La Batalla de Valls (1a.Part)


PONT DE GOI, 25 DE FEBRER DE 1809

En els primers anys del segle XIX, Valls era una vila d’uns 9.000 habitants, amb una economia eminentment agrària, tot i que amb un important sector industrial o manufacturer, basat en la indústria de l’aiguardent, de les pells i del tèxtil. El creixement demogràfic que havia experimentat al llarg del segle XVIII, havia provocat l’expansió urbanística de la vila, tot superant l’antic recinte emmurallat medieval amb la creació d’una sèrie de ravals que l’envoltaven. Als quals hi cal afegir el començament de la urbanització del camí del Pla, el qual esdevindria un dels principals eixos de l’expansió urbanística del Valls del segle XIX. Amb tot, en les primeres dècades del segle XIX, els ravals setcentistes i els incipients carrers que arrencaven d’aquests encara no estaven completament edificats.

En les primeres dècades d’aquell segle, Valls, així com la resta de Catalunya i de l’Estat, i de gran part d’Europa, es trobaren immersos en el context de les Guerres Napoleòniques, que en el cas concret de Catalunya i la resta de l’Estat convertiren els seus territoris en un camp de batalla entre els anys 1808 i 1814, quan tingué lloc la Guerra del Francès (aquest és el nom amb el que es coneix aquest conflicte bèl·lic a Catalunya, mentre que a la resta de l’Estat ho és amb el nom de Guerra de la Independència). A mitjans del 1808, l’emperador dels francesos, Napoleó Ier, va aprofitar la inestabilitat de la monarquia espanyola per aconseguir fer-se amb el control de gran part de la meitat nord dels territoris de l’Estat i, en darrer terme, amb la mateixa corona, que cedí al seu germà Josep. Els partidaris del rei Ferran VII (el monarca que només feia uns mesos que havia arribat al tro, després d’obligar a abdicar al seu pare, Carles IV) i gran part del poble s’hi oposaren, protagonitzant aldarulls contra les tropes franceses que s’havien establert al territori, els quals tingueren el seu màxim exponent a Madrid, en la revolta del 2 de maig de 1808. A partir d’aquella data, però sense massa connexió amb aquell fet, les diferents regions que no estaven controlades per l’exèrcit francès s’aniran aixecant contra aquelles tropes i contra Josep Ier, i de retruc, sovint també ho faran contra les autoritats de l’antiga administració borbònica, que consideraran partidària del nou rei.

Catalunya, que tenia Barcelona completament dominada per l’exèrcit francès, també va experimentar una revolta generalitzada en els territoris que no controlaven els napoleònics, sobretot a partir de la primera batalla del Bruc, el 6 de juny de 1808, quan els sometents (o sigui, els habitants d’una població que s’organitzaven i sortien armats per fer front a un enemic que els amenacés) de diversos municipis i un reduït destacament de soldats van derrotar una columna napoleònica que havia sortit de Barcelona amb l’objectiu de castigar la insubordinació de Manresa i tot seguit dirigir-se a Lleida i Saragossa. Paral·lelament, Valls i molts altres municipis del Camp de Tarragona i de la Conca de Barberà enviaren els seus sometents a perseguir una altra columna francesa que en aquells dies havia entrat a Tarragona, camí de València, i que en conèixer la derrota del Bruc es retirà ràpidament cap a Barcelona, enfrontant-se constantment amb els sometents.

Al llarg d’aquells primers mesos de la guerra, sorgiren uns nous òrgans de govern, que cobriren el buit provocat per l’enfonsament de l’antiga administració borbònica. Aquests nous òrgans foren les Juntes, constituint-se Juntes de Govern o de Defensa en pràcticament cada municipi, com fou el cas de Valls, el dia 12 de juny, amb una Junta que passava a assumir les tasques pròpies de l’Ajuntament i les de defensa i altres aspectes de la vila relacionats amb la guerra (com ara l’allistament de tropes i el subministrament de queviures a l’exèrcit). Al llarg d’aquells mesos Valls, com moltes altres poblacions, visqué aldarulls protagonitzats per les classes baixes de la societat, entre els que destacà el que es produí entre els dies 29 i 30 de juny, quan uns comissionats de Tarragona van ser considerats espies francesos per part dels vallencs i dels veïns dels municipis propers. La Junta de Govern local i la resta d’autoritats tingueren greus problemes per protegir aquells comissionats i per restablir l’ordre, fet que no es va acabar d’assolir fins que va arribar un destacament de tropa des de Tarragona.

Pel que fa al conjunt de la guerra, la derrota francesa a la batalla de Bailén (19 de juliol de 1808) va provocar la retirada de les tropes napoleòniques a l’altra riba del riu Ebre, convertint en un fracàs el seu primer intent d’invasió. A Catalunya, les forces napoleòniques, formades per soldats francesos, suïssos, italians (aquests eren els del regne d’Itàlia, que comprenia la meitat nord de la península italiana) i napolitans, restaven tancades a Barcelona i Figueres. Barcelona estava bloquejada per l’exèrcit de Catalunya, que es coneixerà com “Ejército de la Derecha” a partir dels primers dies d’octubre d’aquell any. Aquest contingent de tropes estava constituït per regiments de l’antic exèrcit regular espanyol que estaven de guarnició a Catalunya i a les Illes Balears, als que s’hi anaren incorporant altres regiments procedents de València, Portugal (aquests darrers es tractaven de tropes espanyoles que havien participat l’any 1807 en la invasió conjunta d’aquell país amb els francesos, i que en esclatar la guerra havien quedat presoneres dels seus antics aliats), d’Aragó i de Granada. A més dels soldats regulars aquell exèrcit també integrava els terços de miquelets que es van organitzar a Catalunya l’estiu de 1808, amb voluntaris de cada corregiment. Sovint, els terços de miquelets, quedaven a mig camí entre els regiments regulars de l’exèrcit i els sometents.

