Soldats a l’hospital de Cambrils (1809-1811)

 

Dins del grup de sèries Beneficència i assistència social del fons de l’Ajuntament de Cambrils, es conserva part de la documentació generada per l’antic hospital municipal, que està documentat des de 1440 fins a finals del segle XX. Es tractava d’una institució del tipus habitual als municipis d’època medieval i moderna, que realitzava tant funcions curatives com assistencials i estava ubicat a l’extrem de la vila, just a tocar de la muralla.

Un dels documents més singulars que se’n conserven és un quadern de registre de malalts que conté anotacions entre el 27 d’abril de 1809 i el 23 de març de 1811: Arxiu Municipal de Cambrils, lligall Hospital del Patriarca Sant Josep: registre dels malalts que hi entren i dels que hi moren (1809-1811), sig. top. 298.25.1.

Està format per 10 fulls relligats de paper (de 21 cm d’alt i 14,75 cm d’ample) i unes cobertes de paper blau més gruixut. Conté 56 registres d’entrada, escrits un sota l’altre en ordre cronològic i amb una estructura molt semblant: nom del malalt, ofici, població, data d’ingrés i causa. Pels canvis de lletra es veu clarament que anaven apuntant cada malalt a mesura que ingressava i que reservaven un espai en blanc on, més tard, anotaven el moment en què marxava o moria.

Alguns dels registres corresponen a soldats, que presumiblement participaven en les operacions de la guerra; cal notar que aquests registres estan escrits en castellà –en alguns casos, copien clarament l’autorització de trasllat que el soldat portava– , mentre que els de pacients civils són en català. A la primera pàgina del quadern hi llegim aquest registre:

«Regimiento de Húsares españoles, 7 Compañía. El Húsar Mauricio Sanches, de dicha, pasa hoy día de la fecha al Hospital de Caridad de esta villa a curarse de sus dolencias.

Cambrils, 27 abril de 1809. Ramon Jornet. En lo llit de nº 5».

Més tard, van escriure a sota:

«Se a curat de sa enfermetat als 14 dias de haver fet llit, y se a marchat ab sa corresponent alta.»

Entre els soldats que van passar per l’hospital també hi havia voluntaris, com aquest que hi arribà l’agost de 1809:

«Llit 5. Se admet en clase de malalt Domingo Cané, voluntari del Tercio de Vallès, 8ª Companyia, en virtut de la baixa fecha 29 dels presents. Firmada Joan Calsada.

Ha marchat lo antedit Domingo, curat de sa enfermedat, als 6 dias setembre.»

El 14 de juliol de 1810 hi van ingressar dos soldats, que venien acreditats amb el document corresponent:

«Copia de una baja. 2º Batallón, 1ª Sección, 3ª Compañía. Pase al Hospital de esta el soldado de dicha José Norell, llevándose las prendas que al respaldo se expresan. Cambrils 14 julio 1810.- José Coromina.- Con mi intervención, Mariano Brotons. Pase al Hospital de San José.- Gimbernat, administrador.»

«4º Batallón, 1ª Sección, 3ª Compañía. Pase al Hospital de esta plaza el cabo de dicha compañía Francisco Elías, llevándose las prendas que al respaldo se expresan. Cambrils, 14 julio 1810.- José Coromina- Con mi intervención- Bariano Brotons. Pase al Hospital de San José. Gimbernat, administrador.

Murió dicho cabo a las 8 de la mañana del día 16 de dichos mes y año.»

 

També hi trobem algunes persones que la guerra havia desplaçat lluny de les seves poblacions: entre altres, tres membres de la família Jardí, que figuren com a «expatriats» de Tivissa.

Més penós encara és el pas per Cambrils de Madalena Vidal, que el 12 de maig de 1810 va entrar a l’Hospital; l’escrivà va anotar: «diu ser muller de un soldat, y acaba de ser presonera en Zaragoza. Se ha despachat dita malalta ab pase fins a Tortose vuy dia 25 maig». Notícies com aquestes es relacionen tant amb els trasbalsos que els conflictes bèl·lics provocaven en la població civil, com amb la posició de Cambrils vora el camí reial.

Al document hi veiem també que molts dels ingressats morien, sens dubte per la precarietat de les condicions higièniques i dels mitjans de curació. Les anotacions de les defuncions estan assenyalades al marge amb uns signes que les fan visibles a simple vista: en les primeres hi van dibuixar dues tíbies entrecreuades, més endavant hi van afegir una calavera i finalment ho van substituir per una creu.

 

Arxiu Municipal de Cambrils

Julio Antonio i el Monument als Herois de Tarragona (2a. Part)

Continuem amb la ressenya que des de la plana web del Museu d’Art Modern de Tarragona ens fan de la realització del Monument dels Herois de Tarragona de 1811, realitzada per l’escultor Julio Antonio.

El 23 de setembre de 1910 es posa la primera pedra del monument al seu emplaçament, a la Rambla de Sant Joan, a la cruïlla amb els carrers de Cañellas i d’Ixart; al maig de 1911 ja s’havia alçat el basament i l’enjardinament, però la malaltia pulmonar que afectava Julio Antonio retardà l’execució definitiva.

A més, dificultats per a la concessió del bronze per a la fundició, portaren a que Julio Antonio no pogués veure la seva obra finalitzada, ja que morí el 23 de febrer de 1919.

Enrique Lorenzo Salazar, donant els últims detalls per la fosa del Monument, un cop desaparegut Julio Antonio

 

Finalment, l’any 1920, l’Ajuntament de Tarragona delegà en el deixeble de Julio Antonio, Enrique Lorenzo Salazar, la responsabilitat de la supervisió de la fundició que es contracta amb l’empresa Mir y Ferrero de Madrid.

El 9 de febrer de 1922 es mostra per primer cop l’obra al Museo de Arte Moderno de Madrid, abans del seu trasllat a Tarragona.

 

Després de l’èxit aconseguit per l’escultura a Madrid, resultà incomprensible el posicionament d’un sector de ciutadans qüestionant la ubicació de l’escultura a la Rambla de Tarragona, les raons eren:

– que podia restar visualitat i perspectiva al passeig.

– que l’exhibició pública d’un grup escultòric de figures nues podia ofendre els possibles vianants.

La polèmica es reflectí amb les diverses opinions en favor i en contra que aparegueren respectivament al Diari de Tarragona i a La Cruz. El resultat fou la col·locació del Monument al Museu Arqueològic de Tarragona, aleshores situat en una part de l’edifici Consistorial, a la plaça de la Font de la ciutat.

Tot i això, una part de la ciutadania continuava demanant a l’alcalde de Tarragona, Andrés Segura y Donato, que el monument fos cobert amb un llenç, i una cantarella, amb la música d’ “Ai mare” corria de boca en boca, ironitzant sobre la situació, que deia: Les dames estropejoses a l’Alcalde han fet compliment i han dit al Senyor Segura que tapi aquell monument.

La instauració de la II República, l’any 1931 propicià la col·locació definitiva de la peça en el lloc que inicialment s’havia escollit, i el 24 de setembre del mateix any s’inaugurà oficialment el Monument en presència de les autoritats locals de la mare i altres familiars de Julio Antonio.

Julio Antonio i el Monument als Herois de Tarragona de 1811 (1a. Part)

 Cal visitar el Museu d’Art Modern de Tarragona per poder gaudir d’una magnífica exposició permanent sobre l’emblemàtica obra del Monument dels Herois de Tarragona de 1811, que va ser realitzada per l’escultor Julio Antonio, així com de la vida i obra d’aquest genial artista.

Us passem a continuació una breu ressenya que es mostra i que podeu ampliar, en la plana web del Museu.

El 24 de desembre de 1909 l’Ajuntament de Tarragona acordà la realització d’un monument en memòria dels defensors de la ciutat del setge del general Suchet, el 1811.

El promotor fou Marià Rius i Montaner, primer Comte de Rius, qui aportà 11.000 pessetes a la iniciativa, mentre l’Ajuntament de la ciutat en concedia 14.000.

L’11 d’abril de 1910, la Corporació Municipal convocà un concurs de caràcter restringit per a la seva execució, convidant a: Carles Mani, Anselm Nogués i Julio Antonio. El jurat estava integrat pels escultors Josep Llimona i Miquel Oslé, el catedràtic de dibuix de l’Institut de Tarragona, Francisco de Cidón, i l’historiador Emili Morera.

Julio Antonio fou l’artista guanyador del concurs amb un dels dos projectes que havia presentat, la notícia es donà a conèixer el 9 d’abril de 1911. En la memòria del projecte Julio Antonio escriu: …huyendo de todos los repudiables monumentos a los héroes de la independencia inaugurados efímeramente, en que todo se ha resuelto con escopetas, morriones, espadas, cañones y figuras inverosímiles i de pésimo gusto… he sentido y siento como escultor dar la sensación de heroísmo por medio de la forma desnuda más bella y armoniosa que mi inteligencia y mis fuerzas alcancen.

