEMANLY DEMOUR towards INDIVIDUALS During THE TIME HE WAS their ADJUDANT. XII MARCH MDCCCIX »

Detall de l’empunyadura i de la seva esplèndida fulla, observeu l’escut «Rochester & Chatham Volonteers»

Beina enterament confeccionada en acer, amb brocal, dues abraçadores amb pitons amb anelles i batent en llautó daurat al mercuri.
La beina porta l’escut del Regiment Rochester and Chatham Volunteers, en llautó daurat i plata, soldat en el primer terç de la seva cara dreta.

Francesc Pintado i Simó-Monné

Missa en commemoració de les víctimes del Setge de Tarragona 1811

 Un dels actes més íntims i més emotius dels que s’han realitzat aquest any per commemorar el Lloc de Tarragona de 1811 va ser la Missa en sufragi per les víctimes d’aquells que donaren la vida per la seva gent i per Tarragona.

Represa la tradició, després de molts anys de no realitzar-se, i coincidint amb la celebració del bicentenari del lloc, l’any passat el capítol catedralici va decidir commemorar l’efemèride amb una missa solemne. Aquest any, i per voluntat personal del nostre estimat arquebisbe Jaume Pujol Balcells, novament s’ha mantingut la tradició i s’ha realitzat una Missa Solemne, en aquesta ocasió a la Capella del Santíssim, de la Catedral de Tarragona.
La missa, presidida pel nostre arquebisbe i per tot el Capítol Catedralici va ser sostinguda pel cor i orquestra dels Amics de la Catedral.
La presència de membres de l’Associació «Setge de Tarragona 1811» i de la nostra associació no van ser suficients per omplir la bella Capella del Santíssim, que mostrava un buit de fidels tarragonins, indiferents a la commemoració.
Tot i això, i esperant que l’any vinent la gent de Tarragona respongui amb més ímpetu, cal dir que a tots els presents ens va omplir d’emoció l’emotiva atmosfera que es va crear, especialment en escoltar l’homilia amb què el nostre bon pastor ens va obsequiar .
No vam poder per menys que demanar-li la seva autorització per poder-la compartir amb tots vosaltres.
Gaudiu-ne.

 

  

Homilia

en la missa en sufragi

per les víctimes del Setge de Tarragona

(Catedral, 27 de juny 2012)

Missa per la Reconciliació (n. 22 bis Missal romà p. 889); Is 9,2-7; Sl 22; Jn 20,19-23

Estimats germans i germanes,

Avui ens apleguem aquí, un any més, per celebrar una eucaristia commemorativa pels morts del setge de 1811. Potser algú trobarà absurd que celebrem una eucaristia rememorant uns fets que van passar fa dos-cents anys; dos-cents u exactament. A qui pensi així el convidaria a fer una reflexió: aquests dies de commemoració mirem la història, mirem els fets passats per a no quedar-nos en ells, sinó per a projectar-nos cap al futur i per a ser instruments de pau i de reconciliació.

Va ser en aquell 27 de juny de 1811 quan els nostres capitulars van demostrar, a més de la seva fe, el seu coratge i la seva humanitat. Damunt l’altar que hi ha sota el retaule hi havia exposat el Santíssim Sagrament. Feia dies que ja no hi havia vi per a celebrar. Consolant el poble, els malalts i els ferits van quedar els canonges Mn. Pere Huyà, Mn. Josep Rocamora, Mn. Ignasi Ribes, Mn. Josep Boni, Mn. Manuel de Fuentes i Mn. Pere Enric, que no havien volgut deixar Tarragona i abandonar els fidels i havien decidit compartir el destí amb ells. També van restar a la ciutat uns quants preveres i religiosos i religioses.

No tothom sap que Tarragona va ser, juntament amb Ciudad Rodrigo, l’única ciutat que no es va rendir a l’invasor napoleònic i a la seva conquesta, la més sagnant d’aquell període. El fet que fes ja tres anys que s’estava en guerra quan es va produir la presa d’una ciutat que va encunyar el lema «Abans morir que rendir», va fer que l’esdeveniment passés més desapercebut que no pas altres setges més famosos i primerencs. Si de Saragossa es va poder dir que va ser conquerida i de Girona que va ser rendida, de Tarragona es pot dir senzillament que va ser assassinada.

Em costa d’imaginar el que deuria ser aquesta Catedral aquell 27 de juny de 1811. Res a veure amb la imatge que ara estem vivint. Plors d’infants, esgarips de vells, gemecs de ferits, estesa de moribunds i la remor d’una pregària davant el Santíssim. Des del cloquer sonen les campanes: un toc, bomba; dos tocs, granada. I això a cada instant de cada dia.

