“L’Assalt “ 2012: Visió fotogràfica segons la Dolors Granero

Aquesta és l’última entrega de fotografies sobre l’acte de” l’Assalt” que tingué lloc el dia 28 de Juny d’aquest any. Aquestes estan dedicades a tot aquells “infants” que van participar en l’acte.

 

 

 

 

Un sabre a la Guerra Peninsular

Molt sovint quan tinc un objecte de les Guerres Napoleòniques a les mans, la meva ment inicia un llarg viatge a través de la història, plantejant una infinitat de preguntes i de suposicions sobre l’objecte en qüestió, alguns mostren de seguida els seus passos a través de la història, altres no.

Sabre britànic per tropa de Cavalleria Lleugera model de 1796P, marcat com n º 1 que va pertànyer al Soldat “B” del 16th., De Light Dragoons Regiment (Col Francesc Pintat)

 

Avui parlaré d’una peça britànica, d’una peça britànica que per si sola aporta considerable informació a través de la gran riquesa en punxons i inscripcions que hi obren, avui parlaré d’un sabre model 1796P per tropa de Cavalleria Lleugera, concretament d’una peça que va pertànyer al Light Dragoon “B” pertanyent al 16th. Light Dragoons Regiment, la breu història del seu pas per la península relataré:

Reconstrucció de la Càrrega del 16th. Light Dragoons a Waterloo – Observeu el seu uniforme model de 1812



El dia 31 març 1809 el 16th. Light Dragoons Regiment, capitanejat pel Coronel George Anson, navega des de Falmouth cap a Portugal, desembarcant a Lisboa el dia 13 del següent mes, després de 14 dies de navegació.
El 16th. forma immediatament Brigada amb el 14th., també de Light Dragoons, Brigada el Comandament l’ostenta el General Stapleton Cotton, entrant per primera vegada en acció en creuar el Riu Duero al març de 1809 i posteriorment a Salamanca el dia 16 de Maig del mateix any en ser atacats per la rereguarda francesa.

 

El 16th. Light Dragoons Regiment a Espanya, cal observar l’ús del casc “Tarleton”. A partir de 1812, el casc seria substituït pel Shako. Observeu també que els cavalls porten la cua en forma “Colino”, van ser els anglesos qui van introduir aquest tipus de tall practicat en les cues dels cavalls a Espanya.

El 16th., Entra en combat distingint-se en la batalla de Talavera els dies 27 i 28 de Juliol de 1809, perdent 13 homes.
En Busaco, es van mantenir en reserva no prenent part en la Batalla que va tenir lloc el 27 de setembre de 1810.
Quan les tropes anglo-portugueses van arribar a Torres Vedras l’octubre de 1810, el 16th., Va estar aquarterat a Mafra i després en Ramalhal, encarregant-se de la persecució de l’Exèrcit del Mariscal Masséna durant la seva retirada al novembre de 1810 durant diversos mesos, acabant per xocar amb la rereguarda francesa.
El Regiment es distingeix en la Batalla de Fonts d’Oñoro del 3 al 5 de maig de 1811, acabant per ser aquarterats a la frontera hispà-portuguesa. De gener a abril de 1812 la seva comesa va ser la vigilància de les operacions del lloc de Ciutat Rodrigo i de Badajoz respectivament, pràctica habitual duta a terme pels Regiments de Cavalleria durant els Llocs de Ciutats. El Regiment participa amb una aclaparadora càrrega el dia 11 d’abril de 1812 a la Batalla de Llerena (Badajoz), prenent gran nombre de presoners, sent esmentat en els despatxos del seu Comandant en Cap el General Cotton. Seguidament prenen part en la Batalla de Salamanca (Els Arapiles) el dia 22 de Juliol de 1812, quedant-se després encarregat de la custòdia de la Ribera del riu Duero mentre Wellington marxava cap a Madrid.
A l’octubre de 1812 el 16th., Cobreix les operacions del lloc de Burgos enfrontant-se a les tropes franceses en retirada el dia 23 d’Octubre a les marges del Riu Pisuerga, perdent en aquest enfrontament 62 de seus efectius.

Durant l’hivern de 1812-1813 el Regiment és aquarterat a Aviero no entrant a Espanya fins al mes de maig de 1813 quan Wellington inicia el seu avanç cap a Vitòria.

El dia 21 de juny el 16th., Càrrega brutalment contra els francesos en la gran Batalla de Vitòria perdent 21 homes. Continua seves accions als Pirineus, distingint el dia 10 de Novembre de 1813 a la Batalla de Nivelle actuant en protecció del Ala dreta de la Infanteria al voltant de Sant Joan de Luz.

El proper mes pren part en la batalla de l’Nive, sent després aquarterats.

Quan Wellington arribava a Tolosa, el 16th., Roman estacionat a Baiona, quedant en aquesta Ciutat fins al final de la Guerra Peninsular a l’abril de 1814.