Un cop acabat l’esbós definitiu en bronze, l’Ajuntament de Tarragona sol·licità un judici del grup escultòric a Ramón de Valle Inclán i a Julio Romero de Torres professors d’estètica i de vestidures, respectivament, de l’Escuela Superior de Bellas Artes de Madrid, que el valoraren com una obra que «por su sentido artístico, fuerza emotiva y factura inmejorable, puede considerarse como la más alta representación del arte contemporáneo».

 

 

 1er. Projecte de Carles Mani (1911)

 

 2on. Projecte de Carles Mani (1911)

1er. Projecte de Julio Antonio (1911)

 

2on. Projecte de Julio Antonio i guanyador del concurs (1911)

 

Projecte definitiu de Julio Antonio (1916)

Martí Franquès

Antoni Martí i Franquès neix a Altafulla E14 de juny de 1750, fill de la família dels Ardenya, per aquest motiu se li conegués també com Martí d’Ardenya, és un aristòcrata tarragoní que va saber fer-se un noble entre els científics més prestigiosos del seutemps.

Estudiant a la Universitat de Cervera, la seva preocupació cap a les millores en l’agricultura i la indústria li va fer impulsar en els seus dominis avenços en la indústria del cotó, la terrisseria o el cultiu d’oliveres. Home il · lustrat i del seu temps, a rebuf dels aires modernitzadors que bufaven impulsats per la Corona durant el regnat de Carles III, va ser el fundador a Tarragona de la Societat Econòmica d’Amics del País el 1786, any en què també va ingressar a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Interessat pels estudis del francès Lavoisier, entre 1788 i 1790 realitza els experiments més importants de la seva vida, consistents en descobrir la quantitat d’oxigen que hi ha en l’aire: agafant mostres d’aire del Teatre de la Santa Creu a Barcelona, situat a lesRambles, publicar la seva obra Memòria sobre la quantitat d’aire vital que es troba en l’aire atmosfèric i sobre diversos mètodes de conèixer-la. La importància de les seves investigacions ho farà viatjar a diferents capitals: el trobem a Madrid el 1795, a París i Londres el 1801 ia Berlín el 1805.

Partidari de les teories del suec Carl von Linneo sobre la sexualitat de les plantes (havia donat a conèixer la funció dels estams i pistils en 1729), teories que van intentar ser refutades per altres científics com l’italià Lazzaro Spallanzani, exposa diferents cultius a diversos experiments (canvis d’orientació, forma de plantar les llavors per veure com evoluciona la planta, les sotmet a diferents graus d’insolació, …) i confirma la teoria de Linneo en el seu estudi Experiments i observacions sobre els sexes i fecundació de les plantes, publicat el 1791, influint postivamente en l’il · lustre botànic britànic Joseph Banks.

La seva fama i el seu rigor faran que sigui cridat per l’Acadèmia de França i col · labori en els estudis per mesurar el Meridià de París. Viatger incansable, veu les seves obres publicades a Amsterdam, Brussel · les, Londres o París, des de 1798 instal · la la seva residència en el seu palau del carrer Santa Anna de Tarragona, on tindrà no només la seva biblioteca personal sinó també un bon laboratori i una important col · lecció de minerals . Els seus coetanis li tindran un gran respecte per la seva seriosa metodologia així com pel seu rigor científic.

El seu esperit il · lustrat no va poder menys que sentir contrariat amb la invasió de Napoleó i l’esclat de la Guerra de la Independència el 1808. Allistat a les Milícies Urbanes, en el setge de Tarragona de 1811 el seu fill, oficial de les mateixes, va morir estocando francesos al Pla de la Seu i ell va veure com la seva casa era saquejada i la seva imponent col · lecció i les seves notes eren dispersades i destruïdes, de manera que malauradament només han arribat fins a nosaltres les notes dels anys 1816-1826.

Acabada la guerra el trobem promovent la carretera entre Tarragona i Lleida, i el 1822 signa un manifest per la recuperació de la Universitat de Tarragona, alhora que realitza un estudi pioner sobre la millor fecundació de les garroferes.
Morirà el 20 agost 1832 mentre li llegien els Annales de chimie et de physique.