Davant del fracàs de la primers invasió, l’emperador Napoleó Ier va decidir intervenir directament a Espanya, al capdavant d’un exèrcit format per les seves millors tropes. Al llarg dels mesos de novembre i desembre, Napoleó i els seus generals derrotaren successivament tots els exèrcits espanyols que els intentaren barrar el pas, fins que es van fer de nou amb el control de la major part de la meitat nord de la Península Ibèrica.  Napoleó no va intervenir directament a Catalunya, sinó que ho deixà a mans d’un dels seus millors generals, Laurent Gouvion Saint-Cyr. Aquest va prendre el comandament del VIIè Cos d’Exèrcit Francès, format per les tropes franceses de la divisió Souham, les italianes de la divisió Pino i les napolitanes i franceses de la divisió Chabot, que l’agost del 1808 es concentraren a Perpinyà. El mes de novembre Gouvion Saint-Cyr entrava a Catalunya amb els seu exèrcit amb l’objectiu d’aixecar el bloqueig de Barcelona. En un primer moment va assetjar Roses, que es va rendir el 5 de desembre de 1808. Tot seguit es posà en camí cap a Barcelona, on va arribar el 17 de d’aquell mes, després de derrotar el dia abans a les tropes espanyoles que li van intentar barrar el pas a Cardedeu. Uns dies més tard, el 21 de desembre Gouvion Saint-Cyr tornava a derrotar les tropes espanyoles que havien retrocedit a l’altra riba del riu Llobregat, a la batalla de Molins de Rei i tot seguit ocupava les comarques del Penedès.

                 La batalla de Molins de Rei va provocar la retirada de l’exèrcit espanyol fins Tarragona, mentre que l’ocupació del Penedès per part del VIIè Cos d’Exèrcit va portar com a conseqüència la fugida en massa de gran part de la població d’aquelles comarques, que es refugiaren als municipis del Camp de Tarragona. Ara el front es trobava a les muntanyes que separen el Camp del Penedès, i va ser defensat ràpidament pels sometents dels pobles del Camp i de la Conca, que sentien amenaçades les seves poblacions i cases. Així, per exemple, el sometent de Valls, juntament amb altres de l’Alt Camp i de la Conca, defensaven la zona de Vila-rodona i del coll de Santa Cristina, amb el suport d’alguns destacaments de tropes regulars.

Lentament, el “Ejército de la Derecha” es va anar refent després d’haver patit dues derrotes successives. A partir dels darrers dies de desembre el comandament d’aquest exèrcit i amb ell el càrrec de Capità General de Catalunya, van recaure en un general suís al servei de l’exèrcit espanyol, en Teodor Reding, que havia estat el vencedor sobre el terreny a la batalla de Bailén. Reding, considerat un heroi i apreciat pels catalans, treballà de valent per refer l’exèrcit, i per espai d’uns mesos es limità a organitzar atacs molt localitzats contra les avançades franceses i italianes en indrets on tenia el terreny al seu costat. Aquestes accions van anar desgastant lentament les tropes napoleòniques i els hi van fer perdre terreny, abandonat les posicions més exposades, com ara Altafulla i Torredembarra. Però el poble i els polítics, que no acabaven d’entendre aquella estratègia, van començar a reclamar un atac general que derrotés als francesos del Penedès, fet que va provocar que a la llarga Reding es veiés obligat a canviar d’estratègia. Així, va planejar un atac general que pretenia envoltar el VIIè Cos d’Exèrcit al Penedès i destruir-lo.

General Teodor Reding

                Però Gouvion Saint-Cyr s’adonà de les intencions de Reding i s’avançà, atacant el 17 de febrer les tropes espanyoles que estaven concentrades a Igualada, que es veieren obligades a fugir en direcció a Cervera. L’endemà, el general francès continuà el seu moviment d’atac amb la divisió Pino i derrotà un contingent de tropes espanyoles a Sant Magí de la Brufaganya. Aquestes es van fer fortes al monestir de Santes Creus, que els italians bloquejaren els dies 19 i 20 de febrer. Aquell darrer dia, el general francès es dirigí a Vila-rodona amb el gruix de la divisió Pino, on l’endemà se’ls afegí la divisió Souham, que havia entrat a l’Alt Camp pel coll de Santa Cristina. Mentrestant, el dia 20, Reding havia sortit de Tarragona amb una petita columna de soldats regulars amb la intenció d’anar a recollir les seves tropes que havien estat dispersades per l’atac napoleònic i que corrien perill d’acabar sent destruïdes, i tot seguit tornar-les de nou a la seguretat de les fortificacions que defensaven Tarragona.

General Domenico Pino

Així, aquella nit va poder afegir els defensors de Santes Creus a la seva columna, després de que aquests haguessin abandonat el monestir sense que els italians se n’adonessin. Finalment, entre el 21 i el 22 de febrer va aconseguir reunir de nou el gruix del seu exèrcit a Santa Coloma de Queralt.

 Continuarà

Francesc Murillo Galimany (febrer 2009)

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: