“L’Assalt “ 2012 Visió fotogràfica segons l’Alfred Redondo

 Ofrena floral de “Projecte Tarragona 1800”

 

 

L’ASSALT: L’Acte commemoratiu del 201 Aniversari del Setge de Tarragona -28 de juny 2012-

 Ahir, dijous dia 28 de juny, va tenir lloc l’acte commemoratiu del 201 aniversari del Setge de Tarragona de 1811. Aquest acte, cloenda a tot una sèrie d’activitats, molt minvades per la crisis econòmica, però de gran contingut didàctic i cultural, han estat portades a terme de manera brillant, per l’Associació “Setge de Tarragona 1811” amb la col.laboració de l’Ajuntament de Tarragona.

Ahir, Projecte Tarragona 1800, va tenir l’honor de poder participar en l’organització de l’acte més emblemàtic i popular de tots els organitzats per l’Associació “Setge de Tarragona 1811”.

A les 20.00 h i amb una puntualitat britànica va començar la commemoració al Herois de Tarragona, davant del seu monument a la Rambla Nova de Tarragona. L’acte, moderat pel Sr. Elies Torres, coordinador de la cel.lebració, començà amb els parlaments del President de l’Associació “Setge de Tarragona 1811”, al Sr. Joan Ribas i el Regidor de l’Ajuntament de Tarragona, al Sr. Paco Zapater en representació de l’alcalde, que estava absent per motius de salut.

A continuació es portà a terme l’ofrena floral al monument per part de l’ajuntament de Tarragona, i que aquest any es feu extensiva a totes les Institucions, Entitats i Associacions de Tarragona que ho volguessin fer. Per ser el primer cop van ser un total de 15 entitats les que ho van fer: Ajuntament de Tarragona, Generalitat de Catalunya, Diputació de Tarragona, Subdelegació del Govern, Consell comarcal, CIU, CDC, Gremi de Pagesos, Agrupació d’Associacions de Setmana Santa, Ass. La Salle de Tarragona, Ass. Presa de Jesús, Veïns del Fortí de l’Oliva, Ateneu de Tarragona, Assemblea Nacional Catalana del Tarragonès i la nostra associació, que no hi podia faltar, Projecte Tarragona 1800. Destaquem, com a curiositat , l’ofrena floral que va fer la Massana International Society, un estament vinculat a l’Organització Napoleón de París.

Un cop finalitzada l’ofrena floral i després de la tradicional “Crida” comença el ja popular “’Assalt” amb més de 250 timbalers i un gran nombre de públic que a “Toc de Setge”, desfilà pels carrers més emblemàtics i significatius d’aquell dia 28 de juny de 1811. En un recorregut idèntic el realitzat per les tropes franceses el dia de la presa de la ciutat, els tarragonins enfilaren el carrer Assalt, la Rambla Vella, la Plaça de la Font, el Carrer Major i les Escales de la Catedral, on dipositaren una espelma amb record als herois anònims que defensaren i moriren aquells dies per Tarragona.

Un cop ja el Pla de la Seu, un repic frenètic i ensordidor del timbalers donà pas a un silenci colpidor que enfilà els últims moments de l’acte. L’ofrena floral davant de la placa commemorativa de la caiguda de la ciutat,  per part de l’Associació “Setge de Tarragona 1811” i l’últim parlament, tancà un acte que amb tres “Visca Tarragona”, s’endugué l’aplaudiment massiu de tots els tarragonins que estaven presents en el Pla de la Seu.

Un repic de Campanes, a càrrec del Campaners de la Catedral de Tarragona, i que durà exactament 15 minuts, acomiadaren a poc a poc tots els que vam ahir van viure el moment.

Tot i que en propers articles us anirem  penjant fotografies de l’acte, realitzades pels nostres fotògrafs, us fem arribar les primeres impressions que el diari Mes Tarragona, ha plasmat en les seves planes de bon matí.

 

La gastronomia a la Tarragona de 1800 (3a part)

L’Art de Rebosteria

La rebosteria de Juan de la Mata va influir molt probablement en les cuines de la noblesa catalana. Els nobles de Tarragona, emparentats i molt relacionats amb la burgesia barcelonina, sens dubte van importar moltes de les receptes de la cort.