Firmat: Paco Tovar

Pere Virgili i Bellver: Cirurgià Major de la Real Armada Espanyola

 Pere Virgili i Bellver, considerat com el restaurador i renovador de la cirurgia a Espanya al segle XVIII i precursor de la florent cirurgia del segle XIX., va néixer el 15 febrer 1699 a la població de Vilallonga del  Camp (Tarragona).

Diferents autors i diferents pàgines electròniques com mcn.biografias ens apropen al seu important figura.

Fill de pagesos, va començar a practicar de barber i als catorze anys va passar a l’Hospital de Tarragona com sangrador, on va romandre un temps formant-se. Amb disset anys se’n va anar a Montpeller per estudiar medicina, acabant l’especialització en cirurgia amb 24 anys.
En 1724 va ingressar com a cirurgià en els Reals Exèrcits, quan va ingressar com a militar a l’Hospital Reial de Tarragona; des d’allí va passar al de València com a practicant major. En el Lloc de Gibraltar va ser cirurgià ajudant a l’hospital que es va crear a Algeciras, on aviat va ascendir a cirurgià major. En aquesta ciutat va conèixer precisament al cirurgià Jean La Combe, cridat per Felip V per elevar el nivell dels cirurgians de l’Armada. La Combe estava projectant en aquests moments la creació d’una escola al Reial Hospital de l’Armada de Cadis, en la qual, entre altres coses, existiria l’obligatorietat d’assistir a les demostracions anatòmiques. Virgili va trobar tan suggestiu el projecte, que va decidir abandonar l’Exèrcit per passar a Cadis a les ordres del cirurgià francès com a ajudant de cirurgià major de l’Armada. Va viatjar de nou a París i per tres vegades a Amèrica, el que li va servir per prendre contacte amb els problemes reals d’un cirurgià en un navili.
Se li va destinar a una Flota d’Índies al comandament del tinent general Rodrigo Torres amb les que va estar realitzant viatges a Terra Ferma i Nova Espanya, així com a Cuba, començant l’any 1738 i romanent fins a 1740. En el mateix any va ser nomenat per Reial Cèdula Cirurgià Major de l’esquadra, pertanyent al Departament Marítim del Ferrol.
L’any 1743 va demanar llicència per passar a París a acabar de perfeccionar les seves tècniques, d’on va tornar l’any 1745, passant a demostrar els seus nous coneixements va defensar la cirurgia. Aquest mateix any, a petició seva, s’ordena i obliga els propietaris i capitans dels vaixells de Carrera d’Índies a portar en els seus viatges com a mínim un barber-sangrador per vaixell.

Reial Col·legi de Cirugia de Cadis

 

L’any 1747, va elevar un memorial al rei D. Ferran VI, en el qual li indicava la manca de cirurgians en l’Armada, causa per la qual un gran percentatge de morts es produïen per no poder ser atesos els malalts. El resultat d’aquesta demanda va ser que l’any següent va fundar el Reial Col·legi de Cirurgians de l’Armada, a Cadis, origen dels altres col·legis de Cirurgia que es van anar creant per tot Espanya a partir d’aquest moment.
Per Reial Ordre del dia 4 gener 1749 se li va ascendir a Cirurgià Major de la Reial Armada.
Virgili va arribar a ostentar fins i tot títol de noblesa. A causa de la seva fama, va ser cridat el 1758 a la Cort, al principi com a metge de la reina Bàrbara de Bragança i més tard del propi Ferran VI. Encara que va mantenir la seva vinculació amb el Col · legi de Cadis, del qual va continuar sent director, la seva estada a Madrid va suposar una disminució de la seva activitat científica, agreujada a més per les polèmiques amb Vicente López sorgides amb motiu de la malaltia de la reina, i les ja antigues amb els protometges de l’Armada, que volien monopolitzar les institucions professionals dels cirurgians.

L’arribada del nou monarca Carles III va ser també al principi negativa per Virgili, que va ser jubilat com a cirurgià de cambra. Tanmateix, la seva inactivitat va ser curta, ja que aquest mateix any (1760) va projectar la fundació d’un nou col·legi de cirurgia a Barcelona i, malgrat l’oposició mantinguda per la Universitat de Cervera, va poder dur a feliç terme el projecte, amb la ajuda del cirurgià de cambra Pere Perchet. En 1764 es va inaugurar el Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona, situat al costat del vell hospital de la Santa Creu i amb les mateixes característiques estructurals i idèntiques activitats que el Col·legi gadità.

 Reial Col·legi de Cirugía de Barcelona

Entre els seus treballs de més mèrit, va estar la «Memòria sobre la broncotomía» que en any de 1743, es va publicar a París, per l’Acadèmia de Medicina i «Compendi del art d ‘assistir» publicada a Barcelona l’any 1765.
Va morir després d’una llarga inhabilitació per causa de problemes greus reumàtics a la ciutat de Barcelona el 1777.
En 1780, Antonio Gimbernat i Mariano Ribas, deixebles de Virgili a Cadis, van fundar el Real Col·legi de Sant Carles a Madrid, on també es formaven cirurgians civils.
Virgili va mantenir vinculacions molt estretes amb les més importants figures científiques del moment, com Antonio d’Ulloa i Jorge Juan, i va participar activament en l’Assemblea amistosa i literària que aquest últim va fundar a Cadis. Va ser cap i mestre d’una important escola de cirurgians que va comptar entre les seves files noms de la talla de Francisco Canivell, Diego de Velasco, Francisco Villaverde, Francisco Puig i, sobretot, el seu més immediat successor, en qui va culminar la cirurgia espanyola del segle XVIII: Antoni de Gimbernat.
L’any 1893 el seu retrat va ser penjat a la Galeria de Catalans Il · lustres de l’Ajuntament de Barcelona.
L’hospital militar de Barcelona ha passat a anomenar-se Parc Sanitari Pere Virgili, en honor seu un cop ha deixat les activitats militars per donar pas a activitats civils.
Porta el seu nom un premi de cirurgia atorgat per l’Ajuntament de Cadis, la Reial Acadèmia Nacional de Medicina i la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Cadis.

 A Vilallonga del Camp i gestionat pel Centre d’Estudis Doctor Pere Virgili, hi ha el Museu-Arxiu que porta el seu nom i que va ser inaugurat l’any 2000. El Museu acull una exposició permanent dedicada a la cirurgia del segle XVIII i del qual parlarem amb més extensió en un altre article del nostre bloc.

Bonaventura Hernández Sanahuja (Tarragona 1810-1891)

Un dels personatges més importants dins de l’arqueologia del segle XIX, a les nostres comarques, va ser sens dubte Bonaventura Hernández Sanahuja. Serveixi aquesta breu biografia per recordar un dels tarragonins que va néixer en plena Guerra del Francès.

 

Va néixer a Tarragona l’any 1810, al número 30 del carrer Merceria, fill d’una família de menestrals i comerciants. El seu pare trasllada a Tarragona, des de Barcelona, el seu negoci de passamaneria.
Cursa humanitats al Seminari de Tarragona i a la Llotja de Barcelona, estudia també a l’Escola de Dibuix de la plaça del Pallol.
L’any 1844 es crea la Comissió Provincial de Monuments amb la finalitat primera de protegir el patrimoni i es funda la Societat Arqueològica Tarraconense amb interès similar.
L’any 1845 Bonaventura Hernández ingressa a la Societat Arqueològica i també va ser nomenat soci de mèrit de la Societat Econòmica d’Amics del País.
El mes de març de 1850 va tenir lloc la trobada de l’esmentat sepulcre egipci, fet que el portà a difondre una sèrie d’informes a acadèmies espanyoles i europees. Després d’una important polèmica Hernández Sanahuja reconsidera la seva cronologia i rectifica les opinions inicials.
L’any 1851 va ser nomenat responsable del Museu Arqueològic i més endavant, l’any 1853, l’Acadèmia de la Història, de la qual era membre des de 1851, el va designar Inspector d’Antiguitats.
El seu càrrec i la seva vàlua com a arqueòleg van fer possible la salvació de moltes troballes, tant a la Pedrera com en altres sectors. L’arqueòleg Hernández veia en el mètode denominat estratigràfic utilitzat per geòlegs una forma efectiva d’estudiar.
Els treballs de restauració de l’aqüeducte de les Ferreres (1854 i 1856), fets per encàrrec de la Comissió de Monuments, li reportaren prestigi internacional.
L’any 1870 va participar activament en les accions dutes a terme per part de la Comissió de Monuments i la Societat Arqueològica per evitar la destrucció de la muralla romana de Tarragona.
D’entre les seves obres podem destacar l’Indicador arqueològic de Tarragona (1867), Tarragona en poder dels àrabs (1882), Opuscles històrics, arqueològics i monumentals (1884), El Pretori d’August a Tarragona (1888), Història de l’antiga ciutat de Tarragona (1891) i el Catàleg del Museu Arqueològic de Tarragona (1894).