Dos mesos més tard el Regiment marxa cap al Nord, fins Calais sent repatriat a Anglaterra al juliol del mateix any fins al dia 11 abril 1815 que s’embarca de nou cap al continent, on prendrien part decisiva en la Batalla de Waterloo, duent a terme la seva Càrrega més gloriosa.

Casc “Tarleton”, utilitzat pels Regiments de Light Dragoons fins a 1812.

El sabre que ens ocupa, és un sabre per tropa de Cavalleria Lleugera model 1796 Pattern, disseny del Major John Gapard Lemarchand, de qui parlaré en un pròxim relat.
Arma equilibrada, equipada amb una considerable full el disseny la dota d’un gran efecte mortífer, arribant-se a queixar els francesos per escrit a les autoritats militars britàniques del seu efecte devastador, vagi cara ………………., la dels francesos!

Muntura del sabre i detall del coll del seu beina – Noteu B-1 gravat a la naveta de subjecció a la beina a la creueta de la muntura i la mateixa inscripció situada sota el número del Regiment situada a la part inferior del coll de la beina .



Muntura del tipus anomenat de estrep, “a l’anglesa” confeccionada completament en acer, composta per guarda simple, llarg galluelo acabat en forma esfèrica lleugerament tornat cap a la fulla, monterilla correguda, puny de fusta cordada i folrada d’espès cuir acabat amb una virolla de protecció i dues navetes per la seva correcta subjecció a la beina ubicades una a cada costat del seu creueta.
Full corba, extremadament ampla, eixamplant considerablement en el seu terç final, confeccionada per Gill, famós Espadero de Birmingham la marca de control està representada mitjançant un “1” Coronado, punxonat en el full. La naveta va gravada amb una “B” subratllada i un “1” sota, el que ens diu que es tracta del sabre número 1 del Light Dragoon B, els soldats en comptes de portar un número d’identificació, portaven una lletra com a identificador.

Beina, confeccionada completament en gruixuda planxa d’acer amb brocal inserit en la seva boca subjectat mitjançant dos cargols, dos importants abraçadores foradades i proveïdes d’anella per al seu transport i batent “a l’anglesa”. Porta gravat sota la seva brocal: el nom del Regiment 16 LD (per 16 Light Dragoons) subratllat, sota una “B” (identificativa al Dragoon B) subratllada i sota un “1” (indicatiu del nombre de sabre).
Aquest tipus de sabre, el 1796 Pattern, va ser comprat i utilitzat en gran nombre per Espanya, i Àustria, davant la caiguda dels seus Fàbrica d’Armes en mans de Napoleó, Sent també va ser utilitzat per Portugal, però d’això parlaré en un altre article.

 

Punxó d’aprovació estatal que identifica el sabre com Apte per al Combat a Primera Línia mitjançant una Corona, sota la Corona hi ha un nombre que identifica el seu Constructor, en aquest cas Thomas Gill, famós Espadero a Birmingham.

 

Francesc Pintado i Simó

Massena International Society

Pa i garrofes

 

Entre els  documents del fons de l’Ajuntament de Cambrils relacionats amb la Guerra del Francès hi ha una ordre i una súplica relacionada amb els proveïments de guerra, que es conserva al lligall Memorials (1750-1812).

Fins a l’època contemporània, els municipis estaven obligats a contribuir a allotjar les tropes, tant pel que fa a ubicar-los físicament –en cases particulars o bé en casernes– com a alimentar els soldats i els animals i dotar-los d’objectes com mantes i matalassos. Per cobrir les necessitats i despeses que tot plegat generava, era freqüent que cadascun demanés ajuda als municipis veïns.

El gener de 1812, l’Ajuntament de Cambrils va rebre l’ordre de lliurar a Reus –probablement per a l’allotjament de soldats– un seguit d’articles que triplicava les aportacions que havien fet fins llavors. Alhora, el dia 19, el factor Joaquim Rigalt –un càrrec que no hem pogut identificar– els ordenava que “a la mayor brevedad y prontitud deverán remitir todas las algarrobas que se hallen en esa villa, como se tiene pedido, de las que se pagará su total importe, como se tiene referido en el pasado oficio”. Probablement pel fet que l’ordre repetia una d’anterior, el càstig que preveia era sever: haurien de pagar  vint-i-cinc lliures per cada “quarto” que faltés. En realitat, però, la força més gran de l’ordre derivava de la consciència de l’Ajuntament cambrilenc, ja que el document apel·la al seu patriotisme.

L’endemà, l’Ajuntament redactava una petició en què es mostrava impotent per acomplir aquesta ordre, ja que declarava estar “al colmo de la miseria, por su mala situación”. Un representant municipal (Joan Anglès, que signa com a “diputado y comicionado de la villa de Cambrils”) argumentava que les contribucions de pa i garrofes que havien fet fins llavors ja els havien resultat molt pesades, però havien anat acomplint. Aquesta nova petició, però, superava les seves possibilitats –el document diu que triplicava les contribucions anteriors– i, a més, resultava injusta perquè havien sabut que altres municipis molt poblats contribuïen més. Com a argument dóna una dada demogràfica –Cambrils té menys de 400 cases, que lligaria força amb la xifra de 1.639 habitants del cens de Floridablanca de 1787– i dues dades sobre les condicions de vida dels seus habitants –fins i tot les cases més riques estan obligats a menjar pa de patates, i la majoria s’alimenta de garrofes.

Per tot plegat, Cambrils demanava no haver d’enviar totes les garrofes que se’ls demanava. La resposta, però, va ser negativa. El dia 21, Pau Vilar –que probablement actuava com a secretari de la Comissió Militar– responia des de Reus que precisament per la situació en què es trobaven no podien atendre la petició cambrilenca, però que l’estudiarien tan aviat com fos possible. Un cop més, el pes de la guerra recauria sobre la població.

 

Arxiu Municipal de Cambrils

El Castell del Patriarca

Ambròs Domingo en un dels seus articles ens explica breument la història d’aquest magnífic i desafortunat castell.

 No hi ha possiblement gairebé res que recordi el castell del Patriarca. La baixada que en rememorava el nom es retolat fa uns anys amb el nom del recordat tarragoní nascut al carrer Merceria, Fra Francisco Iglesias Diumenge, de qui encara conservo unes estampes de Terra Santa que en alguna de les seves visites a la seva estimada Tarragona va deixar en casa dels meus pares a venir a saludar-los.
El gran edifici del castell abastava des del carrer Merceria fins a gran part dels carrers de les Coques, del de Sant Llorenç i de la baixada Nova del Patriarca. La seva construcció va ser iniciada al segle XII per l’arquebisbe Bernat Tort, que la va edificar fins a l’alçada del segon pis, i va ser acabada pel també arquebisbe Bernat d’Olivella al segle XIII. El resultat va ser una inexpugnable i senyorial fortalesa en la que van habitar tots els prelats de la Seu Tarragonina fins a començaments del segle XIX, quan l’arquebisbe Romualdo Mon es va traslladar al nou palau durant la seva prelatura.

Segons se sap, al castell del Patriarca havia diverses torres distribuïdes en diferents angles de l’edifici. Va ser en una d’aquestes torres on va romandre durant uns dies el rei de França Francesc I, quan va ser fet presoner pels terços castellans a la cèlebre batalla de Pavia el 24 de febrer de 1525. L’esquadra que traslladava el rei a València per mar es va veure obligada a refugiar-se al port de la nostra ciutat a causa d’un gran temporal fins que, en arribar la calma, van poder continuar el viatge.

 

 

Respecte de la presència del rei francès el cronista Blanch compte, entre moltes coses, un esdeveniment que va estar a punt d’ocasionar un conflicte. Al tercer dia de l’arribada del rei -era diumenge -, el van traslladar a la Catedral per oir missa, i com la missa major ja s’havia acabat l’arquebisbe Pere Cardona manà que oficiés una altra. En acabar, potser perquè no van veure massa seguretat on el tenien, el van mudar a una altra torre del castell. En arribar la nit els soldats que el guardaven, descontents perquè els havien tres pagues, van demanar cobrar al Virrei que els manava, i ho van fer amb tanta violència que van calar foc i van cremar les portes. Se’ls va prometre pagar-los al dia següent i els soldats es van conformar tot i percebre només una part dels diners. D’altra banda, es va sospitar que aquest tipus de revolta del organitzar alguns partidaris del rei francès per tal d’alliberar-lo. Dimarts següent, entre les cinc i les sis del matí, el rei va tornar de nou a la Catedral per sentir missa escrita per un capellà francès i, un cop acabada la cerimònia, l’hi van portar al port per embarcar en un vaixell.

 

Durant el període de la guerra de la Independència, la causa del nombrós increment de soldats, el castell del Patriarca (i també el de Pilat) va ser destinat a servir d’allotjament a les tropes franceses. Possiblement va ser aquesta circumstància la que va donar lloc a que fos dinamitat el 19 agost 1813 en evacuar la ciutat els francesos. Diuen els historiadors que el general Bartoletti va posar tant interès en fer-lo desaparèixer que, en paraules del canonge fugi, les detonacions de les mines van fer tant soroll “que fins al paviment en què ens trobàvem va fer commoure; vam veure les flamarades de foc i vam comprendre que aquell robust monument havia deixat d’existir “.


Del formidable castell només van quedar un munt de runes, de les quals tenim constància en el dibuix de Vicens Roig (Vicent). L’edifici es va acabar de derruir totalment quan l’any 1825 es va destinar el solar a l’edificació de cases particulars.