Juan de la Mata va ser un reboster espanyol del segle XVIII famós per haver publicat un llibre titulat «Art de Rebosteria» (1786) i de subtítol: «… en què es conté tot gènere de dolços secs i en líquid, bescuits, torrons, nates, begudes gelades i de tots els gèneres, etc, amb una bona introducció per conèixer les fruites i servir-les crues «. Moltes de les preparacions tradicionals de la rebosteria espanyola actual es troben en el seu llibre.
Algunes referències de l’autor es coneixen per la informació de la portada del seu llibre en la qual esmenta que era natural d’Matalavilla (Lleó). La seva obra ha estat referència per als estudis històrics de receptes del segle XVIII i avui dia és font d’estudi d’origen de certs plats. Va ser reboster cap a la cort dels reis espanyols Felipe V i Ferran VI i influenciat pels corrents europees italianes i franceses.

Per al vostre delit us fem arribar en format PDF el seu magnífic llibre.

Arte de reposteria De Juan de la Mata

Memòria del Setge i ocupació de Tarragona

Encara avui degotegen interessants aportacions del Bicentenari del Setge de Tarragona, que vam cel.lebrar l’any passat. Ara fa uns dies vam assistir a la presentació de la medalla commemorativa realitzada per l’Associació del Setge de Tarragona 1811. Aquest passat dijous, un altre entitat, la Fundació Privada Mútua Catalana, va presentar una contribució més, dins els actes, ja fora de programa, de tant important esdeveniment històric.

Davant d’un multitudinari públic entregat, va tindre lloc a la sala d’actes del Centre Cultural El Pallol, la presentació del llibre “Memòria del Setge i Ocupació de Tarragona”- La Guerra del Francès en els fons documentals de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (1808-1814). El llibre, que ha estat escrit per Manuel Maria Fuentes, Joan Maria Quijada i Neus Sánchez, ha estat pulcrament editat per l’editorial Rafael Dalmau dins la Col·lecció Camí Ral.

En aquest acte no vaig poder res més que treure’m el barret, perquè porto barret, en molts sentits. En primer lloc, aplaudir a la Fundació Privada Mutua Catalana per la publicació d’aquesta obra, demostrant un cop més la seva entrega aferrissada, i més en els temps que corren, en pro de la cultura catalana i molt especialment en la difusió del patrimoni cultural i humà de Tarragona. Una fundació que va fer brillar el seu “glamour” amb una presentació del acte en “tempo” perfecte, carregat de contingut emocional i professional i, a més a més, guarnit amb unes brillants pinzellades de música clàssica, al son d’un “cantabile”violoncel.

Una impecable presentació del llibre a càrrec del Dr. Ramon Arnabat Mata i una cloenda del Director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, el Pvre. Manuel Maria Fuentes i Gasó, van acabar d’arrodonir aquests excepcional acte.

Pel que fa a la publicació, no avançarem res més, es tracta d’un buidat documental dels fons de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, sobre la Guerra del Francès a Tarragona. El “Memorial” del Canonge Ignasi Ribes, el centre d’aquest treball, en serveix per conèixer en tercera persona alguns dels esdeveniments que ell mateix havia viscut en pròpia persona durant els anys 1811-1813 en una ciutat destruïda i captiva pels francesos.

Caldrà dons gaudir d’una lectura acurada per a poder comprendre un mica més aquells esgarrifosos moments i no oblidar que tenim el deure de mostrar a les nostres generacions que som el relleu d’aquells ciutadans i ciutadanes de Tarragona que van morir, ara fa 200 anys, defensant la seva ciutat, la nostra ciutat.

Elies Torres Claravalls

 

Els jocs populars durant el regnat de Carles IV i Ferran VII

Molts dels orígens dels jocs que ens han arribat fins a l’actualitat es perden en la història. El país del canvi de segle seguia les tradicions heretades i plasmava en les obres dels més il · lustres artistes, la gran importància que tenien els jocs populars en la cultura del moment. Alguns dels més representats i alhora jugats eren:

1. Jocs infantils i juvenils.

Gómez i cols. (1992) considera que jocs i cançons infantils són pràcticament inseparables i, encara que és cert que en l’actualitat hi ha molts jocs on el moviment és el màxim protagonista (jocs esportius), hem d’acceptar, d’altra banda, que també hi ha jocs en els quals la cançó és tan important com el moviment que els acompanya, sobretot en les edats més primerenques i en festes populars i tradicionals. La major part del cançoner infantil, inclou cançons de bressol, cançons d’escola, de felicitació, per fer enfadar, etc., I en aquest sentit, hem rescatat en la pintura de Goya per a aquest apartat, les cançons que, evidentment, s’entonaven durant les activitats lúdiques i recreatives o jocs i que a continuació detallem.