José Sánchez Real: Un il•lustre tarragoní

Serveixi aquest article per homenatjar el Professor Sánchez Real, un incansable investigador amb el qui vaig tenir l’ocasió de col · laborar en nombroses ocasions, i que en va fer descobrir la Tarragona de 1800 ara ja fa molts anys. Algunes de les seves més importants i conegudes obres sobre la Tarragona de 1800 son la Defensa de Tarragona en 1811 (1982 ) i Port de Tarragona, 1802-1829 (1995).

José Sánchez Real neix el gener de 1918 a Gaucín (Màlaga), passa la seva infància a Figueres (Girona) i la seva joventut a Màlaga i Granada, on es llicencia en Ciències Químiques el 1940.

El 1943 passa a ser el catedràtic d’institut més jove d’Espanya obtenint la càtedra de química amb només 25 anys a l’Institut «Antonio Martín Franquès» de Tarragona «traslladant juntament amb els seus pares i germana a Tarragona. Inicia la seva tesi doctoral el 1944 a la Universitat de Barcelona i al CSIC, sota la direcció del Doctor José Pascual Vila, encara que durant l’estiu de 1944 per motius familiars va estar treballant-hi a la Universitat de Granada. El 1948.11.16 va defensar la tesi «Obtenció de àcid ganma-benzoilbutirico i derivats «a la Facultat de Ciències de Madrid.

El 1956 obté la càtedra de didàctica de la química a l’Escola Normal de Tarragona i el 1967 la de professor en els ensenyaments professionals (Universitat Laboral de Tarragona). El 1954 obté el títol de mestre, per complaure els desitjos del seu pare, professió aquesta, la de mestre de primària, que no va arribar a exercir mai. El 1950 és nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola de la Història, el 1954 l’Institut Arqueològic Alemany, el 1985 de l’Acadèmia de les Belles Arts de Sant Jordi i el 1994 de la Reial Acadèmia de la Cultura Valenciana.

 El 1967 es trasllada a València on continua com a docent a l’Institut Isabel de Villena i a l’Escola de Magisteri Ausiàs March, tot i que torna en vacances a Tarragona. Després de la seva jubilació com a docent, per la qual molts l’han conegut com «Professor Sánchez Real» a principis dels 80 torna a Tarragona on continua la seva tasca com a historiador i escriptor.

El 1994 és nomenat fill adoptiu de Tarragona, el 1998 fill adoptiu de Constantí (Tarragona) i rep el Premi Servir del Rotary Club de Tarragona.

Els últims anys de la seva vida els va viure retirat de l’activitat docent i investigadora amb la seva dona, fills i néts a València.

Va morir als 90 anys d’edat envoltat de la seva família a València el 25 d’abril de 2008.

Va publicar més de 1.000, entre articles i llibres, dels seus dos grans passions que han estat l’ensenyament i divulgació de la ciència i la investigació històrica. Entre les obres més conegudes podem destacar: La història dels hospitals, El braç de Santa Tecla, Defensa de Tarragona en 1811, La construcció d’una campana, El Port de Tarragona, i les excavacions de la muralla romana de Tarragona.

Amb la curiositat com a bandera, després d’arribar a Tarragona aquest inquiet catedràtic encomanar la seva passió a altres professors i junts es van dedicar a excavar, classificar i fotografiar tot el que trobaven a Tarragona i en pobles del voltant com Altafulla, Renau, l’Arboç o Montblanc. El resultat d’aquelles expedicions segueix vigent cinquanta i seixanta anys després. Que no és poc. Els seus estudis van obrir camí i va abastar àmbits en què ningú abans havia reparat. Va fer les primeres excavacions estratigràfiques de Tarragona en el claustre de la catedral i a la muralla romana. Sánchez Real va ser membre de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense i també l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

Defensava les seves tesis amb rigor i propiciar debats i per sobre de tot la reflexió, encara que les seves tesis no fossin compartides per tots i susciten, sovint, controvertits debats amb arqueòlegs i historiadors coetanis. I no va deixar de fer-ho durant dècades. Molts dels seus treballs van ser recollits en la seva Obra menor, editada per la Diputació de Tarragona, la qual recollia els seus primers articles publicats al Diari Espanyol i el Diari de Tarragona. Posteriorment es van publicar quatre volums més. Sempre disposat a lliurar batalla per allò en el que creia, va ser sonada la seva oposició a la construcció de l’actual centre comercial Parc Central, ubicat sobre una basílica paleocristiana. Aquella lluita la va perdre, però Tarragona li deu molt a aquest polifacètic químic.