Fem un esforç amb la imaginació i procurem posar-nos a la pell dels nostres avantpassats: fa cinquanta-cinc anys que estem assetjats. Les campanes ja no toquen a mort perquè no farien altra cosa, i és més útil avisar els qui encara viuen del que els està a punt de caure a sobre. Des de la caiguda del fort de l’Oliva els assetjadors bombardegen Tarragona dia i nit. Només queden a la ciutat els pobres, els refugiats que no tenen on anar i els soldats… i un grapat de preveres i religiosos heroics que no van voler abandonar a la seva dissort les ovelles que els havien estat confiades.

Si ens traslladéssim a aquesta mateixa Catedral i a aquesta mateixa hora fa tot just dos-cents un anys veuríem que tothom té por. Ja fa cinc dies que se sap que ningú no vindrà en ajut de la ciutat assetjada, malgrat que el Marquès de Campoverde hagi dit que arribaria el dia 29. Tothom és conscient que el moment de l’assalt s’acosta. Les trinxeres enemigues cada vegada són més a prop. Per altra banda, s’ha sabut que l’esquadra britànica, que tothom pot veure ancorada a fora del port, ni tan sols molestarà amb la seva artilleria els moviments dels assetjadors. A més, la proposta del coronel Skerret de desembarcar amb 1.200 soldats per a reforçar la guarnició tarragonina ha estat rebutjada.

Imagineu-vos que sou en aquesta mateixa Catedral: ja gairebé no és un temple, sinó un refugi. No hi tanta llum com ara. Unes espelmes, alguna torxa fumejant… Alguna llàntia d’oli testimonial, perquè l’oli ha estat requisat per a condimentar els ranxos de la tropa… Devia ser una nit molt llarga, aquella del 27 al 28 de juny.

La por, sense dubte, devia augmentar durant la matinada del 28 de juny. L’artilleria no para, amb la seva veu de bronze. Pertot arreu se senten cornetes donant senyals i redoblament de caixes i sons de pifres convidant a marcar el pas. Es tracta d’uns sons que es barregen a l’aire, els que vénen de fora o de dins la ciutat, i que a la vegada aviat es barrejaran amb les descàrregues de fuselleria, les veus de comandament, el brogit de la lluita. La Mort fa passar la seva dalla una i altra vegada per dins i per fora de la ciutat. A la tarda sona, esgarrifós, el crit de: «Els francesos han entrat a la ciutat», nova que aviat arriba a la Catedral i fa estremir la munió que s’hi aplega. Els plors i les lamentacions es barregen amb els resos.

També aviat es va sentir que els atacants pujaven carrer Major amunt. Des de les cases els llançaven al damunt mobles, aigua bullint…. Mentrestant, els canonges es van traslladar a la porta de la Catedral per demanar a l’invasor que respectés el temple i la munió de dones, infants, ancians i ferits que allí s’hi refugiaven.

Les tropes napoleòniques, després de duríssims combats, van arribar al pla de la Seu, on hi va haver la darrera resistència. Els canonges que eren a la porta intentant que els assaltants respectessin aquest lloc sagrat, van ser empesos per aquella riuada embogida, desitjosa només de matar, robar i violar. Els canonges Enric i Fuentes van ser assassinats allí mateix, i Mn. Josep Boni va rebre nombroses ferides, a causa de les quals va morir.

Després, van entrar a la Catedral, on es va palesar com la guerra pot canviar la naturalesa humana i transformar-la en bèstia. Aquestes naus es van convertir en escenari d’una orgia de sang. Es van perdre nombroses relíquies, com la de santa Tecla. La custòdia on estava exposat el Santíssim va ser trossejada, el sagrari rebentat, les formes van anar per terra i els qui intentaven recollir-les eren assassinats. Un infant d’uns set anys, que s’havia refugiat a la capella del Santíssim, va sumir-les per designi de la Providència enmig de tot aquell devessall.

A l’assalt van seguir tres dies de saqueig i brutalitats per part dels invasors, sense que els oficials poguessin fer res per a contenir la soldadesca. Entre civils i militars, més d’onze mil persones van morir en el setge, la major part entre el dia 28 i els tres dies següents, unes nou mil van resultar ferides i altres tantes presoneres. Més d’un miler de cases van quedar destruïdes. L’exèrcit napoleònic format per soldats francesos, italians i polonesos (és a dir, de països d’arrels catòliques), va tenir set mil baixes.

L’ocupació napoleònica va durar dos anys i la ciutat mai no va restar tranquil·la, pels constants intents angloespanyols de recuperar la plaça, que van culminar en un segon setge, amb els napoleònics a tall de defensors, gairebé al cap de dos anys justos de l’assalt. Tot plegat va significar un seguit de calamitats. L’Església, fidel al seu mandat de vetllar pels més pobres, va fer tot el possible per a millorar les condicions de vida dels pocs fidels supervivents.

Mesos més tard, per la valerosa actitud dels canonges Huyà, Ribes i Rocamora, que van convèncer al general Bartoletti perquè no fes volar la Catedral, com va fer la nit del 18 al 19 d’agost de 1813 amb les fortificacions i edificis importants de la ciutat arran de la retirada de les tropes napoleòniques, aquestes naus van acollir els més desvalguts dels poc més de tres-cents habitants que van quedar a Tarragona.

En tots aquests fets hi podem veure una invitació ben actual. Una invitació per acollir. Aquestes venerables pedres que van acollir els habitants de la ciutat de Tarragona en moments difícils són imatge de les pedres vives que som els fidels que formem el Temple del Senyor: l’Església d’avui, la d’ahir i la de demà, que hem d’acollir, en els moments difícils i foscos que també tenim, els habitants de la ciutat que cerquen ajuda, els que cerquen el sentit de transcendència i especialment els ferits en el seu esperit i en el seu cor, comunicant-los el millor que tenim: Crist Jesús, el Príncep de la Pau. Que la Mare de Déu del Claustre, sant Pau, santa Tecla, sant Magí, sant Oleguer i els sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi intercedeixin per tots els habitants de Tarragona, i perquè la pau regni a tot el món, com a preludi de la pau que tindrem al cel. Així sia.

“L’Assalt “ 2012: Visió fotogràfica segons Francesc Virgili

 

 

 

Els quintos de Cambrils i el Setge de Tarragona

 Als fons de l’Arxiu Municipal de Cambrils s’hi conserven alguns documents de la Guerra del Francès que permeten fer algunes consideracions sobre l’impacta que aquesta guerra va tenir sobre el municipi cambrilenc.

 

Transcrivim aquí un d’aquests documents, que es troba dins del lligall Quinta (1811). Es tracta d’un certificat emès pel secretari de l’Ajuntament, Miquel Bassedas, el 7 de desembre de 1811.

 

El certificat deixa constància de la situació en què es trobava un grup de quintos de Cambrils pertanyents a la lleva de 1810. Aquest contingent no s’havia pogut incorporar a la seva destinació perquè en el moment en què havien de marxar de Cambrils, el setge de Tarragona ho va impedir; podem suposar que la interferència provenia de la paralització dels camins arran del setge. En qualsevol cas, a finals d’any aquests quintos romanien encara a Cambrils.

Aquesta és la seva transcripció íntegra:

 

“Llista de los mozos de la villa de Cambrils que en 11 noviembre del año pasado 1810 fueron en virtud de orden de la Muy Ilustre Comición Militar de este corregimiento sorteados para reemplazo del exército, y se hallan ahún a esta villa, mediante que quando fueron pedidos sobrevino el sitio de Tarragona.

 

Pablo Masó y Magriñá

Miguel Ferraté y Bassedas

Joseph Gimbernat y Lloberas

Joseph Berangué y Bru

Juan Salvadó y Colom

Joseph Berangué y Bassedas

Antonio Careaña y Badia

Juan Rovira y Ortiga

Juan Bautista Oriol y Salvadó

Antonio Molins y Cañellas

Ramon Gispert y Vidal

Joan Baldiri y Ximenes

Francisco Roca y Forés

Nicolau Benages y Sanet

Joseph Matas y Bergalló

Joan Escoté y Torres

Joseph Caparó y Serra

 

Cambrils, 7 diciembre de 1811

 

 

De acuerdo del Magnífico Ayuntamiento,

Miguel Bassedas, secretario”

 

Arxiu Municipal de Cambrils. Fons Ajuntament de Cambrils. Lligall Quinta (1810). Sig. Top. 330.3

 

El document va ser redactat amb una finalitat ben clara: evitar que caigués sobre aquests mossos cap tipus de represàlia per part de les autoritats militars. Dos segles més tard, a nosaltres ens serveix per conèixer una de les conseqüències que un esdeveniment bèl·lic de gran abast com va ser el Setge de Tarragona podia tenir sobre la vida quotidiana de les poblacions del seu entorn.

 

Arxiu Municipal de Cambrils

“L’Assalt “ 2012: Visió fotogràfica segons Francesc Sech