Joc del Pas (1781)

 

El gronxador

El gronxador (1787)

 

El joc era practicat sobretot en sortides festives al camp i es realitzava lligant una soga a una branca molt forta d’un arbre on un company / a es senti i l’altre li impulsa al ritme de cançons com la següent:

«1,2,3,4,5,6, … 10, que se surti la nena del mecedero, si no es vol sortir que li donin que li donin amb el cap d’una paella».

 

El Balancí

El balancí (1780)

 

Aquest joc rau en balancejar dos o més nens en un tronc d’arbre, recolzat pel seu centre d’equilibri sobre unes pedres. En els extrems del tronc es sentin els participants contrarestant el pes, els qui gaudeixen amb el rítmic pujar i baixar. L’ús quotidià del gronxador prové de la Grècia antiga, i encara que era un element dissenyat en principi per a les nenes, segons Plutarc també l’utilitzaven els nens i vells per mantenir la seva condició física.

 

2. Jocs de rotllana.

Són jocs d’habilitat en què cal destresa, perícia, traça, enginy, etc. i relacions afectives. La competició és un element afegit com a objectiu de vèncer al grup contrari o superar alguna dificultat. La majoria de les classificacions del cançoner popular s’emmarquen les que acompanyen a aquest tipus de jocs dins de les cançons de correndero, rotllana, roda etc., On nens i adolescents entonaven càntics al capvespre. Entre ells hem seleccionat la gallineta cega i el ninot.

La gallina cega

En les places d’alguns pobles, aquest joc sol seguir practicant. És una variació del grup «la gallineta cega» en què a un se li venguin els ulls i se li fa donar diverses voltes sobre el seu eix longitudinal perquè perdi l’orientació, moment en què haurà de capturar a un company i endevinar qui és . El quadre de la gallina cega, de Goya, també rep el nom del «cullerot» a causa del artefacte (cullera de fusta) emprat per l’individu que es troba al centre del cercle.

La gallineta cega (1788)

 

En aquest joc els participants s’uneixen de les mans formant un cercle i van donant voltes i realitzant diferents moviments al compàs de diferents cançons, entre les quals podem assenyalar, com més conegudes:

«El pati de casa meva és particular, quan plou es mulla com els altres …».

«La rotllana de la patata …»

 

El ninot

Constitueix un tema graciós, on quatre mosses mantean a un titella a la prada del Manzanares. En el rostre d’algunes d’elles s’observa la maligna satisfacció amb que eleven a l’aire una figura ridícula vestida d’home. Sembla com si volguessin venjança burlant-se del sexe «fort». Avui aquesta diversió popular ha anat caient gradualment en desús, encara que no per això deixa de veure esporàdicament en comunitats juvenils que substitueixen el ninot per un company a qui mantean entre les rialles i cançonetes dels participants.
El nitot (1791)

Ja en els segles XVIII i XIX els jocs populars apareixen representats en les «Al · leluies», gènere literari popular en el qual podem trobar per primera vegada una secció estrictament infantil amb lectura i imatges per a nens. Generalment l’autor del text i el dibuixant de l’auca són desconeguts.

A la secció de Belles Arts de la Biblioteca Nacional de Madrid es conserva la col · lecció de vinyetes de Al · leluies «Jocs de la infància» del segle XIX.

La Medalla de Presoners Militars o de Sofriment per la Pàtria (1814)

L’11 de desembre de 1813 a Valençay se signa el tractat pel qual Napoleó reconeix a Fernando VII com a Rei d’Espanya i amb el qual recupera el tron, els territoris i les propietats de la Corona arrabassats el 1808. El Rei és alliberat i torna a Espanya el 14 de març de 1814.