 

Elies Torres Claravalls

 

August Ferrer-Dalmau i el Setge de Tarragona de 1811

 

Tarragona està d’enhorabona. Despre´s de molts anys, per fi un pintor s’atreveix a pintar un quadre basat en el Setge de Tarragona de 1811.

Malauradament pocs artistas, exceptuant el celebèrrim Josep Cusachs i el no menysimportant josé Vázquez i Bardina, han prestat atenció als fets esdevinguts durant els 56 dies que va durar el Setges de Tarragona. Afortunadament el nostre desconegut setge està, per diferents camins i circumstàncies, recuperant en pocs mesos el temps perdut i sortint a la llum com és de merèixer.

Gràcies al nostre gran amic i col·laborador en el Projecte Tarragona 1800 Francesc Pintado, un dels més importants especialistes i col·leccionistes d’armes napoleòniques d’Europa, Tarragona tindrà el primer quadre realitzat per l’internacional pintor barceloní, Ferrar Dalmau.

Tot i ser un encàrrec personal del mateix Pintado, crec que també será una miqueta de tots els tarragonins amants de la nostra ciutat.

Si voleu tenir més información sobre aquest quadre, d’unes mesures més que considerables 100 x 80 cm., i veure més fotografíes d’ell, no dubteu en anar-vos als nostres links i teclejar http://guerrasnapoleonicas.blogspot.com

Per la nostra part, no ens queda més que felicitar al Francesc pel seu “capritx” envejable i mostrar unes imatges del quadre en procés de realització.

Antonio Fernando de Echánove i Zaldívar. L’Arquebisbe perseguit

 

 A la Capella de la Mare de Déu del Claustre hi ha enterrat, D. Antonio Fernando de Echánove i Zaldívar,que va ser arquebisbe de la ciutat de Tarragona des de l’any 1825 fins el 1854. És dons l’últim arquebisbe del període que Projecte Tarragona 1800 vol donar a conèixer.

Va néixer a Otxandiano, el 28 de maig de 1768. Fill d’Antonio de Echánove, de la anteiglesia de Mañaría (Biscaia) i d’Engràcia Zaldívar, d’Otxandiano (Biscaia).

Va estudiar jurisprudència a la universitat d’Oñate, on va ocupar el càrrec de rector. Fou ordenat de prevere el 1792 i després de diferents oposicions a càtedres i prebendes, va restar de mestre d’escola a la Seu de Santiago. Va deixar aquesta dignitat per ser abat de La Granja, el 29 de juny de 1818. Va ser preconitzat a Roma amb el títol de bisbe de Leucosia el 2 d’octubre del mateix any i consagrat a l‘església de Sant Antoni del Prado, de Madrid, el dia 10 de gener següent. En aquella abadia hi estigué fins que, el 26 d’octubre de 1825, el rei el va presentar per la Metropolitana de Tarragona. Va ser preconitzat a Roma el 13 de març de 1825.
A la mort de Ferran VII, el nostre arquebisbe va ser víctima de tota mena de persecucions, que culminaren l’any 1835, amb ocasió de la cremadissa de convents, amb l’assalt i saqueig del seu palau. Amenaçat de mort, i sense trobar en les autoritats locals la protecció deguda, va marxar a Maó dins una corbeta anglesa. Allí tampoc no va trobar la tranquil·litat i protecció que necessitava, i es va refugiar en un buc francès que el portà a Tolon. D’allí va passar a Niça i més tard a Roma, on va viure amb tota austeritat a la casa missió de Montecitorio.
Va retornar a la seva arxidiòcesi el 1845, amb l’encàrrec també de les de Girona i Tortosa. Va ser prelat domèstic de Sa Santedat, Gran Creu de Carles III i senador del Regne.
Va morir el 15 de novembre de 1854, als 86 anys.

Sepultura de l’arquebisbe a la capella de la Mare de Déu del Claustre

Carles IV i la Guerra Gran (2a.Part)

La Guerra Gran, també coneguda com la Guerra dels Pirineus, Guerra del Rosselló o la Guerra de la Convenció, un episodi de les Guerres de la Revolució Francesa, fou un conflicte bèl·lic en què s’enfrontaren el Regne d’Espanya i la República Francesa, entre el 1793 i el 1795.

Antecedents

La Convenció Nacional va considerar que hi havia un clima adient a Catalunya i el País Basc, que havia esclatat amb els rebomboris del pa, que facilitarien el seu objectiu d’eliminar els Borbons i alliberar Espanya del vell ordre, i que havien de trobar prou suport en aquestos territoris, de manera que el 7 de març de 1793, un cop ja havia trencat relacions amb les Províncies Unides i el Regne de la Gran Bretanya va declarar la guerra a Espanya, i el dia 23 el govern de Manuel Godoy ho va fer a la Convenció en resposta a l’execució de Lluís XVI de França, alhora que es decretava l’allistament voluntari.

 

L’atac espanyol

La progresió cap a Perpinyà quedà interrompuda quan els espanyols foren aturats dos cops a prop de la ciutat, a la Batalla del Mas del Comte el 17 de juliol, i a la batalla de Parestortes, de manera que els espanyols es retiraren a posicions més segures acampant a Pontellà, mentre es reben 5.000 homes de reforç portuguesos. Entretant, els espanyols participen en el Setge de Toló a partir de finals d’agost, amb un estol dirigit per l’almirall Juan de Lángara i tropes de terra que surten de Roses.

El contraatac francès

Amb els reforços enviats pel comte d’Osuna i el Comte de La Unión, les tropes portugueses i l’estol britànic que operava a les costes mediterrànies, els espanyols venceren a la batalla de Trullars el 22 de setembre de 1793 quan els francesos atacaren les seves posicions, tot i que després va haver de retirar-se a el Voló per manca de prou reforços, havent ocupat el Rosselló entre l’abril i el setembre de 1793, mentre els francesos ocupaven breument la Baixa Cerdanya i feien un primer intent d’envair l’Empordà.

Ricardos anà a Madrid a demanar més suport a Manuel Godoy per a la campanya, deixant el comandament a Pedro Agustín Girón, Marquès de las Amarillas, però Ricardos acabà morint de pneumònia, mentre el general francès Jacques François Dugommier recapturava el terreny el maig de 1794 després de vèncer l’1 de maig a la batalla d’el Voló, i ocupant Portvendres, on el general Comte de la Unión disposava de 400 nobles francesos de la Legió Panetier.

  General Ricardos (1727-1794)

Per altra banda, el 25 de juliol el general Jacques Léonard Muller dirigí les tropes franceses que entraren al País Basc i hi ocuparen Pasaia, Hondarribia i Sant Sebastià a l’espera de l’ordre d’entrada a Catalunya.

 

General Jacques François Dugommier (1738-1794)

 

Entrada al Principat

Els francesos entren finalment a l’Empordà per Sant Llorenç de la Muga, on després de diferents combats, les tropes espanyoles foren vençudes a la Batalla del Roure (17 al 20 de novembre de 1794) on moriren els generals Dugommier i el Comte de la Unión; els espanyols es desmoralitzaren i fugiren; el general francès Dominique Catherine de Pérignon va prendre la ciutat de Figueres el 28 de novembre.

Al Principat es va organitzar una defensa d’uns 20.000 soldats, miquelets i sometents al càrrec de José de Urrutia que va contenir el front, que es va estabilitzar a l’Empordà mentre continuava la defensa del Setge de Roses fins la caiguda de la ciutat el 3 de febrer de 1795 i evacuació via marítima després d’uns mesos de setge.

Nova ofensiva espanyola

Les tropes espanyoles a Catalunya van iniciar una nova ofensiva, derrotant les tropes de Perignon a la batalla de Pontós el 11 de juny, i del 25 al 27 de juliol les tropes comandades pel general Gregorio Garcia de la Cuesta van atacar la Cerdanya, fent capitular les guarnicions franceses de Puigcerdà i Bellver de Cerdanya. Tanmateix, al front basc els francesos entraren a Bilbao i Vitòria,  arribant fins i tot a ocupar Miranda de Ebro, la qual cosa va dur Espanya a capitular i signar la pau de Basilea, que va acabar amb la guerra el 1795.

El 1796 es signà l’aliança de la monarquia espanyola amb la República Francesa contra el Regne Unit, amb la qual cosa, arran de la derrota espanyola a la Guerra Gran, va continuar la supeditació d’Espanya a França iniciada a l’època dels Pactes de Família.