(Col·lecció Particular)

 

Després d’uns mesos d’haver acabat la guerra, milers de presoners civils i militars que van estar captius a França tornen a casa. La quantitat d’espanyols deportats s’estima en uns 50.000, entre presoners de guerra, mariners, ostatges i individus sospitosos. Les seves condicions de vida van ser molt dures. Molts d’ells van intentar evadir-se, altres van prestar o rebutjar el jurament de fidelitat al Rei Josep I i ​​alguns es van allistar en l’exèrcit imperial. Els deportats il · lustres van ser empresonats en fortaleses, els soldats rasos es van dispersar en desenes de dipòsits o van formar batallons de treballadors.

Només en el Lloc de Tarragona van ser capturats entre 8.000 i 10.000 homes, segons les fonts. Un d’ells va ser el General Contreras que va estar presoner al castell de Boullon, de la qual va aconseguir escapar. D’altra banda gairebé tota l’oficialitat de la guarnició de Tarragona va estar presonera en Soissons.

Ferran VII, signa una reial ordre el 6 de novembre de 1814, en els termes següents:

«Volent el Rei nostre Senyor donar una prova de l’estima que li mereixen els individus militars, als que havent cabut la sort de presoners van ser conduïts als castells o tancaments, els uns sense altra causa que la seva constant adhesió cap al seu Reial Persona, i els altres per haver-se fugat, o intentat escapolir dels dipòsits, patint el afrontós càstig de ser portats amb un cadena de ferro al coll, s’ha dignat S. M., … concedir el distintiu d’una medalla d’or, de la mida i figura d’una pesseta per als oficials i Cadets, i de plata per a la tropa, amb una cadena gravada al voltant, i en el seu centre un castell amb la inscripció Sofriment per la Pàtria, la qual portaran uns i altres pendent del trau de la casaca o jaqueta, amb una cinta estreta de color groc amb els cants verds «.

Aquesta medalla seria el distintiu per als presoners militars i milícies urbanes que, fugats dels dipòsits, i capturats pel govern francès, van ser conduïts amb la cadena a diferents castells, per als que fugats i arribats a Espanya es van presentar en les seves unitats, els que van estar presos sense llibertat de moviments i els individus de tropa que van haver estat destinats als treballs públics, o tancats.

Es tracta llavors d’una condecoració creada per recompensar d’una manera públic a aquells militars que sent presoners dels francesos per la seva lleialtat al Rei van ser maltractats i van patir l’afront de ser portats amb una cadena al coll.

Al juny de 1815, s’autoritza el seu ús als individus no militars en les mateixes condicions que s’esmentaven per als militars.

Al Museu de l’Exèrcit, a més de les reglamentàries, es conserven algunes de fantasia.

 

La Batalla de Valls (3a.Part)

PONT DE GOI, 25 DE FEBRER DE 1809

El record de la Batalla de Valls quedà plasmat en la planimetria militar de l’època. En l’actualitat podem realitzar l’estudi de l’evolució de la Batalla de Valls detalladament a partir dels plànols editats per diferents exèrcits.

El plànols que us presentem, procedents del Ministerio de Defensa, donen per acabat l’article sobre la Batalla de Valls que us he volgut presentar en tres parts.

Francesc Murillo Galimany

La gastronomia a la Tarragona de 1800 (2ª part)

La cuina de Tarragona a imatge de la catalana es va nodrir de tota la tradició culinària popular del país rebent grans influències de les cuines d’altres regions espanyoles que seguien la tradició medievalista d’abans. La notable influència d’altres països, especialment de França i Itàlia, va influir en l’evolució de la gastronomia de Tarragona, especialment en les cuines de la noblesa i l’alta burgesia de les ciutats més importants del Corregiment de Tarragona.
Un dels llibres que va influir va ser el que avui presentem, el Nou Art de Cuina, portat des de Saragossa, i que va ser en el seu temps un clar referent de la cuina popular d’aquella època.

Joan Altamiras és el pseudònim d’un religiós franciscà de la Regular Observança, anomenat Fra Raimundo Gómez. Se sap que Altamiras va néixer en els últims anys del segle XVII a la vila de La Almunia de donya Godina i que va morir a Saragossa per l’any 1769. Entre els diferents convents en què va estar de cuiner destaca la seva presència al capdavant del Servei de la Cuina del Col · legi Sant Diego de Saragossa. Aquest era un dels Col · legis majors que hi havia a Saragossa i en el qual residien els estudiants franciscans que acudien a la Universitat. El col · legi estava localitzat al costat del monumental convent de Sant Francesc, el solar ocupa avui el Palau de la Diputació de Saragossa.
Els seus plats estan lluny del nivell adquisitiu que suposaven les receptes de Martínez Montijo o Joan de la Mata pels seus destinataris: els frares que han optat per una vida de sobrietat, i els indigents que eren alimentats per beneficència, i per recursos: sempre escassos. Per això Altamiras lloï el bon fer del cuiner virtuós que pot mitjançant la seva habilitat dissimular l’escassetat. Mètodes de cuina, aprofitament dels recursos i elaboració de plats acceptats pels costums gastronòmiques de l’Espanya del segle XVIII (la qual cosa ens porta a conèixer amb molta certesa la tradició d’aquest poble) són els elements més interessants d’aquesta obra.
L’acceptació de la seva obra Nou Art de Cuina va ser tanta que va esdevenir un dels llibres de cuina més editats del segle XVIII, i fins i tot del XIX, ja que durant aquests dos segles va arribar a ser l’obra amb més influència des del punt de vista culinari. L’obra, que evoca aspectes de la cuina anterior, amb la qual entronca, aporta elements veritablement nous, i el seu autor demostra ser un bon coneixedor de la cuina i la seva tècnica, alhora de saber escriure i transmetre el que desitja, sense faltar- moltes vegades la ironia i el bon humor. Es diu que es tracta de cuina conventual, ja que així es refereix en nombroses receptes, però, analitzat des de la perspectiva dels nostres dies, es pot veure el reflex de la cuina d’una ciutat tan important, llavors, com Saragossa i les preocupacions de qui bé podríem dir cuiner i gastrònom.

“El burgués d’Hamburg” (2ª.Part)

ELS UNIFORMES DE LES TROPES D’INFANTERIA LLEUGERA ESPANYOLA (1802)

En la segona part  us volem mostrar les làmines del manuscrit de Shur que escenifiquen diferents escenes quotidianes, més de caire relaxat i familiar, dels soldats dels dos batallons d’infanteria lleugera destinats a Dinamarca durant els anys 1807-1808.

Els castells a la Tarragona de 1800

Les estructures dels castells tal i com les coneixem avui en dia les podem situar pels finals del segle XVIII a les comarques de Tarragona, i més en concret a la població de Valls.

El 2 de febrer de 1801, per la Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls, un grup de vallencs i alcoverencs fan un pilar de 5 i un pilar de tres caminant en plena processó. Aquesta pot considerar-se la primera actuació castellera i, suposadament, el naixement de la Colla dels Pagesos, precursora de la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

L’any 1805 es documenta per primera vegada l’existència de dues colles castellers a Valls, la Colla dels Pagesos o Colla Alta i la Colla dels Menestrals o Colla Baixa, liderades pels germans Salvador i Josep Batet i Llobera respectivament. Ambdues colles van anar canviant de nom al llarg del temps i actualment hom vol creure que l’actual Colla Vella dels Xiquets de Valls és la continuadora de la dels Pagesos, i la Colla Joves dels Xiquets de Valls la dels Menestrals. La primera, que s’ha auto-atribuït estar documentada des de 1801, es va erigir com la colla tradicional mentre que la segona, fundada l’any 1812 pel cap de colla Josep Batet i Llobera, era de tendència lliberal. Per tot aquest valor històric, i especialment pel manteniment d’aquest art a través dels segles, la població de Valls és considerada el «Bressol dels castells».

L’any 1819 com a conseqüència de la mort d’un casteller es prohibeix a les dues colles de Xiquets de Valls actuar a la seva ciutat; prohibició que dura fins l’any 1834.

Històricament l’activitat castellera ha patit alts i baixos destacats (gairebé cíclics), lligats estretament a períodes de crisi o bonança econòmica, social o bèl·lica. Així doncs, per exemple, la Guerra del Francès (1808-1814) i la Primera Guerra Carlina (1833-1840), van sacsejar fortament l’activitat castellera

Ambdues colles no actuaven solament a Valls sinó que se solien desplaçar a comarques veïnes contractades per actuar en festes majors o altres celebracions. Els caps de colla administraven els diners rebuts i normalment disposaven de l’ajuda de la població local a l’hora d’alçar les construccions. Aquesta col·laboració va fer que posteriorment apareguessin dues colles més a Tarragona (la Colla dels Pagesos i la Colla dels Pescadors), ambdues amb un bon nombre de castellers vallencs.